VISCA LA CONSTITUCIÓN

La democràcia és una anomalia. Si analitzem la seua empremta en el món, està clar que, des del nostre punt de vista, és magnífica; no ho dubte. Però, si ho veiem d’una manera efectiva, o siga, des de la quantitat de temps que ha estat present i a la quantitat de gent que l’ha gestionada, és com si buscàrem una errada en un article meu; o siga, un fet quasi impossible de trobar.

Nosaltres, emmirallant-nos en Grècia  ―en la Grècia Clàssica―, arribem a creure’ns que eixa democràcia és l’estat natural d’una societat desenvolupada, però no és així. La primera pregunta que ens hem de fer és sobre la quantitat de gent que viu, hui dia, en estats que puguen obtindre este qualificatiu. El resultat ja ens situa en una xicoteta elit mundial, tot i que sempre observem mancances en el sistema. La segon pregunta es troba relacionada amb el temps que duem gaudint-la: trenta sis anys! I hi ha qui diu que està consolidada... com si fóra nord-americà!

A les dos preguntes anteriors, si encara volem seguir preguntant-nos alguna cosa més, podem afegir una qüestió sobre si ens mereixem el sistema democràtic i sobre què em fet per a ser-ne mereixedors. Si creiem realment que ens l’hem guanyat, hauríem de recordar que Montesquieu lligava la república a la virtut. De moment, li haguera costat entendre, a l’home, que això que anomenem democràcia conserve un monarca però, li hauria costat més encara d’assabentar-se de què significa ser virtuós per a un poble com el nostre.

No obstant això, per a gaudir plenament de la democràcia, hem redactat una Constitución que, si volem ser tan impertinents com en les línies anteriors, haurem de qüestionar, no? L’hem redactada o ens l’han redactada? Quants models en teníem per escollir en eixe famós referèndum? La Constitución és un gran text que ens van regalar uns ciutadans benintencionats que van prendre models d’altres documents ―els millors― i els van transcriure i ajuntar en un sol llibre que s’apropa a la perfecció, pense jo.

Un dels missatges més recorrents que es mouen pels cercles progressistes és dir que la Constitución necessita de canvis. I, potser tinguen raó. Jo, ja fa uns quants anys que la vaig estudiar i, en eixe temps, el que vaig entendre era que tenia moltes interpretacions. Però ara vull realitzar l’última tanda de preguntes, o el conjunt de totes, perquè ens hi emmirallem. Si el fet de viure ací ha estat una mena de loteria, com ho ha estat el temps en què ho fem; si no ens podem considerar persones virtuoses perquè ―no ens enganyem a estes altures― no hem fet res per ser-ho; si hem adaptat un residu de la monarquia a un govern republicà; si ens hem empassat la Constitución fugint d’una dictadura que apuntava de tornar; si no hem fet res per optimitzar la nostra participació en l’actual cobertura constitucional... Per què collons l’hem de canviar ara? Per un punt d’entre cent que hi ha que no ens agrada? I els altres noranta-nou? Els hem fet valer mai? Però, per acabar de tancar el cercle, m’agradaria saber l’edat i la procedència dels jutges del Tribunal Constitucional perquè, realment, caldrà canviar la Constitución o, simplement, aplicar la democràcia?

Salvador Sendra Perelló

LLADRES DE TEMPS

L’any 1974 es va publicar Momo o l’estranya historia dels lladres del temps i de la xiqueta que va tornar el temps als homes. L’argument d’esta novel·la infantil radica en el poder d’una xiqueta, d’entre 8 i 12 anys, sobre un exèrcit d’homes grisos que tenen com a objectiu furtar el temps de les persones adultes. El temps robat els permet viure i reproduir-se. El seu avanç, silenciós i constant, aboca la ciutat a la indiferència, la monotonia i a la submissió inconscient de les persones als dictats invisibles dels freds homes de gris.

Les persones adultes de Momo cedixen als arguments irrefutables dels homes de gris construïts amb una precisió esfereïdora de xifres; amb promeses de devolució del temps, amb suculents interessos, en passar cinc any de la signatura del contracte. Podríem afirmar que les persones cedixen, lliurement, a les propostes dels homes de gris. Però, si és així, per què els lladres de temps, esborren la conversa prèvia a la signatura del contracte? Si esborren de les ments humanes qualsevol rastre de la seua presència, a què tenen por si el tracte és tan beneficiós per a uns i per a altres?

Des de 2009 (un any després de la caiguda de Lehman Brothers, desencadenant de la crisi financera mundial) moltes caixes i bancs de l’Estat espanyol van actuar com si d’homes grisos es tractés. La conjuntura de crisi demanava a crits un augment de capital. La fórmula? Col·locar participacions preferents, deute subordinat i d’altres productes d’alt risc. A qui? Als seus inversors minoristes. Per què? Perquè no demanen tan de rendiment com els experts financers o els inversors institucionals. El pla estava en marxa. La banca va emetre estos productes d’alt risc per un valor superior als 12.000 milions d’euros.

Més de 300.000 persones van caure en les  xarxes dels directors de banca i dels seus treballadors. Les captivaven garantint-los una alta rendibilitat i l’oportunitat de recuperar el seu capital quan volgueren. A diferència dels homes de gris de Momo, la promesa venia dels seus banquers de confiança, dels que fins aleshores tan bé les havien aconsellades. Per què no anaven a fiar-se’n? En este cas, com en el de les persones adultes de Momo, escollien signar lliurement el contracte.

La realitat va ser, però, que la lletra menuda dels contractes signats, aquella que mai els van explicar els càrrecs responsables de les seues oficines de confiança, no els permetia recuperar els diners quan volgueren. Ben al contrari; si ho feien s’exposaven a perdre una gran quantitat del capital aportat en productes que s’escapaven dels seus coneixements financers.

L’any 1748 es publicava a França L'esprit des lois de Montesquieu. En ell, l’il·lustrat va establir tot un règim de llibertat en què no entrarem perquè no és lloc, ni l’espai ho permet. Ens fixarem en la idea que es desprèn de la llibertat política en relació al ciutadà. Esta consistia en la seguretat personal que l’individu experimenta a l’abric de les lleis i d’una Constitució que, entre d’altres coses, assenyale límits precisos a l’acció del govern (Aguilar, 2003).

En el cas que ens ocupa no ha estat el Govern ni les autoritats financeres, els qui han defensat les persones estafades amb els productes d’alt risc. Han estat les lleis, els tribunals, els que com si d’un degoteig es tractés, estan dictant sentències favorables a la recuperació del capital dels afectats.

El Govern, però, ha utilitzat la crisi del deute sobrevinguda a partir de 2009 per salvar les entitats financeres. Entre 2009 i 2012 el Tribunal de Comptes ha xifrat en 108.000 milions d’euros els diners públics injectats a la banca, un 77% més del que va anunciar el Banc d’Espanya. L’objectiu: rescatar el sistema financer espanyol. Este rescat, però, no ha servit perquè els inversors minoristes recuperaren el 100% del seu capital sense passar pels jutjats.

La llibertat és molt relativa. Momo va aconseguir lliurar la ciutadania del jou dels homes de gris, aquells que apreciaven el temps com les sangoneres aprecien la sang. Ho va fer perquè els homes i les dones no es van lliurar dels seus paràsits per ells mateix. Les qualitats de Momo, una xiqueta que sabia escoltar i que transmetia imaginació a qui estava amb ella, li van infondre valentia  per emprendre el perillós repte de salvar la ciutadania de l’esclavatge del temps mecànic.

Stuart Mill defensa que «el único objeto, que autoriza a los hombres, individual o colectivamente, a turbar la libertad de acción de cualquiera de sus semejantes, es la propia defensa». Si unim esta idea a la ressenyada anteriorment de l’Esprit de les lois de Montesquieu, podem extraure que el canvi de rumb de moltes qüestions que ens afecten i ens perjudiquen està a les nostres mans. Per exemple, que la justícia torne a ser gratuïta. La tria és cosa nostra; Momo és ficció.

Sara Garcia López 

Bibliografia:

Aguilar, E. (2003): “La libertad política de Montesquieu: su significado” en Filosofía política contemporánea. Controversias sobre civilización, imperio y ciudadanía. Font CLASCO

Ende, M. (1974): Momo o l’estranya historia dels lladres del temps i de la xiqueta que va tornar el temps als homes. Madrid, Alfaguara

Montesquieu (1ª ed. 1748 - 1906, edició de Librería General de Victoriano Suárez): El espíritu de las leyes. Madrid (p. 272)

Stuart Mill, J. (1ª ed. 1859) Sobre la libertad. Madrid, Aguilar. Col·lecció Tecnos. (p. 32)

FOC A CASA!

Si hi haguera un incendi, a ma casa, i haguera de salvar uns llibres, de segur que em cremava. Em plantaria davant la prestatgeria i dubtaria tant que m’encendria sense tindre clar quins exemplars havia d’endur-me. Segur que trauria La divina comèdia, La Bíblia, el Laocoonte de Lessing i Diàlegs a l’infern. Uns perquè formen part de la meua vida i altres perquè els aprecie de manera especial... La resta d’exemplars són els que em durien a la mort perquè em costaria decidir-me. Morir provoca estrés perquè el destí no se sap.

Els Diàlegs a l’infern, entre Maquiavel i Montesquieu és un llibre que em va costar molt de trobar. El vaig comprar de segona mà i la seua història ―la de l’autor i la del llibre― és realment fascinant. No entraré a descriure-la perquè em duria a parlar d’un assumpte que el mateix pròleg ja tracta, i ho fa d’una manera molt més adequada del que ho puga fer jo. El seu contingut, però, descriu una trobada entre els dos personatges de més amunt: Maquiavel i Montesquieu.

Ambdós escriptors, una volta morts, es troben a l’infern i raonen sobre els postulats que defensen en les seues teories. No podria ser d’altra manera perquè hi ha algun segle entre la vida de l’un i de l’altre... Però, s’hi busquen, s’hi troben i parlen de les seues coses. Establixen un seguit de diàlegs intel·ligents on hi ha dubtes en cada teoria. Tampoc tinc gana d’entrar en elles perquè el llibre ho fa molt millor del que ho puga fer jo.

L’infern, segur que es troba dividit per capes. No pot ser que estes dos persones habiten el mateix espai que puga utilitzar Manuel Fraga, per exemple. Sempre hi ha hagut classes i classes, fins i tot a casa de Satanàs. L’indret que poden ocupar estos dos pensadors polítics no pot barrejar-se amb el de la mediocritat de qui només executa perquè la vertadera maldat es descriu com teòrica. De la mateixa manera que no podem imaginar-nos Satanàs fent qualsevol malifeta, no podem imaginar-nos-els, a ells, amb una actitud agressiva, ni bel·licosa.

Si Maurice Joly situa en l’infern estos dos autors és perquè creia que eren conscients de la seua maldat. Jo no ho veig així; és molt senzill: no em crec eixa consciència perquè no em crec eixa maldat. Per a ubicar Maquiavel, o Montesquieu, a l’infern a causa d’una teoria que pot dur altra gent a interpretacions i pràctiques contràries a una determinada moral, s’hauria d’haver ubicat en el mateix lloc tots els profetes, sense excepció, per continuar amb el mateix Jesús. Després, en altres escalons inferiors, estarien els deixebles, la Verge, els sants, i, així, successivament.

Un infern farcit de persones que han creat teories per a intentar ordenar el caos obri les portes d’este espai a qualsevol persona intel·ligent que haja pogut, en algun moment de la seua vida, o de la seua mort, liderar un col·lectiu. El cel, però, estaria destinat a la resta: podeu posar ací mateix els qualificatius que vos vinguen en gana. El cel, a més, esdevindria de facto un lloc caòtic perquè, després d’açò, qualsevol s’atrevix a ordenar-lo! Per sort, després de la meditació i la tria dels llibres ve la crema, i el foc purifica, com creien els inquisidors.

Salvador Sendra Perelló

SER MODERNS (AL SEGLE XVIII)

Ser modern és ser un fòssil aïllat des de segles enrere. L’època moderna, com és ben sabut, s’acabà al final de la il·lustració per donar pas a la postmoderna. Ací on vivim, com que d’il·lustració en va haver poca, ser modern encara es podria entendre amb eixe matís de progrés que se li sol associar. Ara bé, si d’il·lustració no en vam tindre, de romanticisme més bé en va haver poc, per seguir en la mateixa argumentació cronològica dels segles XVIII i XIX.

Les grans simfonies orquestrades per Voltaire, Kant, Montesquieu o Smith, aviat van esdevindre concerts per a quartets, trios o orquestres de cambra. La base, folklòrica i sectària, va passar a descriure el xicotet món que ens envolta amb la intenció d’explicar-lo, o reproduir-lo, com bonament es podia. No obstant això, la finalitat amagada ha estat sempre la d’universalitzar allò propi, allò que es coneix i amb què l’artista s’ha nodrit, bé siguen les rapsòdies hongareses, bé les cançons de bressol, per posar dos exemples.

La riquesa de les nacions que escriu Smith, a partir de les explicacions anteriors pot ser substituït per altre assaig titulat La riquesa de les nacions (quina casualitat: tenen el mateix títol!). Només hi caldria canviar l’enfocament: La riquesa de les nacions, en el sentit holístic que se li pot atorgar a Smith ha de ser substituït per La riquesa de les nacions en el sentit fraccionat, molt més actual i postmodern. Això si tenim en compte que la modernitat, com hem vist, és anacrònica, de segles enrere i, com a tal, s’hauria d’haver superat amb esqueix per altres pensaments posteriors.

Si acotem el terme a la nació, rica és la que té molta varietat de paisatges (riquesa paisatgística), de cultures (riquesa cultural), d’imbècils (molts i variats), etc., cosa que també aporta altra perspectiva al significat de la paraula i que, a poc a poc, se sol aïllar al voltant dels diners (que també). I si prenem l’argument econòmic com al més vàlid, una nació rica és la que té varietat econòmica, tant de producció com de transformació, de comerç o de serveis. I esta seria la millor adaptació del significat de riquesa al segle XXI; molt millor que les altres visions, més quantitatives que altra cosa, que es tenen com a modernes ―i ho són perquè pertanyen a l’època moderna, o siga, al segle XVIII― i que es volen posar en pràctica hui dia per l’anacronisme liberal.

Les simfonies són fantàstiques i em permeten observar el treball conjunt a l’hora de crear un tot, però, malauradament, ara ja se’n composen poques, o no se n’estrenen. M’agraden les simfonies però les escolte amb les orelles del temps i des de la perspectiva històrica. Les actuals composicions són més reduïdes, per a menys músics i creades per a altres espais i per a altres orelles: les orelles del present! Si la música l’entenem com cal, no podem mantenir, per coherència, eixa visió de fa un parell de segles per a l’economia, per moderna que ens parega, perquè l’època moderna, a l’Europa normal, va ser fa un grapat d’anys.

 

Salvador Sendra Perelló