Els sociòlegs, els psicòlegs socials, els politòlegs ja fa temps que tenen
clar que durant les campanyes als súbdits, altrament anomenats ciutadans, no ens interessen els debats de les idees ni les confrontacions de les ideologies. Llargs raonaments sobre el com i el
perquè de les polítiques que volen portar endavant els candidats produeixen fastig al
súbdit/elector. Per tant, durant una campanya electoral, el més important és
enviar missatges curts i directes a l’electorat. Missatges que vagen més al cor
que a la Raó. Sensibleria, donar imatge propera, parlar sense dir res... La
utilització de la imatge, del màrqueting, dels assessors d’imatge, etc., prenen
més rellevància que la construcció d’un discurs polític fonamentat amb idees,
propostes, etc.
Resulta curiós que els “analistes” de l’actualitat política o els
periodistes que segueixen els candidats, després d’un debat, dediquen cada
vegada més temps a comentar com anaven vestits els candidats que a les idees
exposades, o no, en eixe debat. El color del vestit i de la corbata, la camisa
i els complements són d’obligat “anàlisi” per saber qui ha guanyat o perdut.
Això, per no parlar de la impostada gestualitat, del somriure fals, de la forma
de seure, o de rascar-se el nas. La política ja fa temps que és un espectacle,
on guanya el més guapo, el que millor vesteix, el que millor somriu, el que
millor actua, el que millor enganya.
El debat de les idees no interessa a ningú. Molta gent és del PP o del P$x€
com és del RM o del Barça, perquè són dels meus, perquè mon pare era..., perquè
estan de moda, perquè són els guanyadors ara i ara molen... I a més a més, tots
són de centre, sí, centreesquerra, centre-centre, centredreta... però de
centre. Perquè l’economia de mercat no es toca, les privatitzacions han de
seguir perquè “el que és públic” és un desastre, perquè els extrems són
roïns... La ideologia és una i tots la compartim, no hi ha res més enllà, per
tant debatre sobre ideologies és perdre el temps.
Aleshores, cal fer-nos una pregunta. Si no hi ha debat d’idees ni
confrontació d’ideologies, ¿com s’han d’afrontar les campanyes? Amb més
espectacle. Qui més isca a programes d’espectacle, qui més entretinga a la
gent, qui més divertit semble, qui més i millors acudits conte, qui més conte
de les seues nuvietes, qui més conte de la seua vida privada, etc., més espectacle
donarà. Eixir als programes que agraden a la gent, que la gent mira, i es
mostrarà proper, un més, els farà guanyar simpaties. Ballar a “El Hormiguero”,
contar-li com era la teua primera núvia a Bertín Osborne, comentar partits de
futbol amb el teu fill al costat i soltar-li un calbot; això és el que demana
la gent a l'era postmort-de-les-ideologies.
Vist el que estem veient –campanyes basura a programes basura-,
l’espectacle que ens estan oferint, la gent tan contenta que sembla, que els
criteris per votar són tan racionals... Jo tinc una proposta de modificació de
la Llei electoral. Cap seria més vàlida, ni més senzilla, ni menys hipòcrita.
Fins i tot m’atrevisc que ningú posaria en dubte el resultat mai. Que els
presidents del Govern siguen triats després de guanyar el “Gran Hermano candidatos a
Presidente del Gobierno”. El poble lliure i sobirà triaria qui deu ser
el President després de tres mesos d’espectacle nu i cru.
Òskar "Rabosa".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada