M’alegra que
França haja tingut dos premis Nobel, enguany. D’una banda, el d’economia; i
resulta més important, des del meu punt de vista, quan la Paris School of
Economics ha perdut alguna posició en quant a la seua notorietat mentre que la de
Tolouse, en recupera. Jean Tirole és el guardonat amb este important premi i
Thomas Piketty, altre il·lustre economista, resulta ser un dels més importants
pensadors en la matèria. D’alta banda, el guardonat amb el de literatura és
Patrik Modiano. Ara, jo, com a bon especialista en literatura, escriuré sobre
economia!
Però, com és
possible esta situació si el vell continent està farcit de decrèpits sistemes
que no poden competir amb les economies emergents asiàtiques? O amb els
omnipresents sistemes de més enllà de l’Atlàntic... Podem pensar que ací només
som teòrics i que allà, per Àsia, apliquen el que han aprés; podem intuir que
el capitalisme està intentant repensar-se allà on es va inventar; o podem
apreciar que l’economia perifèrica és una deformació de les teories capitalistes
que ens explicava Weber.
Je suis français parce que je suis décadente, et je
suis décadente parce que je suis européen. Avec cette ligne je crois que toutes
mes idées sont déjà dites. Però, eixa decadència
no és nova... Si fem valer les idees nietzschianes, cada cert temps ens hem de
retrobar, amb una constant tornada arrere, fins a l’inici de la nostra
civilització, per poder renovar-nos i començar de nou, amb més força. Jo,
precisament, em crec açò, i ho visc constantment.
Cada volta que
necessite refermar-me en un argument, una idea o qualsevol intuïció que em
resulte important, em trobe, a mi mateix, rellegint vells llibres. Quan
localitze eixe apartat que busque, em complau comprovar que encara tinc una
certa memòria que em faculta per recordar el llibre i l’autor, si més no, de
manera aproximada. Llegit i rellegit, continue avançant però, això sí, amb eixa
seguretat que em dóna el recolzament dels textos.
El cas de l’art,
és semblant. La necessitat d’obtindre un punt de partida per a treballar o per
a explicar allò que hi ha, fa que t’hages de desplaçar fins a la peça de
referència, com per exemple, en la música, que fart d’escoltar Chopin a casa,
em vaig retrobar amb la seua essència en un concert a Teulada. Per suposat, no
vull que penseu que he llegit ―ni que vaig a llegir― cap dels autors que he
esmentat a l’inici del text. Només he fet l’ús d’estes persones per
contextualitzar eixe gir que s’endevina en les institucions i, per què no, en
la intenció de buscar-se. Però, una cosa vull que quede clara: més enllà de la
seua influència i de les seues tesis, el que m’interessa és que siguen
europeus. Si algú s’aproxima a França, atret pel seu renom, com a poc s’endurà
la immersió en una qualitat de vida que causa enveja i que, depenent d’on vinga
l’aprenent, ni tan sols l’haurà somniada. I tot això sense considerar el màgic
escenari tolosà o parisenc que l’envoltarà.
Salvador Sendra
Perelló
