La fi de la Democràcia liberal?

 El concepte de Democràcia és un concepte recent. I porta a la pràctica podem considerar que es va fer al 1776 amb la declaració d’independència dels Estats Units d’Amèrica. Es a dir, fa 234 anys. Si bé algú pot pensar que ja a l’antiga Atenes, la Grècia clàssica. Per a qui puga pensar que hi havia Democràcia, que pense una cosa només: la població d’Atenes al s. V a.c. era de d’uns 300 i 350 mil habitants, però només entre 35 y 40 mil tenien dret a vot els mascles adults fills de pare i mare d’Atenes. No podien votar la resta de la població, formada per esclaus,  els metecs (els estrangers que vivien a Atenes) i per suposat les dones, que encara que nascudes a Atenes de pares ateneus  no tenien cap dret, llevat del parir.

Les bases del concepte de Democràcia tal i com l’entenem ara es posarien al s. XVIII. Es la Democràcia liberal i és el sistema polític que ha acabat imposant-se a Occident. Aquest sistema confereix el dret de cada ciutadà a elegir i ser elegit per desenvolupar tasques de govern o legislatives, i és fonamental la divisió de poders. A més a més del sufragi, en una Democràcia liberal es reconeixen els anomenats drets i llibertats civils i polítics, que tenen una inspiració liberal posant l’individu al centre de la societat. D’ahí la gran confusió, com apunta Antonio Garcia-Trevijano, que hi ha a l’Estat espanyol de confondre Democràcia amb llibertats. A l’Estat espanyol hi ha reconeguts els drets i les llibertats,  privats durant el franquisme, però no hi ha una democràcia (vos recomane que llegiu aquest post de Trevijano anomenat “Democracia formal y democracia material).

Més enllà d’un debat teòric sobre quins països tindrien una Democràcia o quins no, m’interessa entrar en el tema de la crisi del concepte i del perquè d’aquesta crisi. Aquest concepte nàix com hem dit al segle XVIII i és un concepte concebut des de i per a la burgesia. Al s. XVIII, la burgesia es veu ofegada a un Estat absolutista, on damunt del seu llom viu el Rei, la noblesa i l’Església. La burgesia i el poble pla pinten poc. A la burgesia l’interessa que s’estenguen el drets i llibertats fonamentals, la Declaració de Virginia i la Constitució dels Estats Units així com La Declaració dels Drets de l’Home. Aquests drets són l’arma de la burgesia contra aquells que “els xuclen la sang”. Així mateix apareixen les teories econòmiques liberals i de lliure mercat, ja que la burgesos busquen que els deixen fer en el camp econòmic.

Desprès de les guerres napoleòniques, al 1815 es torna a restablir l’absolutisme, però les idees liberals ja han calat a gran part de la societat. Després de l’absolutisme i els primers rèdits de la revolució industrial a la burgesia se li deixa fer amb matèria econòmica, i prompte les idees liberals també canviaran la relació de poder. A la segona meitat del s. XIX el sufragi s’estendrà encara que no siga universal, votaran només mascles i que tinguen una determinada renda. El sufragi universal, incloent-hi dones, no és serà una realitat fins ben entrat el s. XX.

 El sufragi al poble es concedeix perquè interessa a les classes dominants, no perquè siga fruït de conquesta social alguna. El desenvolupament de la economia i del capitalisme té un paper fonamental. A la primera meitat del s. XIX els treballadors són poc més que esclaus, es cert que sobre el paper es “la lliure voluntat i el mercat” qui pacta els salaris dels obrers, etc., però la situació real és molt diferent, ningú lliurement tria treballar 15 hores al dia, ningú tria enviar el seu fill de 12 anys a treballar 12 hores al dia, etc. A la segona meitat del s. XIX la burgesia se n’adona que els treballadors si tenen hores lliures consumeixen més i un salari més elevat, i ells venen més. Per altra banda, l’Estat també veu que concedint protecció social l’economia pròspera i això, a més a més, serveix de dic contra les idees sorgides per l’abús de la burgesia (comunisme, anarquisme, etc) i que propugnen una guerra de classes. Al s. XX i especialment desprès de la Segona Guerra Mundial, els proletaris (els treballadors) desapareixen, i la Democràcia liberal assoleix el seu màxim grau, tots són consumidors, tots són importants per al desenvolupament econòmic i per tant tots tenen dret a decidir en qüestions polítiques.

Al s. XXI hem vist comença amb forts retalls dels drets i llibertats associats a les idees liberals, tot en nom de la “seguretat” i com a conseqüència de l’atemptat contra les Torres Bessones de Nova York, siga qui siga que haja fet l’atemptat. Al segon lustre es produeix un crisi econòmica derivada del sistema-estafa “de lliure mercat”. Els liberals reclamen la intervenció de l’Estat per salvar l’economia mundial, es saqueja al poble per salvar una elit de financers lladres. En tot aquest procés el pes de l’opinió dels ciutadans i de les seues decisions és pràcticament nul. Les decisions es prenen passant-se per sobre del parlaments, en instàncies internacionals públiques o privades, regides per tecnòcrates (que també comencen a aparèixer com a dirigents polítics a Itàlia o Grècia i que des d’alguns àmbits són reclamats com a solució a l’Estat espanyol). A més de que els centre de decisió s’han traslladat i allunyat dels ciutadà-súbdit. Els polítics no estan vinculats davant dels ciutadans per res, es a dir, una vegada elegits poden fer el que es vinga en gana, i com els centres de decisió s’han traslladat, mane qui mane només podrà fer el que li diguen. Pensar que Rajoy, Hollande, Cameron o Merkel tenen un ample marge de actuació i decisió és ser més il·lús que un xiquet de cinc anys el dia de Reis. La gent cada vegada es menys necessària per decidir. Hui en dia, qualsevol país “democràtic” funcionaria sense que hi hagués eleccions. Nomes cal seguir el que es diu des de BCE, OCDE, FMI, Comissió Europea, etc. Fer el que manen els tecnòcrates.

 

Oskar "Soria"

 

Links relacionats:

 

 Niño Becerra - Arcadi Oliveres SINGULARS 27-09-2011