D’ací a poc hi
ha eleccions generales i es nota
perquè hi ha mil sondatges, entrevistes a la tele, la ràdio i la premsa, a més
de les conegudes tertúlies. Diuen que el bipartidisme s’ha acabat i que entren
en joc altres formacions que sol·liciten pas i reformes perquè la renovació és
imminent i necessària front a la corrupció i el monolitisme ideològic imperant.
La regeneració ha de ser, per tant, des de les noves agrupacions ―on només
considere Podemos, perquè Ciudadanos ja fa anys que s’hi presenta― així com des
de les noves generacions, on s’apunta, també, el PSOE.
Com que ja he
escrit sobre les noves generacions i sobre la impossibilitat que tenen de
canviar res d’importància, ara ho faré sobre els dos partits que volen trencar
el bipartidisme. D’ells, Ciudadanos és un cas ben clar d’una formació que
promet el canvi perquè res canvie. El seu vot és una barreja de PSOE i PP,
sense entrar en els percentatges, i la seua funció és la d’equilibrar la futura
legislatura, donant suport a qualsevol dels partits hegemònics per assegurar
que Podemos es quede sense assolir en cap pacte. Ni en la política geogràfica,
ni en l’econòmica, ni en la participació: no hi haurà cap canvi, més enllà del
moviment natural de les coses, si Ciudadanos pacta.
Podemos, acusat
de revolucionari, per aspirar a entrar en qualsevol acord, ha hagut de moure la
seua posició maximalista cap al centre dels tauler, on res és el que es volia
dir a priori i on qualsevol
modificació és relativa i s’ha de fer només si es donen les condicions
adequades per realitzar-se; o siga, res! Per tant, jo, com a simple ciutadà, em
pregunte quin canvi ens volen vendre si ja s’ha dit que tot canviarà perquè res
canvie? I em conteste que, l’únic canvi ―d’haver-ne algun― es donarà des de la
perifèria de l’estat. Doncs, tampoc! Els partits perifèrics de Galicia i de
València i de Navarra, per exemple, ja han assumit que no canviaran res perquè
han acceptat pactar amb Podemos mentre que este, a l’hora, va diluint el seu
missatge. A Euskadi no volen moure fitxa
perquè s’hi senten còmodes, els del PNB, com estan. A Catalunya, és altre tema
i, a més, molt personal.
Però, què
passaria si Anova, Compromís i EH Bildu es feren amb el poder del grup de
Podemos al Congreso? Un bon resultat i un bon pacte electoral significaria, per
tant, que la perifèria podria tindre alguna cosa a dir si, des del meu punt de
vista ―i pensant que el cap de llista per Alacant, i alguns de Galicia, ha
estat una jugada molt bona de Podemos― no s’aturaren a demanar, cada u, el grup
propi sinó que se centraren a fotre fora l’Iglesias i prengueren el comandament
de la totalitat del grup parlamentari. Però, ja dic: açò seria si hi haguera
una possibilitat d’afeblir Ciudadanos i si es donara la situació que els
perifèrics entraren a jugar de debò a la política i no a passar el temps.
L’esperança, per tant, és tan remota com impossible i res canviarà.
Salvador Sendra
Perelló
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada