La Quarta
Simfonia de Sibelius ―diuen― és la que va modelar el seu futur. En ella, el
compositor va innovar seguint les tendències del moment, segurament a causa de
les seues estades a Viena i per la frenètica activitat d’este indret, creativa
i intel·lectual. Schönberg, per exemple, va influir molt sobre la música del
moment des de la Segona escola de Viena. La coneguda ciutat, a més de la música
i la pintura, va ser un referent de la filosofia, la sociologia, l’economia o,
fins i tot, la literatura. Podríem dir, per tant, que este indret es trobava al
centre intel·lectual del món.
Com sol succeir,
viure i conviure en un lloc com este, per a un creador, és un vertader regal
que li oferix el destí. No obstant això, la pressió no és poca cosa i comporta
―supose jo― un desassossec constant semblant a un moviment sísmic sota els
peus. Realment, una ebullició semblant aporta però, alhora, demana. Viure
significa estar, i estar significa crear. Per això, una persona inquieta no por
deixar córrer una experiència semblant, tot i que supose una constant revisió
de les bases i dels principis.
Sibelius va
crear la seua polèmica Quarta Simfonia i, després, va deixar d’arriscar, com
molts altres compositors que realitzaren una peça trencadora, si és que es pot considerar
així. Després de la simfonia delicada, tot va tornar a la normalitat i
Sibelius, a Amèrica i Finlàndia. El pol, però, amb la Guerra, va modificar el
gir cultural i Amèrica va rebre l’exili dels grans. Sibelius, ja abans, va ser
benvingut i engalanat pels americans, tan conservadors com ell, mentre que els
crítics se’n sorprenien de l’acollida; Adorno se’n feia creus mentre que Bartók
l’entenia i apreciava.
La tornada a la
línia natural del finlandès, una volta refet d’una operació de gola, va
comportar una certa depressió i un aïllament en els boscos del seu volgut país,
mentre Viena mudava el batec cultural per una situació que, compartida o no,
encara no ha superat. Molts dels compositors europeus de l’època, sense comptar
Mahler ni Schönberg, com els més influents, van fer el gir cap al
neoclassicisme, i estos no el van fer perquè, en el cas de Schönberg, sembla
que el seu trencament superava els límits de la música i afectava altres
dimensions. Mahler és altra cosa: paraula major.
Ara que es
recorden els cent cinquanta anys del naixement de Sibelius, volia escriure
alguna cosa sobre un compositor que no sé on ubicar i que escolte amb la
mateixa curiositat que quan vaig començar a fer-ho, possiblement perquè no
l’ubique. Per exemple, hui he escoltat la seua Quarta i no he vist del tot clar
ni el trencament ni l’atreviment que li retreien al seu temps, i sembla que
Adorno, tampoc.
Salvador Sendra
Perelló
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada