Ser modern és ser
un fòssil aïllat des de segles enrere. L’època moderna, com és ben sabut,
s’acabà al final de la il·lustració per donar pas a la postmoderna. Ací on
vivim, com que d’il·lustració en va haver poca, ser modern encara es podria
entendre amb eixe matís de progrés que se li sol associar. Ara bé, si
d’il·lustració no en vam tindre, de romanticisme més bé en va haver poc, per
seguir en la mateixa argumentació cronològica dels segles XVIII i XIX.
Les grans simfonies
orquestrades per Voltaire, Kant, Montesquieu o Smith, aviat van esdevindre
concerts per a quartets, trios o orquestres de cambra. La base, folklòrica i
sectària, va passar a descriure el xicotet món que ens envolta amb la intenció d’explicar-lo,
o reproduir-lo, com bonament es podia. No obstant això, la finalitat amagada ha
estat sempre la d’universalitzar allò propi, allò que es coneix i amb què
l’artista s’ha nodrit, bé siguen les rapsòdies hongareses, bé les cançons de
bressol, per posar dos exemples.
La riquesa de les nacions que
escriu Smith, a partir de les explicacions anteriors pot ser substituït per
altre assaig titulat La riquesa de les
nacions (quina casualitat: tenen el mateix títol!). Només hi caldria
canviar l’enfocament: La riquesa de les
nacions, en el sentit holístic que se li pot atorgar a Smith ha de ser
substituït per La riquesa de les nacions
en el sentit fraccionat, molt més actual i postmodern. Això si tenim en compte
que la modernitat, com hem vist, és anacrònica, de segles enrere i, com a tal,
s’hauria d’haver superat amb esqueix per altres pensaments posteriors.
Si acotem el terme
a la nació, rica és la que té molta varietat de paisatges (riquesa
paisatgística), de cultures (riquesa cultural), d’imbècils (molts i variats),
etc., cosa que també aporta altra perspectiva al significat de la paraula i
que, a poc a poc, se sol aïllar al voltant dels diners (que també). I si prenem
l’argument econòmic com al més vàlid, una nació rica és la que té varietat
econòmica, tant de producció com de transformació, de comerç o de serveis. I
esta seria la millor adaptació del significat de riquesa al segle XXI; molt
millor que les altres visions, més quantitatives que altra cosa, que es tenen
com a modernes ―i ho són perquè pertanyen a l’època moderna, o siga, al segle
XVIII― i que es volen posar en pràctica hui dia per l’anacronisme liberal.
Les simfonies són
fantàstiques i em permeten observar el treball conjunt a l’hora de crear un
tot, però, malauradament, ara ja se’n composen poques, o no se n’estrenen.
M’agraden les simfonies però les escolte amb les orelles del temps i des de la
perspectiva històrica. Les actuals composicions són més reduïdes, per a menys
músics i creades per a altres espais i per a altres orelles: les orelles del
present! Si la música l’entenem com cal, no podem mantenir, per coherència,
eixa visió de fa un parell de segles per a l’economia, per moderna que ens
parega, perquè l’època moderna, a l’Europa normal, va ser fa un grapat d’anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada