No hi ha al món cap religió que tinga un banc, llevat de
la Església Catòlica. I és que l’Església té una forma molt peculiar d’establir
la seua relació amb Déu. Si Jesús tal i com conten el Evangelis va tirar fora
del Temple als mercaders, ¿què no faria hui en dia amb el Vaticà? Però, cóm és
que l’Església té un Banc propi?
La Banca Vaticana, en realitat es diu Istituto per le Opere di Religione
(IOR), va ser creat pel Papa Pius XII al 1942. Es va crear sobre una institució
anterior sense ànim lucre. Eixa institució fou creada per el Papa Lleó XIII
l’any 1887 amb el nom de Commissione delle Opere Pie, al 1908 Pius X li canvia el nom per Commissione amministratrice delle Opere di
Religione. Al 1929, durant l’època feixista, Mussolini reconeix l’Estat del
Vaticà com independent i es pacta un indemnització a favor del Vaticà pels
danys resultants de la unificació d’Italia. Acords que es coneixen com Pactes de
Laterà. La indemnització seria de 100 mil milions de dòllars, 40 al contat i 60
en obligacions.
Aquesta astròmica indemnizació va anar a parar a eixa
Comissió, i per gestionar-la Pius XI va posar al cap davant a un banquer
anomenat Bernardino Nogara. Aquest banquer va invertir en tot tipus de negocis
arreu del món: inmobles, bancs, eléctriques, petroli i quimics, etc. Incloent
empreses dedicades a fabricació d’armes o anticonceptius (sense escrúpols, com
sempre). Nogara va fer un imperi empresarial i financer. Tant bé van anar els
negocis que van decidir que està institució tinguera ànim de lucre, i van crear
IOR, un banc, a nivel popular conegut con Banca Vaticana o Banc del Vaticà, que
té un sol accionista, el Papa. Des de principis del segle XX el Vaticà va fer
negocis amb el Rothschild de Londes i París, però amb Nogara s’aprofundirán
aquestes relacions i el Banc Vaticà farà negocis amb l’èlit fianncera: Credit Suisse,
Hambros Bank, Morgan Guarantee Trust, The Bankers Trust di New York, Chase
Manhattan, Continental Illinois National Bank.
Des de poc desprès de la seva creació, la Banca Vaticana
ha sigut un riu d’escàndols. Heu vist “El Padrí III? Doncs, Coppola i Puzo, els
guionistes, es queden curts. Mafia, la lògia massònica Propaganda Due (P2) [que
són un grup d’italians poderosos-mafiosos-feixistes que també van ser part
important en la criminal Operació Gladio orquestada per la OTAN y la CIA contra
el comunisme], polítics, empreses a paradisos fiscals, etc. Un cocktail més
potent que el de Puzo i Coppola.
Durant la Segona Guerra Mundial el Vaticà es va declarar
neutral, cosa que li va permetre fer negocis amb la l’Alemanya nazi. La Banca
Vaticana va ajudar a amagar l’or del nazis. Als anys 50 i 60 la Banca Vaticana
continua la seua tasca d’enriquement i ajduará a moltes families acomodades
italanes a transferir diners a l’extanger per evitar impostos. El Vaticà
aprofitant-se de la seua estructura, ordres religioses, cardenals, diplomàtics,
institucions religioses etc., pot moure els diner i traure’ls fora d’Italia amb
gran facilitat i sense control. La Banca Vaticana és una societat tan opaca que
no publica mai els balanços i els comptes, ni les seues inversions.
La barreja de tot això va agafar les seues mesures
perfectes amb l’arribada com a cap de la IOR del Cardenal nord-americà Paul
Casimir Marcinkus, anomenat també El banquer de Dèu. El 1971 el Papa Pau IV
l’anomena president de IOR. Marcinkus pactarà amb tres dimonis sorgits del
mateix infern: Michele Sindona, sicilià, financer, membre de la P2, amb forts
lligams amb la mafia siciliana e italo-americana i la CIA; Roberto Calvi,
president del Banco Ambrosiano, també integrant de la P2; Licio Gelli, “Maestro
venerabile” de la lògia P2, feixista (va lluitar a la Guerra Civil espanyola
amb les tropes enviades per Mussolini), també va ser un element destacat a
l’Operació Gladio.
