Garrot al poble, perquè és l’enemic.

 

Es preciso ser imbécil, ignorante o loco para imaginarse que una constitución cualquiera, aun la más liberal y la más democrática, puede mejorar las relaciones del Estado con respecto al pueblo; empeorar la situación, hacerla aún más grávida y ruinosa sería quizá difícil; ¡pero mejorarla es simplemente ridículo!

Mikhaïl Bakunin – Estatisme i anarquia.

Aquesta frase de Bakunin representa l’essència de l’anarquisme: l’Estat sempre serà opressor. Aquesta frase dita al si l’hagueren dita recordada al ’78, quan es va a provar la Constitució de la II Restauració Borbònica –més coneguda com “La Transición”-, enmig l’eufòria regnant ens hagueren pres com anarquistes exaltats que volíem tornar a les barbaritats dels anys trenta. Passats 36 anys, hom que mire amb una miqueta d’esperit crític el que està passant acaba per donar-li la raó a Bakunin. Més si tenim en compte que la Constitució espanyola ni és la més liberal ni és la més democràtica, bé, de democràtica en té poc.

Sobre com l’Estat oprimeix al poble en el règim de la II Restauració en podríem escriure molt. Però hui vull tractar com s’estén l’anomenat “Dret penal de l’enemic” i com aquest fenomen està arribant a l’àmbit de la ideologia, per protegir el pensament neoliberal dominant i reprimir qualsevol moviment social contrari o que puga posar en dubte l’hegemonia de l’elit econòmic-financera.
 

En les societats modernes, l’Estat es reserva monopoli de la violència, que inclou el dret a castigar aquells que han comés un delicte. En un Estat de dret, totes les conductes considerades delictives han de vindre descrites, recollides per la llei, igual que la seva pena. Això per evitar que la discrecionalitat, es a dir que dos conductes iguals unes siguen condemnades i altres no, o unes tinguen una pena i altres altra. A més a més, tot ciutadà té uns drets garantits perquè el judici siga just.
 

Un professor alemany, Gergard Jackobs, parla de “Dret penal de l’enemic”. Açò és, es consideren com delicte conductes abans que es lesione un bé a protegir, és a dir, conductes preparatòries del delicte; s’endureixen les penes; i, es limiten també els drets de l’acusat en el procés, com la detenció incomunicada, entre altres. Açò, segons Jakobs no té per què ser roín, en casos com terrorisme, crim organitzat, etc. Però també es pot fer abús. Altres consideren que és “el germen o primer símptoma de la destrucció autoritària de l’Estat de dret”.
 

A l’Estat espanyol hi ha clars símptomes d’açò. En la lluita contra el terrorisme d’ETA, l’Estat a sobrepassat els límits en nombroses ocasions. El tancament Euskaldunon Egunkaria, el diari en eusquera, una acció que no tenia més motivació que ser un periòdic totalment en eusquera. I ara el tancament d’Otegi i la seua permanència a la presó. No respon a cap lògica més que l’aplicació del “Dret penal de l’enemic” en la seua vessant més negativa.
 

La coneguda com "Ley Mordaza" parteix de base que el poble és l'enemic. Però, amb eixa llei ara determinades conductes, que no poden ser admeses com delictes, les sanciona per via administrativa. Aquestes noves sancions administratives són molt més greus que les que imposaria un jutge, però amb menys garanties pel “sancionat”. Per si faltava alguna cosa, les “sancions”, sota el paraigües de la seguretat, criminalitzen el dret a lliure reunió, el dret a manifestar-se, el dret a demostrar el descontentament amb les polítiques del govern. Així, es considera enemic de l’Estat a tot aquell que no accepte les polítiques del govern, que bàsicament són aplicació dels postulats més radicals del neoliberalisme. Per això, si a les manifestacions o reunions no autoritzades la policia fa un ús excessiu i bèstia, com a l’anomenada Primavera valenciana, de la força també serà castigat qui prenga imatges d’aquesta actuació bestial. És a dir, es vol que la policia pegue hòsties sense que ningú ho sàpiga, llevat de qui les reba, com quan els grisos repartien llenya a tort i a dret durant els temps del “tio Paco”, preconstitucionals.
 

D’aquesta manera arribem a donar-li la raó a Bakunin en la frase que obri aquest post. Pensar que la Constitució del ’78 podia millorar les relacions entre l’Estat i el poble, era un de ser imbècils. Al cap de pocs anys torna la pitjor repressió contra les ideologies no hegemòniques. Torna la repressió contra el poble descontent, contra el poble saquejat i robat per les elits econòmic-financeres amb el consentiment dels governs del PP i del P$x€.