MARGARITA SE LLAMA MI AMOR [...] UNA CHICA, CHICA, CHICA PUM

Revisant textos de filosofia del S. XX, he fet una ràpida lectura d’alguns de Popper. En un d’ells, he pogut comprovar la influència del filòsof entre els cercles liberals anglesos i vienesos, cosa que desemboca en la política dels gloriosos anys dels conservadors anglosaxons. Margaret Thatcher, per exemple, va ser una de les personalitats en què el filòsof va influir amb major força, segurament per la seua formació científica i a causa del pes de les teories de Popper sobre la investigació. Cal recordar que, en l’època daurada del filòsof de la ciència, la política anglesa treballava en un laboratori.

Popper, vull pensar que creia allò que deia i Margaret, també. Ja no es pot dir el mateix dels nouvinguts que, bé siga Bush, bé siga Aznar, escoltaven repicar campanes sense saber d’on venien. Per molt s’ho vullgueren creure, una mica de crítica els haguera fet repensar-s’ho. De Reagan, no tinc ni idea perquè, segurament, influït pels seus propis pensadors, si que va poder crear feeling i punts d’encontre amb la Dama de Ferro. Tampoc m’interessa; la veritat siga dita.

Popper va proposar un mètode científic basat en la falsació i la refutació com a model vàlid per a la ciència social, i és en este punt on vull detindre’m unes línies. Qualsevol teoria ha de ser sotmesa a una dura crítica i, per poder ser considerada com a vàlida, l’ha de suportar, ve a dir el seu mètode. Si una teoria, per contra, no pot considerar-se falsa, automàticament deixa de poder ser admesa com a vertadera perquè no se li pot aplicar l’enfocament oposat i, per tant, no pot ser falsada. Realment, resulta entenedor, fins i tot per a un cap dur com jo.

Ara, anem a aplicar el mètode de Popper a alguna teoria posterior a Reagan i Thatcher ―segur que esteu pensant ara mateix en els seus pentinats impossibles. Per exemple, en els anys posteriors a la caiguda del mur, van aparéixer dos pensadors de rellevància per als anglosaxons de la branca neocon: Fukuyama i Huntington. No entraré a descriure les seues teories perquè són de sobra conegudes o, si es dóna el cas, les podeu recordar en els seus articles, molt més concisos. Bush i Aznar se’ls creien i els tenien com a referents. A més, els seus perruquers eren de pena. Blair és altra cosa...

Tant Fukuyama com Huntington tenien teories basades en l’evolució històrica. Tant Bush com Aznar eren considerats els hereus polítics de Thatcher i Reagan, o siga, els nous liberals. Popper no haguera admés una teoria basada en la història com a vàlida perquè, precisament, una gran part de la seua investigació es trobava vinculada a desmuntar l’historicisme. En el fons de les qüestions, no cal ni entrar perquè el mètode, o siga, el procediment emprat per Fukuyama i per Huntington no és prou rigorós per a ser considerat com a vàlid; la història no li val a Popper: assabenteu-vos ja!


Salvador Sendra Perelló