Aquesta colla de banquers-mafiosos, casi caldria llevar
mafiosos perquè sembla que les dues paraules són sinonims, crearen un entramat
de empreses amb seu a Panamà i Luxemburg, i es dedicaren a blanquejar diners,
finançar polítics (especialment la democràcia-cristiana italiana), a traficar
amb armes (arribant a vendre missils a l’Argentina de Videla que els gastaria a
la guerra de les Malvinas), finançar a Somoza, dictador nicaragüenc i un llarg etcètera d’activits quan menys il·lícites i
sovint criminals. També finançaren el
Sindicat Solidaritat polonés . I així, Banca Vaticana a finals dels ’70 era un
dels eixos del sector financer mundial. Tan és així que quan el Cardenal de
Venècia Albano Luciani, contra tot pronòstic, és elegit Papa, ja era conegut
que Banca Vaticana estava clavada fins les orelles en activitats poc piadoses.
Albano Luciani, que com a Papa elegirà el nom de Joan Pau I, era molt contrari
a aquesta activitat. En Luciani va ser Papa 33 dies. Entre les decisions que va
prendre, encara que no va arribar a portar-les a terme, estava la destitució de
Marcinkus i la neteja de Banca Vaticana. No són pocs, i jo també ho crec, que
Joan Pau I va ser enverinat. La qüestió és que “gràcies” a la mort de Joan Pau
I, i l’elecció del polonés Karol Józef Wojtyła (Joan Pau II), què el confirmà,
Marcinkus va poder seguir al cap davant de la Banca Vaticana.
Però aquest entramat començarà a fer aigua. Al 1974 els
bancs de Michele Sindona conmencen fan fallida. Un advocat de nom Giorgio
Ambrosoli es l’encarregat de liquidar-los, i ell mateixa serà liquidat el 1979.
Sindona serà empresonat primer al Estats Units per 65 delictes entre ells
fallida fraudulenta, estafa, apropiació indeguda, falsifiació i ocultació
d’estats bancaris; després, va ser extraditat a Italia on el condemnar per
diversos delictes incloent-hi la condemna per assassinat de Ambrosoli i la
quebra de Banco Amborsiano. Al 1986 va ser assassinat enverinat per cianur a un
café a la pressó d’alta seguretat de Voghera.
A l’any 1981 farà fallida el Banco Ambrosiano dirigit per
Roberto Calvi, i on Paul Marcinkus ocupava el carrec de director de Ambrosiano
de ultramar. El problemes van començar quan al 1879 la ciutat de Milà va
apreixer plena de cartells possant de manifest irregularitats del Banco
Ambrosiano, es suposa que ho va fer Sindona perquè Calvi no l’havia ajudat. A
partir de ahí el Banc d’Italia començarà a investigar al Banco Ambrosiano
possant en evidencia nombroses irregularitats. Al 1980 el Ambrosiano té una
crisi de liquidesa que salva in extremi. Però al 1981 fa fallida i es detés
Roberto Calvi. En 1982 es fa públic que el Ambrosiano té 1.287 milions de
dolars que no poden explicar. Posteriorment els fons a l’extranger es van
tallar i el Ambrosiano va fer fallida. Al hora d’establir respondabilitats
Banca Vaticana, malgrat les evidències, no les acceptà, però va contribuir amb
250 milions d’euros.
Roberto Calvi que havía eixit de la pressò amb lliberta
sota fiança, va fugir a Londres on se’l van trobar penjat del pont Blackfriars
Bridge amb les butxaques plenes de brics. Oficialment es va considerar suicidi,
però tot el món creu que va ser la P2, i al 2005 Gelli va ser investigat per
això. La seua secretaria tambè va apareixer morta desprès d’escriure una carta
tirant la culpa a Calvi, va caure quatre pissos.
Licio Gelli va ser comdemnat a per fallida fraudulenta.
Paul Marcinkus va ser investigat i es va dictar una ordre
de captura contra ell, però es va poder salvar gràcies a l’immunitat
diplòmatica del Vaticà. El 1989 va deixar de ser president del IOR i s’en va
tornar als Estats Units.
http:/elnino.blog.tiscali.it/2011/07/
http://www.carloanibaldi.com/novecento/anni80/misteri.htmOskar "Rabosa".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada