L’INTERÉS NEGATIU DEL DEUTE ESPANYOL ÉS MENTIDA

Doncs, això: és mentida! Però, ara què voleu?, que seguisca explicant el tema? Val, val... Ho faré perquè l’editor també vol que explique les coses que dic i que argumente les idees. Però, que vaja per davant que és una mentida arreglada com si fóra veritat.

El president del govern, durant la campanya electoral, va dir que España estava molt bé; tan bé que els interessos del deute ja eren negatius, i que això era bo, i que la crisi estava superada, i que ningú parlava ja de l’atur. Els seus oients l’aplaudien amb força i no demostraven cap sorpresa, almenys en aparença. Doncs, res; tot és mentida, i au!

De l’atur i de la crisi no vaig a escriure res més perquè sembla que ja hi ha massa coses dites, però, del deute, del deute sí que ho vull fer. Que jo sàpia, ningú ha tractat este tema perquè els números així ho diuen, i prou! No obstant això, jo sé que si vull contar una mentida, la primera cosa que he de fer és posar xifres, i els economistes també ho saben; fins i tot els polítics. Uns numerets i unes sigles donen a qualsevol falsedat una aparença versemblant i, si no em creieu, mireu com es fa.

El BCE compra 60.000 milions d’euros de deute (QE), cada mes, als estats perifèrics (PIIGS) perquè puguen campar. Repetisc: 60.000 milions d’euros. Aleshores, quan l’estat ven el deute, ja te la part proporcional d’eixa quantitat, la que correspon a España, venuda. La resta, si és que n’hi ha, és la que ix al mercat de veritat. Repetisc: estats perifèrics.

D’aquí fins a comparar España amb Alemanya, hi ha un tros. Alemanya no és un estat perifèric i, per tant, el seu deute no està afectat per la compra ordenada pel BCE. Ara bé: els liberals, que jo recorde, no admeten la intervenció de l’administració ―diuen― perquè creuen en el mercat i entenen que la llibertat de compra-venda i el capital privat són suficient garantia per definir el valor de les coses.

El PP va de liberal, i ens ven que l’interés del deute español a dos anys al mercat secundari és negatiu (28/04/2015), o siga que, qui compra bons d’ací, perd diners. Els números ens diuen que sí, que en eixa data era una evidència. La realitat ens diu que, de no ser per Mario Draghi (juliol de 2012), la mentida no es podria camuflar de cap manera. Si el BCE deixa de comprar el deute español sabrem la veritat del govern i, si no es creuen el que dic, que rebutgen la compra durant uns mesos. A 28/04/2015, el BCE havia comprat uns 85.000 milions d’euros a España ―que no és broma― amb un venciment mitjà de vora 12 anys.

Salvador Sendra Perelló

Capital, plusvàlua i cooperatives.

Abans d’entrar en el desenvolupament dels beneficis en el cooperativisme hem de recordar, breument i sintèticament, dos conceptes, capital i plusvàlua (aquest segon en el seu sentit marxista).

En la societat capitalista les relacions de producció bàsicament es fonamenten en dos tipus d'individus, uns que tenen el capital i d’altres que venen la seua força de treball. Per capital s’ha d’entendre, no sols els diners que es destinen a inversió sinó també, tots els béns que serveixen per a produir, des de les instal·lacions d’una fàbrica fins la maquinaria, és a dir, tot el que cal per a produir béns de consum. Aquests béns estan fets per gent que ven la seua força de treball. El capitalista, el propietari dels mitjans de producció, ven els béns al mercat, d’on obté un benefici, al vendre eixe producte a un preu superior al preu que li ha suposat produir-los.

Per a Marx, eixe benefici és una plusvàlua que obté el capitalista damunt el llom del treballador. Marx diu que el valor objectiu d’un bé ve determinat pel treball que porta incorporat, però aquest valor seria els costos de producció més el preu del treball, però els béns al mercat es venen a un preu superior, valor de canvi, i el capitalista obté una plusvàlua. Això Marx ho conta en hores i acaba concloent que al final de cada jornada un treballador destina una determinada quantitat d’hores a treballar debades per al capitalista. Cosa que suposa una explotació, ja que s’obliga a treballar debades unes hores al treballador. A més a més, es provoca l’alineació del treballador, perquè no és propietari del fruit del seu treball.

Obvi, que aquest teoria no és universalment admesa. Entre les teories liberals, especialment en l’Escola Austríaca, aquest conte s’explica de manera diferent. Ells, al benefici l’anomenen “interés”, això és, el rendiment que produïx una inversió. Així, el capitalista estalvia diners hui, els inverteix en béns de capital en compte de bens de consum, perquè d’eixos bens espera treure un rendiment. Si necessita incorporar força de treball, va al mercat laboral i allí els treballadors, que volen diners per a béns de consum, en venen el seu treball. D’eixa manera, els salaris dels treballadors són un cost més. Si el capitalista pensa que pot tenir uns costos hui de 6 € per produir unes sabates i que les vendrà al mercat d'ací a mig any, quan acabe el procés de producció, per 8 €, obtenint un benefici de 2 €, ho farà. Eixos 2 €, no són plusvàlua com diuen els marxistes, són el rendiment que han donat eixos diners; són l’interés que ha obtingut per la inversió feta de 6 €.

Marx diu que per evitar l’explotació del treballador mitjançant l’apropiació que fa el capitalista de les plusvàlues, cal acabar amb la propietat privada dels mitjans de producció. Per això és necessària, abans d’arribar a la societat comunista on desapareixerà l’Estat, la dictadura del proletariat.

En el liberalisme, com l’enfocament és radicalment, no hi ha explotació, hi ha un mercat laboral i prou, i el mercat posa el preu dels salaris i, així mateix, la taxa d’interés ve determinada pel mercat. Qui vulga obtenir els rendiments d’eixa taxa d’interés que faça la inversió i compre béns de capital.

La dialèctica sobre la propietat dels mitjans de producció marca el debat econòmic i polític als segles XIX i XX. Aquesta dialèctica, en el meu modest parer, es pot superar tranquil·lament amb el cooperativisme, que té el seu origen el 1844, tal com veurem al proper post. És clar, per això cal superar el “sentit comú” individualista i passar a un “nou sentit comú”, superant l’actual hegemonia de les elits econòmica-financeres.