Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cementiri. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cementiri. Mostrar tots els missatges

dimarts, 30 de juny del 2015

SENSE NOCTURNITAT NI TRAÏDORIA, DE MOMENT

No se’m pot afegir cap agreujant, tot i que l’acció més sonada del cap de setmana ha sigut, sense cap tipus d’objecció, l’assalt al cementeri del poble de Germán. No obstant això, puc dir que no me’n penedisc de l’acte delictiu, i això sí que comporta una càrrega moral. Moral; sí: moral. I què? Però una càrrega positiva!
Amb un ramell de flors i fulles, de forma cònica, i després d’unes quantes hores de cotxe, em vaig plantar a la porta del cementeri del poble de Germán. Vaig passar la nit amb el ram al cotxe, esperant l’endemà per poder dipositar-lo però, a les nou del matí el cementeri encara estava tancat. No podia esperar més enllà de les nou i mitja perquè l’objecte de la missió es trobava per davant de tot. Vaig decidir passar a l’acció: res ja m’importava.
Vaig deixar el ramell sobre un contenidor verd de fem que vaig desplaçar fins la part més baixa de la tanca. Després de pujar sobre el contenidor i comprovar que resistia, el següent pas va ser el de pujar sobre el mur del cementeri. Una volta damunt del mur, vaig comprovar la dificultat ―primer― de col·locar el ramell al meu costat perquè la superfície estava molt decantada i podia caure, i ―després― si el deixava allà dalt i jo botava a l’interior del recinte, ho tenia molt difícil de recuperar-lo des de baix. Vaig desistir d’acabar la incursió per esta via.
Després de tornar a terra, de nou fora de la tanca, pensí de forçar la porta, cosa normal en un cas tan extrem i de tanta necessitat. Sempre, al cotxe, duc eines variades... Decisió presa, recerca de la ferramenta adequada i petada de porta. Una volta oberta, molt subtilment i fent servir un tornavís com a clau, vaig entrar a peu pla per buscar la tomba del meu estimat amic. Mai m’ha posat les coses fàcils, ni abans, encara en vida, ni ara, després de mort.
Al final, amb la làpida ja localitzada, vaig col·locar les flors, ben ordenades i combinades; precioses. Emocionat, vaig romandre una estona enfront de la tomba... Possiblement una llarga estona, mentre recordava instants de la vida del protagonista i objecte de l’assalt, així com la sort que he tingut de gaudir de la seua amistat que, segurament, va ser tan intensa perquè no em sol fer arrere de les dificultats; i ell me’n va posar moltes.
Este pas i esta escenificació de tot l’amor no ha sigut altra cosa que un episodi més de la nostra peculiar relació. Estic segur, a més, que hi haurà altres ocasions en què hauré de demostrar, encara, que no m’amoïne davant de les dificultats que el meu amic em posa, i botaré tanques i forçaré portes, i entraré de nit i fugiré de dia, si cal, per estar amb ell quan em vinga en gana. Açò només ha sigut un pas més en la nostra amistat i altra prova a què m’ha sotmés el meu estimat company que, coneixent-lo com el conec, em diu el nas que no serà l’última.
 

Salvador Sendra Perelló

dimarts, 19 de maig del 2015

Catalunya com a cementiri.

Vénen les eleccions valencianes. Per primera volta en vora 20 anys, pot canviar el color polític del País Valencià. Jo però, no vull parlar d’això, i com quan plou i la deixem caure, esperarem a llegir els resultats el dilluns. Parlaré de Catalunya i el difícil encaix a l’estat i com una regió aïllada pot fer trontollar un govern nacional.
Eixia recentment un sondeig electoral que recollia que per primera volta en dècades, i de cara a les properes eleccions generals del 2015, només tres punts separaven a quatre partits. Molts ho han saludat com a un fet positiu atès l’agut bipartidisme entre PP i PSOE que s’ha vingut registrant des de l’així anomenada “transición”, en que es canviava el règim dictatorial –i de partit únic- del general Franco, per una democràcia pluralista de tipus occidental. Si la transició està sobrevalorada o no, no és matèria d’este article, sinó el fet de que dit bipartidisme que semblava un fet consolidat i de llarga durada en el futur a curt o mig terme, sembla ara a punt de saltar pels aires.
A certes regions però, el bipartidisme PP/PSOE (o la inversa) mai va ser però una realitat. Veiem així, que al País Basc, només ha governat una estranya aliança contra natura de dits dos partits, oposats ideològicament i acerbament enfrontats a la resta del territori nacional. La resta del temps i amb fortalesa –tot i que des de la clandestinitat- el govern del País Basc ha estat en mans del PNV o Partido Nacionalista Vasco. La confluència de dos partits tan oposats com PP i PSOE va ser a penes un fet efímer i justificat per la violència terrorista d’ETA, l’anàlisi de la qual i la manipulació estatal feta de la mateixa rebasa també i amb molt el contingut d’este escrit.
Jo vull centrar-me en una altra regió, Catalunya, on des de l’adveniment de la democràcia i com en el País Basc, sempre han guanyat les eleccions forces catalanistes. Ja sé que algú dirà que dirà que durant tres anys, del 2003 al 2006, hi va governar el PSOE i tindrà raó. Ara bé, va governar el PSOE (de fet la seua branca catalana o PSC, atès que dita formació es declara confederal, que és un altre tema a discutir), però amb recolzament dels partits més estrictament catalanistes, com ara Iniciativa per Catalunya o el encara més radical Esquerra Republicana de Catalunya. A aquell breu experiment se l’anomenà Tripartit, i després tot va tornar a l’estat natural, val a dir, al govern d’una altra força composta, Convergència i Unió, de caire dretà i lliberal en el primer dels seus elements i democristià en el segon. 
El primer partit espanyolista al parlament català, el PP, situant-se només en cinquena posició quan a la resta del territori nacional o bé es trobava en el govern en ocasions, o quan no era oposició!!!!
Vegem-ho millor amb exemples, el PP encapçalat per Mariano Rajoy va aconseguir el 2011 la majoria absoluta amb el 44’6% dels vots a nivell nacional. Tot i així, el PP, clar dominador a nivell nacional, no és més que una força menor a nivell català. Això demostra que l’estat espanyol dista molt d’estar internament cohesionat... ¿Cóm pot ser que un partit siga el predominant a escala global però que a un dels territoris el seu poder siga ínfim?
No anem a descobrir ara que el PP o la dreta espanyola en general i des de segles ja, no tolera la existència d’una regió diferent a la resta. El centralisme com a model i el passat de grandeses imperials pesen pot ser encara massa en el subsconcient de molts. El PP va voler utilitzar tot el poder de l’estat amb la finalitat d’annihilar la causa catalana i va començar per impugnar l’estatut de Catalunya el 2010. A partir d’aquell moment va començar un periode de manifestacions amb motiu de la Diada de cada cop més multitudinàries fins a concloure amb la Cadena Humana del 2013, 400 quilòmetres (que es diu prompte!), des de La Jonquera a la frontera francesa fins al riu Sénia, separació natural amb el País Valencià, on les autoritats del PP van prohibir que continuara...
El PP ara mateix, i després d’enfrontar-se amb Catalunya, té menys força que fa quatre anys. Catalunya és una regió poblada, la segona a nivell estatal després d’Andalusia, de manera que un govern que vulga guanyar eleccions nacionals no pot alienar-se el vot català.
Catalunya així, com a cementeri del PP, si no és que la nova força emergent des de Catalunya mateix, Ciudadanos, l’enterra a ella amb una més que probable coalició amb el partit de Rajoy... En eixe cas sí seria probablement la fi de Catalunya...
Borges deia que hi ha pobles com l’alemany, destinats a tocar una i altra volta amb la punta dels dits el poder, per tornar a perdre’l de manera estrepitosa... Artur Mas diu que mai Catalunya ha estat tan a prop de la independència. Units Rivera y Rajoy, costa creure-ho.
Catalunya per tant com a cementeri; no es sap encara ben bé de qui... 

Bucarest a 17 de maig del 2015.
Lluís Alemany Giner