RETIR A LA NATURA, FUGIR DE L’AVENTURA

La Quarta Simfonia de Sibelius ―diuen― és la que va modelar el seu futur. En ella, el compositor va innovar seguint les tendències del moment, segurament a causa de les seues estades a Viena i per la frenètica activitat d’este indret, creativa i intel·lectual. Schönberg, per exemple, va influir molt sobre la música del moment des de la Segona escola de Viena. La coneguda ciutat, a més de la música i la pintura, va ser un referent de la filosofia, la sociologia, l’economia o, fins i tot, la literatura. Podríem dir, per tant, que este indret es trobava al centre intel·lectual del món.

Com sol succeir, viure i conviure en un lloc com este, per a un creador, és un vertader regal que li oferix el destí. No obstant això, la pressió no és poca cosa i comporta ―supose jo― un desassossec constant semblant a un moviment sísmic sota els peus. Realment, una ebullició semblant aporta però, alhora, demana. Viure significa estar, i estar significa crear. Per això, una persona inquieta no por deixar córrer una experiència semblant, tot i que supose una constant revisió de les bases i dels principis.

Sibelius va crear la seua polèmica Quarta Simfonia i, després, va deixar d’arriscar, com molts altres compositors que realitzaren una peça trencadora, si és que es pot considerar així. Després de la simfonia delicada, tot va tornar a la normalitat i Sibelius, a Amèrica i Finlàndia. El pol, però, amb la Guerra, va modificar el gir cultural i Amèrica va rebre l’exili dels grans. Sibelius, ja abans, va ser benvingut i engalanat pels americans, tan conservadors com ell, mentre que els crítics se’n sorprenien de l’acollida; Adorno se’n feia creus mentre que Bartók l’entenia i apreciava.

La tornada a la línia natural del finlandès, una volta refet d’una operació de gola, va comportar una certa depressió i un aïllament en els boscos del seu volgut país, mentre Viena mudava el batec cultural per una situació que, compartida o no, encara no ha superat. Molts dels compositors europeus de l’època, sense comptar Mahler ni Schönberg, com els més influents, van fer el gir cap al neoclassicisme, i estos no el van fer perquè, en el cas de Schönberg, sembla que el seu trencament superava els límits de la música i afectava altres dimensions. Mahler és altra cosa: paraula major.

Ara que es recorden els cent cinquanta anys del naixement de Sibelius, volia escriure alguna cosa sobre un compositor que no sé on ubicar i que escolte amb la mateixa curiositat que quan vaig començar a fer-ho, possiblement perquè no l’ubique. Per exemple, hui he escoltat la seua Quarta i no he vist del tot clar ni el trencament ni l’atreviment que li retreien al seu temps, i sembla que Adorno, tampoc.

Salvador Sendra Perelló

CRÍTIQUES A MAHLER

Una de les crítiques que vaig escoltar l’altre dia, sobre Mahler, era realment encertada. Una dona que sabia de música ―no recorde el nom― deia que escoltar un moviment de Mahler no li aportava cap necessitat de saber el que hi hauria a l’altre. Deia que, tot i ser un gran compositor, Mahler no li transmetia la mateixa curiositat que altres dels grans. I jo n’estic d’acord, per suposat, entre altres coses perquè ella sap de música i jo no.

A mi, escoltar a Mahler m’aporta la necessitat d’interpretar el que hi ha al seu darrere. El que hi ha per arribar, ja arribarà: li done la raó a la dona, com podeu comprovar. Perquè ens hem de situar a l’inici del segle XX i estem, per dir-ho d’alguna manera, en el tercer apocalipsi. Què importa el futur si estarem tots morts en la Primera Guerra Mundial? Importa el present i importa porgar les penes, pensaria Mahler, com devia pensar qualsevol persona intel·ligent del seu temps.

Importa el passat perquè ell, en la mateixa manera que altres genis de la seua època, fan síntesi i preparen el camí al futur. La síntesi de Mahler és musical mentre que la d’Einstein és, tot i que científica, també artística, o la de Röntgen; els dos últims ens preparen ja per allò que vindrà. També s’hi pot incloure Freud o Kandinsky. Cap d’ells ―i parle en primera persona― m’aporta cap interès per interpretar el passat i treballen per presentar-nos el nou paradigma. Precisament, aquí està el seu èxit! Precisament, eixe és el seu valor: uns tanquen una època i altres n’inicien una, de nova.

La necessitat de seguir escoltant la música de Beethoven, o la de vore altre quadre de Gericault és semblant: el paradigma es modifica però encara hi ha un format. El cas de Mahler és el contrari perquè es tracta d’un punt i final, molt ben contextualitzat però, això: un punt i final. Millor dit, uns punts suspensius... A partir d’ell, tot canvia amb Schönberg, Stravinsky, Rachmaninov i altres. I, al final no li cal de saber què hi ha més enllà perquè, en realitat, no n’hi ha res.

A mi, Mahler m’atrau tant com tota la resta de compositors ―en conjunt― del seu passat, junts, exceptuant Beethoven perquè el considere el seu profeta. A partir de la inacabada X Simfonia, Mahler mor i abandona Beethoven, en la mesura que Dante abandonà Virgili, per continuar el seu camí cap al Paradiso amb la finalitat última de retrobar l’amor. Beethoven ja no el podia acompanyar en eixa tasca perquè havia de tornar enrere per si algú necessitava d’un guia per moure’s entre la penombra. Potser siga una casualitat que el tercer moviment d’esta simfonia es diga Purgatorio, o no...

Salvador Sendra Perelló