LLIBERTAT

La llibertat és allò que tota persona intel·ligent defuig perquè angoixa i perquè et posa sempre als peus dels cavalls, en cada presa de decisions i en cada instant, ja que t’obliga a assumir el passat, el present i el futur, sense cap possibilitat d’engany i sense pal·liatius. Fa por!

Per amagar-se, no hi ha res com posar-se a recer del més enllà, dels déus, del destí, dels altres... Cada una d’estes possibilitats aprofiten per protegir l’individu de si mateix. L’ego freudià es veu reflectit en cada una d’estes opcions, totes ells inventades, segurament de manera inconscient, per guarir-nos, envoltar-nos i, fins i tot, fer-nos immunes a la nostra pròpia i intrínseca por.

La llibertat, per exemple, d’escollir entre una o altra creença, és una falsa llibertat per dos motius. El primer és perquè la creença no l’escollim mai; ens ve donada. Si poguérem escollir-la de manera objectiva, no seria una creença sinó que seria una idea i, com a tal, la podríem analitzar racionalment, acabant de facto amb la seua raó de ser. El segon és perquè la mateixa raó que ens du a apropar-nos a una creença és, precisament, la por a la llibertat i a l’individu.

«L’ésser humà és fantàstic», en tots els sentits. Ho és perquè es capaç de sobreviure i de sobreviure’s, d’inventar i d’inventar-se, d’explorar i d’explorar-se, de pensar i de pensar-se. Però, també ho és per l‘ús que fa de la fantasia per crear l’atmosfera propícia per al seu desenvolupament, personal i social, de la manera més allunyada de la racionalitat i, fins i tot, substituint-la i fent-nos creure, als mateixos humans, que es fa amb total llibertat.

Si «l’infern són els altres», i nosaltres fem servir la convivència en forma de protecció del mateix individu en la mesura en què dissolem la nostra llibertat entre la resta, no per gust, sinó per necessitat i per pura supervivència, l’infern som nosaltres mateix: necessitem de l’infern per sobreviure’ns. Tot ve a causa d’estar dissenyats per a la vida, i per a no assumir la responsabilitat de l’individu ens hem hagut d’inventar un cel. Per recórrer l’infern passegem amb Virgili i només quan arribem al cel caminem sols. Caminar sols per l’infern és morir i, recordeu: «l’ésser humà és fantàstic», i un supervivent.

En les societats primitives, la vida fora de la tribu era breu perquè només es podia fer front a la natura des del grup. L’ésser individual no tenia lloc i era el grup qui tenia la identitat. La llibertat d’escollir i de viure no s’ha entés mai; ni abans ni ara! No sé per què tanta reflexió i tant de suposat individualisme, si sempre s’ha tractat de ciència ficció... No sé per què tanta reflexió i tanta suposada llibertat si «l’home és un llop per a l’home» o, millor dit, la llibertat seria el final mateix de l’espècie humana.

Salvador Sendra Perelló