Marcs erronis no obrin portes.

George Lakoff és un lingüista cognitiu que ha sigut molt influent en els darrers temps en els grups “d’esquerres” nord-americans. Té una petita obra considerada de referència per al discurs polític, i en la que resumeix els seus conceptes establerts a “Moral politics”, anomenada “Dont think on an elephant” (No penses en un elefant). Ahí parla dels marcs (frames) conceptuals.

Els conceptes evoquen marcs, estan dins d’un marc. Cal emmarcar els conceptes:

El enmarcado tiene que ver con elegir el lenguaje que encaja en tu visión del mundo. Pero solo tiene que ver con el lenguaje. Lo primero son las ideas. Y el lenguaje transmite esas ideas, evoca esas ideas.

Lakoff parla de com els conservadors han aconseguit imposar els seus marcs, i com utilitzen les metàfores per fer encaixar els conceptes dins del marc. Per exemple, si es parla d’alleugeriment fiscal per referir-se a la baixada d’impostos, automàticament establim un marc, ja que només es pot alleugerar el que és una càrrega, el que pesa, el que ens fa patir, una cosa que suportem com un càstig. Si en un debat polític, un dels contendents diu que aplicarà un alleugeriment fiscal, i en el torn de rèplica l’altre diu que l’alleugeriment fiscal portarà conseqüències dolentes per al conjunt de la societat, retallades, etc., el segon ja ha perdut el debat. Perquè no es pot assimilar que una cosa que és un alleugeriment siga dolent, que em lleven de damunt una càrrega no és dolent, és bo. Automàticament penses que tens un sac que pesa una tona damunt dels muscles i que llevar-te’l no pot ser dolent.

A més a més, els marcs instal·lats ja prèviament determinen el que ens creurem o no. Lakoff ho diu així:

Los conceptos no son cosas que puedne cambiares simplemente porque alguien nos cuente un hecho. Los hechos se nos pueden mostrar, pero para que nosotros podamos darles sentido, tienen que encajar con lo que está ya en las sinapsis del cerebro.

És a dir, al nostre cervell li importa una merda la veritat, li importa allò que encaixe al nostre marc. Allò que ja tenim assimilat. Per molt que ens conten, si no entra en allò que ja hem interioritzat, la veritat rebota al nostre cervell com si es tractara d'un frontó.

Tot açò ho explique perquè fa unes setmanes a una xarrada de caràcter polític em va cridar fins a quin punt la mercantilització de la societat afecta el discurs dels polítics. Per defensar l’educació pública es recorren a criteris mercantilistes. El ponent d’aquella xarrada va dir: “Segons demostra un estudi de la Universitat... [no recorde quina] per cada euro públic que s’inverteix en educació a la societat li retorna 1’60 €”. Eixa dada, expressada en un debat amb un liberal, pro-privatització de l’educació, és fàcilment rebatible: 1’60 € a la societat per cada euro gastat? L'educació privada n’aporta més, per començar, els que estudien a Universitats privades accedeixen a llocs de treball més ben pagats; tenen més coneixements, per això acaben als llocs d'investigació més importants per tant aporten més coneixement a la societat; de les Universitats privades ixen els grans emprenedors, que generen més llocs de treball; etc. A més a més, els millors estudiants tindran beques o podran accedir a crèdits que quan acaben d’estudiar podran tornar fàcilment, perquè tindran feines molt ben pagades. Si mercantilitzem i monetaritzem l’educació no hi ha dubte, el discurs liberal, cert o fals, guanya. El mateix passa si mercantilitzem la sanitat.

Des de les aportacions de Lakoff, és una errada imperdonable que els partits d’esquerres i que defensen l’educació i la sanitat com a servei públic parlen en termes monetaris. Sí, ja sé que la idea es keynesiana, del multiplicador i romançons d’eixos, però cal tenir en compte que Keynes no era d’esquerres, era conservador. Però a més a més, els motius pels quals defensar l’educació i la sanitat públiques, no tenen res a veure amb els diners. És una qüestió de valors. Formar a la gent, donar-los coneixements, donar-los eines perquè puguen pensar per ells mateixos, donar-los eines de creixement personal..., i no té preu. I si parlem de sanitat, atendre als malalts com una qüestió d’humanitat, o caritat cristiana si es creu, el no abandonar als nostres veïns, fer valdre la vida i la salut de les persones. Coses que tampoc tenen preu. Cal recórrer a la imatge de la societat com una família, i que a la família tots eduquem, a la família tots tenim cura uns dels altres.

Si els partits d’esquerres no canvien els marcs en què es mou la discussió política, no hi ha forma de canviar res. Si els partits d’esquerres es mouen en els marcs de la mercantilització i la monetització, la gent votarà PP i P$x€ com ho ha fet fins ara. Trobe que de cara a les eleccions vinents, més d’un necessitaria llegir a Lakoff.

Oskar "Rabosa"