Suposadament vivim a la “societat de la informació”, i es cert cada vegada
circulen més bits d’informació per tota classe de mitjans. La informació que
reben és sense cap mena de dubte la que configura la realitat de que vivim, per
tant tenim una visió de la realitat condicionada per els mitjans d’informació.
Si els mitjans de informació ens donen una informació real la nostra percepció
serà real, si ens donen una informació falsa la nostra percepció serà virtual.
Totes les Constitucions liberals reconeixen la llibertat d’expressió i el dret
a la informació, dret per una banda de les persones dedicades a difondre
informació a facilitar-la lliurement, sempre que siga verídica, i dret dels
ciutadans a rebre informació verídica. Quan aquests drets són vulnerats es
parla de censura. Com a censura, a seques, es coneix la que exerceix l’Estat,
però quan són les pròpies persones que es dediquen a difondre-la les que amaguen
informació es parla d’autocensura.
La autocensura és la forma més comuna de censura i és la que ens configura
una realitat totalment virtual. Aquesta es sol produir per interessos sempre i
normalment per interessos econòmics. A Estats Units hi ha un grup de
investigadors que tots els anys publiquen The project censored, en el que
busquen i trauen les notícies que sent notícia de portada al mitjans de
comunicació acaben tenint molt poca repercussió mediàtica les raons són o
pressions estatals, militars, de grups econòmics o d’autocensura al ser els
grups de comunicació propietat de grans conglomerats empresarials. A l’Estat
espanyol passa el mateix, ni El País, ni El mundo, ni La Razón, ni Público, ni
RTVE, La Sexta, Intereconomía, etc., ningú es fa ressò d’una noticia com que el
president d’un banc, el tercer banc de l’Estat espanyol, imposa el nomenament
d’un membre del Tribunal Suprem. La notícia publicada a El confidencial, un
diari independent online, queda amagada totalment per a la gran majoria de la
població. I així es configura la realitat poc a poc. Per la manipulació
mediàtica tan efectiva és possible que a ’Estat espanyol la gent es senta
consternada per la mort d’unes persones a Boston conseqüència d’un atemptat i
siga totalment incapaç de saber que València van morir 40 persones en un
accident de metro, ignorant-ho gran part dels habitants de València.
La manipulació és de tals dimensions que fins i tot un membre del Pentàgon,
a un documental anomenat “Armas de decepción masiva”, reconeix que a la Guerra
de l’Irak iniciada al 2003 es van lliurar cinc guerres: - la que apareixia als
mitjans de comunicació del EEUU; - la que apareixia als mitjans de comunicació
d’Europa, que era semblant però tenia diferències; - la que apareixia als
mitjans àrabs, molt diferent a les dues anteriors; - la que apareixia als
mitjans de la resta del món, res a veure amb les tres anteriors; - la que de
veritat es lliurava sobre el terreny, que no tenia res a veure amb les quatre
difoses pels mitjans de comunicació. Conclusió, no sabem que el ha passat a la
guerra, llevat que els americans han envaït el país i han assassinat a Sadam
Houssein.
Però no ens en anem tan lluny. A l’Estat espanyol hi ha exemples
grandíssims de manipulació mediàtica. La Transició del franquisme a l’actual
“Segona restauració borbònica” s’ha presentat com exemplar i a més a més s’ha
fet passar aquest sistema com a democràcia. Casos com els de la entrada a
l’Euro, o els de la Constitució Europea, són exemples de com els grans mitjans
s’alineen en un mateix front i manipulen a la gent. En cap dels dos casos va
haver-hi una discussió seriosa al voltant
d’aquests temes, a més a més la classe política es va alinear també
tota, llevat d’algunes excepcions con Julio Anguita, a favor d’aquestes coses.
La gent va entrar a l’Euro, i haguera entrat a l’Europa de la Constitució,
sense saber on anava, per manca de debat als mitjans i dels polítics. A més a
més, la gent a l’Estat espanyol no està acostumada a qüetionar-se les coses, ni
tampoc vol. La gent prefereix “grans hermanos” i “sálvames” a plantejar-se que
hòsties passa. A França i a Holanda nombroses organitzacions van provocar
debats, a França foren ferotges, malgrat la pressió dels mitjans de comunicació
i els grans partits a favor la Constitució europea, i gràcies això no va anar
cap a endavant.
Amb tota aquesta crisi, es posa de manifest la manipulació mediàtica de
forma rellevant. Han proliferat els debats televisius a l’estil tertúlia
radiofònica, on un grapat de periodistes sense cervell diuen animalades, una
darrera l’altra i sense parar. Per una altra banda, els falsifiquen les dades
oficials i les previsions del Govern i d’això se’n fa ressò tot el món, mentre
el silenci sobre les notícies que posen en evidència aquestes coses es absolut.
A més a més, els temes de debats es posen en relació a qüestions adjacents,
mentre les qüestions fonamentals continuen ocultes, o es manipulen i es mesclen
les causes amb les conseqüències en els debats. Així davant el problema del
deute, tan públic com privat, davant el problema del sector financer i el seu
rescat, i les conseqüències que això té, es parla de les decisions de
Brussel·les, de la Merkel o del Mercat, però ningú entra a explicar d’on ix,
com els bancs creen multipliquen, mínim, per 10 els diners que reben en dipòsit
i creant ells el 90% dels diners, cosa expandeix el crèdit, i como diu un economista
liberal que mai veureu als mitjan de comunicació i que li diuen Jesús Huerta de
Soto, ha sigut causa de profundes crisis i fallides de bancs i comerciants al
llarg de la història, i que ara també ho és (molt recomanable llegir “Dinero,
crédito bancario y ciclos económicos” de Huerta de Soto). Tanmateix no
s’explicarà com esta demostrat que els retalls en sanitat redueixen l’esperança
de vida de la gent; ni tampoc s’explicarà que aquell canvi a la Constitució
pactat pel P$x€ i el PP va suposar el desmantellament, mort i soterrament, de
l’Estat de Benestar a Espanya; tampoc s’explicarà amb profunditat el problema
de l’educació a l’Estat espanyol, i passem d’una llei del PP a una de P$x€,
cadascuna és pitjor per als alumnes siga la Llei del PP o del P$x€ i que això
no pot ser casualitat; etc.
Vivim a una realitat virtual configurada per a que no ens assabentem del
que passa, per a que no pensem que hi ha alternatives a aquest sistema, que el
que ens ofereixen és el millor que pot haver-hi i, en tot cas, les alternatives
són pitjor, comunisme estalinista o feixisme, i el sistema no es pot canviar. A
més a més, la realitat es configurada mitjançant actes que passen desapercebuts
al no ser explicats ni debatuts amb profunditat, com la creació del MEDE (Mecanisme
europeu de Estabilitat) creat per rescatar països i que suposa el inici cap al
govern econòmic europeu, per tant, la fi de les democràcies tal i com les
entenem ja que els Estats ni els seus ciutadans tindran capacitat per decidir
polítiques econòmiques.
Aquest post l’he tractat de centrar a l’Estat espanyol, però aquest no és
un fenomen nou ni exclusiu d’ací. Demà comença la reunió anual dels convidats
al Club Bilderberg, i vull acabar amb una cita de David Rockefeller (cap de la
família dels multimilionaris Rockefeller i un dels fundadors del Club
Bilderberg i la Comissió Trilateral):
“Estamos
agradecidos al Washington Post, The New York Times, Time Magazine y otras
grandes publicaciones cuyos directores han asistido a nuestras reuniones y
respetado su promesa de discreción por al menos 40 años. Habría sido imposible
para nosotros desarrollar nuestro plan para el mundo si hubiéramos estado
sujetos a las luces de la publicidad durante todos estos años. Pero el mundo
está más sofisticado y preparado para ir hacia el gobierno mundial. La
soberanía supranacional de una elite intelectual y banqueros mundiales es
seguramente más preferible a la autodeterminación nacional practicada en los
siglos pasados.”
Oskar "Rabosa"
Links relacionats:
Los líderes de la UE
sientan la base del gobierno económico
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada