Tinc tele, però
encara no dispose de l’hàbit d’usar-la com cal; per exemple, l’altre dia em va
sorprendre la imatge. Normalment la utilitze per escoltar música però, amb una
eina tan complexa com ho és el comandament, hi ha voltes que l’agarre a l’inrevés
i apareix la temuda imatge... Eixa que val més que mil paraules. Sovint pense
amb el relat de Les mil i una nits, i
la mort de la protagonista del conte dels contes si el seu botxí haguera tingut
una tele. Però la societat evoluciona, i nosaltres involucionem amb ella.
Una de les
errades de connexió em va dur a sintonitzar un documental, que feien per algun
canal, sobre la Segona Guerra Mundial. En un moment concret va començar a
explicar el setge de Leningrad, i em vaig quedar per vore’l i escoltar-lo.
Ràpidament, una volta que apuntà l’inici de l’episodi més cruel de la Guerra,
va derivar la pel·lícula cap a Stalingrad. Vaig quedar decebut perquè, en un
principi, pensí que la sèrie feia planta de seriosa i, al final, va resultar
una caguerada més. No sé per què hi ha tanta por de tractar este tema que, per
a mi, és el més important.
Posat en qüestió
el poder de la imatge i una volta avalat el de la paraula, ara cal desmuntar
este altre tòpic perquè, com és el cas, ni la imatge ni la paraula tracten els
temes importants d’una manera seriosa. I jo, com m’havia quedat amb la gana,
ràpidament vaig buscar la VII Simfonia de Xostakóvitx per seguir la dura
història de la ciutat soviètica. La música em va acabar de narrar els episodis
del setge i em va explicar el perquè de la dura defensa del baluard rus front
als invasors, el perquè de, tot i la fam, el fred i la batalla, un nucli de
morts de fam van resistir 900 dies l’exèrcit més poderós del planeta.
Xostakóvitx va
estrenar l’obra en plena resistència i esta es va convertir en un himne, un
símbol i un miracle. Per una hora, em vaig posar a la pell de qualsevol
resistent i em vaig imaginar el moment de la seua estrena, a la ciutat
assetjada, durant el silenci posterior a les bombes. Els crítics, però, deien
que era una peça tosca i vulgar... Realment, eixos crítics sabien a qui anava
adreçada? Realment, si les paraules ja diuen poc, les imatges encara transmeten
menys. La racionalitat és el seu vincle, però Leningrad va resistir, tot i que
ningú s’explica com. Jo, ara sí.
Salvador Sendra
Perelló
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada