GOBIERNO A LA VALENCIANA, NO, POR FAVOR!

Està clar que a l’estimada i bonica Comunidad Valenciana hi ha hagut sempre una barrera informativa; una mena de bombolla que no permetia a la resta de l’Estat gaudir de les bones noves que ací succeïen. Abans d’eleccions, eixa mancança de repercussió mediàtica es va trencar i els nostre veïnat va poder divertir-se amb les escenes més boniques de la política valenciana, amb tota la seua esplendor. Les imatges més estrafolàries d’aeroports, curses de cotxes, visites de papes, macro instal·lacions de cinema, especulacions urbanístiques i molts més etcèteres, van poder-se gaudir per tot el món i Barcelona!

La capgirada política actual es ven com l’èxit d’una societat nova, però ací cal fer un incís: la societat és la mateixa, i el votant que avalava la corrupció i la vergonya, sent-ne sabedor, seguix existint, que jo sàpiga. Però, a banda d’això, el que cal ressaltar és que ara se’n parla, i molt, d’allò que passa i passava per ací, i fins al punt que ens volen fer servir de model per a un nou gobierno a l’Estat. Jo pensava que, amb el temps i l’experiència, ho tenia ja tot vist i escoltat, o, fins i tot, que estava perdent la capacitat de sorprendre’m, però, no és així...

Pablo Iglesias ens posa de model de cara a formar un nou gobierno, a España; li he escoltat dir, en moltes ocasions, això del «gobierno a la valenciana». Però, o jo no estic massa assabentat de la cosa o és ell qui no sap què diu. En el meu cas, el mal és menor perquè només governe ma casa, i malament. La seua situació és més greu perquè vol governar l’Estat, i bé! A la Comunidad Valenciana, governa el PSOE ―que es volen dir PSPV― junt amb Compromís. Podemos, Guanyem, És el Moment o com es vullga dir ací, no està al govern, i Esquerra Unida, tampoc. I açò és important per això que diuen sobre el fet de repetir una mentida i voler convertir-la en veritat.

Només queda per dir que Compromís va trencar palletes amb Podemos, Guanyem, És el Moment o com es diga a causa d’unes males interpretacions de la Llei electoral i de les referents a la formació dels grups polítics del Congreso de los Diputados, quan se suposa que un partit amb tants politòlegs les hauria de conéixer amb una certa solvència. I, finalment, cal dir que Compromís ha passat del malestar inicial causat per l’enganyifa de Podemos, Guanyem, És el Moment o com es diga, respecte a la formació del grup polític conjunt, on es va signar un acord electoral rebutjat de manera contundent per la militància, tant per la del BLOC com per la de Gent de Compromís, a voler fer d’home bo ―tot i que jo diria, de Celestina― entre Pedro i Pablo.

Ara, per no ser massa negatiu amb el nou pacto de gobierno, només desitge que no es faça a la valenciana, simplement perquè Podemos, Guanyem, És el Moment o com es diga es quedaria fora del gobierno, Izquierda Unida, barallada a mort amb Iniciativa, que forma part de Compromís, ni apareixeria per ahí, i tot això sense plantejar-me, ni per un moment, que Ciudadanos pensara a abstindre’s perquè, ací, només cal vore com es comporten a la Diputación de Alicante per anar coneixent-los.

 

Salvador Sendra

LA VERTADERA REBEL·LIÓ ÉS LA CONSUMICIÓ!

Llegint, llegint et pots trobar de tot, quan es tracta d’esbrinar els fonaments de les religions monoteistes, com per exemple, el cristianisme. La seua base hebrea, jueva, és una de les raons de la negació de la vida mundana per la promesa d’una altra, més enllà i millor, i Freud ho explica a la perfecció en les seues obres i la seua existència. Però, si eixa vida millor també es troba vinculada a la negació, quin avantatge hi ha de viure tota l’eternitat amb un constant fre de mà activat?

L’aplicació més directa es pot donar hui dia en una societat que recerca el resultat més ràpid per a un esforç mínim. A mi, personalment, em fa enveja el plantejament de traure el màxim partit a una aportació lleu o, si és el cas, gairebé inexistent. El termini que separa el moment present del d’aconseguir el benefici s’acurta, el rendiment se sol·licita ràpid i l’esforç minva, si més no, en la durada. El cel es busca en cada pas, s’esgota, es rebutja i es torna a buscar en el següent moviment. Eixe paradís passa a poder-se tocar, comprar, vore, esnifar i, alhora, es transforma en un seguit de capes celestials diverses que hom va travessant.

L’efecte de la postmodernitat està present en la fragmentació del discurs i en l’adquisició dels guanys, però també en la gestió del temps... I tot perquè ja no es desitja una vida més enllà; amb esta en tenim suficient, i ens en sobra, si la gestionem tan malament com sabem i, a més,  n’abusem. Potser se li ha perdut el respecte, o se n’ha guanyat envers hom mateix: qui sap? Però la cosa esdevé interessant quan la finalitat de viure és, en gran mesura, consumir: guanyar el màxim, aportar el mínim i consumir tant com es puga. En realitat, la batalla contra la religió de la negació, la que enfronta el bé i el mal i la que pregona la por, està ja guanyada, com sembla ser.

Tecnologia, espai, amor, menjar, temps... L’obsolescència es troba, també, en cada un de nosaltres, i no només en els objectes de consum. La vida és breu i s’ha de viure, i més ara que s’esgota la classe mitjana i la separació entre les dues restants es fa pràcticament insuperable. El burgés de pro, aquell que compta i recompta, treballa i estalvia, invertix i es desviu per posseir, es troba a l’ocàs, i el món que coneixem s’ompli de consumidors descarats que, sense res més a fer, intenten traure el màxim partit a l’existència, sense més, i amb el desencís que comporta als que encara creuen amb les herències.

 

Salvador Sendra

Els Gossos de la Guerra.

 

All pity choked with custom of fell deeds:

And Caesar's spirit, ranging for revenge,

With Ate by his side come hot from hell,

Shall in these confines with a monarch's voice

Cry 'Havoc,' and let slip the dogs of war;

That this foul deed shall smell above the earth

With carrion men, groaning for burial.

¡Las acciones bárbaras sofocarán toda piedad! ¡Y el espíritu de César, hambriento de venganza, vendrá en compañía de Atis [La diosa la venganza], salida del infierno, y gritará en estos confines con su regia voz: «¡Matanza!», y desencadenará los perros de la guerra! ¡Este crimen se extenderá a todo el universo por los ayes de los moribundos solicitando sepultura!

William Shakespeare, Julius Caesar: Act 3, escene 1

Now let it work! Mischief thou art a foot

Take thou what course thou wilt

¡Ahora, prosiga la obra! ¡Maldad, ya estás en pie! ¡Toma el curso que quieras!

William Shakespeare, Julius Caesar, Act 3, Escene 3

Certament no hi ha res nou baix del Sol. El que ha passat a Brussel·les ve descrit als textos clàssics, com aquest de William Shakespeare, Juli Cèsar. En el primer dels textos William Shakespeare pose eixes paraules en boca de Marc Antoni. Una vegada han assassinat a Cèsar, Marc Antoni demana poder dir unes paraules al funeral. Els conspiradors, que saben l’estima que tenia Marc Antoni vers Cèsar, li ho concedeixen, no sense que alguns expressen els seus dubtes. Marc Antoni sap que la mort de Cèsar i les seues paraules al funeral portaran conseqüències: “es soltaran els gossos de la guerra”. Més endavant, quan ell ja ha parlat al poble, i poble reclama venjança contra els traïdors, exclama: “Maldat ja estàs dempeus, vés on vulgues”.

La ignorància i l'estultícia generalitzada porten als líders i opinadors europeus a dir que els atacs són un atac general contra els valors occidentals, contra la Llibertat i contra la Democràcia. Uns arguments tan simples i tan buits com els dels conspiradors que mataren a Cèsar, quan deien: Cèsar vol ser Rei. No, no és això, el més normal és que els que causen els problemes al final no ho vulguen reconéixer i, a més a més, han de buscar excuses barates.

L’excusa barata serà dir que els fonamentalistes islàmics són el pitjor de Món, uns bàrbars sense escrúpols, fanatitzats, que assassinen en nom d’un fals déu. Aquests fonamentalistes, radicalitzats amb l’odi a Occident, al que representa Occident, que no és altra cosa que valors com Drets Humans, Llibertat, Democràcia, etcètera. Però el que no reconeixeran, aquests venedors de fum, és que els occidentals, si bé ens donem eixos valor a nosaltres mateixos, no hem deixat de comportar-nos com hipòcrites en tot moment. D’aquesta hipocresia ja en vaig parlar al post Essers humans de primera i segona.

Però a més a més, Occident ha creat aquesta raça nova de “gossos de guerra” i els ha ensinistrat. Els volien utilitzar per als seus interessos, no en benefici dels súbdits d’Occident, sinó en benefici d’uns pocs, les elits que controlen els mercats internacionals financers i del petroli, principalment. Occident ha finançat i entrenat Al-Qaeda en el passat, ha finançat i entrenat l’ISIS perquè lluitaren contra Bashar Al-Assad, han permés que els amics Al-Saud (la família regnant a Aràbia) finançaren les madrasses, autèntic niu d’expansió del fonamentalisme wahhabbista, etc.

El drama d’Occident, i la diferència amb els personatges de l’obra de Shakespeare, és que Occident assumeix el paper de traïdor i, a més a més, solta els gossos de la guerra. La maldat que occident ha creat o ajudat a crear, s’ha posat dempeus, i ara va on vol.

Òskar "Rabosa".

EL BARÇA HAURIA DE CONTRACTAR LOS PELAYO

Déu proposa i l’ésser humà disposa, que ve a ser una confirmació de les teories del lliure arbitri, on el mateix Déu «apreta però no ofega». I tot açò estaria vinculat a l’àmbit de les creences i al de les causes primeres, que marquen les línies bàsiques del transcórrer de la vida i de les accions humanes. No obstant això, i ja centrant-nos en les causes més humanes, hi ha sempre la relació entre la causa i l’efecte, que representen les teories més racionals i, diguem-ne, científiques.

Però, escriure estes línies, quan ens referim a l’esport, comporta haver d’explicar-les, o assajar-les, per, en la mesura en què es puga, modificar eixos designis, divins a priori, amb la finalitat d’aconseguir una causa més justa ―més humana― per als seguidors del Barça, com és el cas. I ho dic perquè, d’altra banda, i fent servir un llenguatge més corrent, es pot dir que «feta la llei, feta la trampa»; i sense ànims d’acusar ningú.

El Sorteig de la Champions, sembla que, com és normal, no ha estat massa bo per a les aspiracions del Barça. Escric això de com és normal perquè és molt estranya l’ocasió en què ens sentim contents amb els equips que trauen les boles ―podem mirar les estadístiques per refermar la present hipòtesi. Ara bé, en aquest paràgraf he utilitzat dues paraules que se’n surten d’allò que entenem com a diví o com a sort: estadístiques i hipòtesi.

Les estadístiques miren el passat per obtenir els materials necessaris per prevenir el futur, i aquesta és la base de la ciència, en gran mesura. Les hipòtesis marquen el punt de partida amb la finalitat de ser refermades, al final, amb la tesi. En ambdós casos, es pot interpretar que els designis divins es poden preveure, o això ens reconforta de pensar. I, per què no ho hem d’usar amb els sortejos si ja ho fem amb la quiniela? Doncs, d’això es tracta!

Los Pelayo van fer servir l’estadística i la matemàtica per endevinar on s’aturaria la bola de la ruleta, al casino, i sembla que van tenir bastant èxit, fins i tot en els jutjats. I, el Barça, per què no fa res per contraposar-se a eixa mala sort a què sol adduir? Com que ja és hora de moure’s, perquè no torne a passar o, si passa de nou, tenir la consciència tranquil·la per haver actuat fins i tot amb el vent en contra, pense que hauríem de contractar els serveis de la família de referència perquè supervisen, analitzen, avaluen i actuen per capgirar els designis humans que ara entenem com a divins. Però, tot açò es podria donar si no els haguera contractats ja algun equip rival, al qual ara li atorguem el dubte de la sort.

Salvador Sendra

PROBLEMES D’ADAPTACIÓ

Si una imatge val més que mil paraules, per favor, que siga fixa!

No em done per vençut, de moment, i seguiré veient pel·lícules fins que n’entenga alguna; i que conste en l’acta! I això tot i que ja ho he intentat per tots els mitjans possibles: des del cinema infantil fins a les dures sessions de cineclub que, a més duen associades les posteriors reflexions i tertúlies ―que açò sí que és vertaderament insuportable.

Cap al final de la dècada dels 60, i a l’inici de la posterior, si no recorde malament, hi van haver moltes indagacions i estudis vinculats al funcionament de la ment humana, i sobre la percepció a partir de la informació adquirida mitjançant la lectura. També s’esbrinava l’expressió personal, bé escrita, bé narrada, i les relacions causa-efecte dels relats que es van sobreposar, a poc a poc, als mites i les llegendes orals. En tots els estudis hi ha hagut el lligam entre l’estructura mental i la manera en què rebem la informació perquè una modifica l’altra.

Recorde un d’eixos estudis, La galàxia Gutenberg, on hi havia la descripció d’un fet antropològic interessant. En un poblat amb problemes de malària, es va intentar ensenyar els habitants amb unes pautes de comportament molt simples que previngueren la presència dels mosquits transmissors, com era evitar abocar aigua prop dels habitatges i deixar el fem a una distancia prudent, i tot junt. Per aconseguir-ho, els investigadors van projectar un documental on es veia les persones del poble seguint estes noves directrius, amb la càmera fixa i molt poquets actors.

En un moment determinat, quan es projectava la pel·lícula a la plaça del poble, tota la gent es va arrancar a riure durant uns segons. Els investigadors no hi van vore res que poguera provocar el riure, ni observant l’escena, cronòmetre en mà, repetides voltes. Al final, i ja derrotats, van preguntar a la gent del poblat i tots els entrevistats van dir la mateixa cosa: en un tercer o quart plànol, va creuar, per un moment, una gallina! Van trobar que es tractava d’una anècdota molt graciosa i, mentre, els investigadors no s’hi van ni adonar perquè, per detectar la gallina, s’havia de tindre un ull ben entrenat en la caça.

Respecte al missatge que es desitjava transmetre, va ser un fracàs; ningú el va percebre. Eixes persones estaven ensinistrades per a altres activitats que no per romandre asseguts mirant una pantalla on hi havia imatges en moviment. I ara ho recorde perquè, en el fons, eixe podria ser el meu problema amb el cinema... El teatre, encara l’entenc, i millor encara si es tracta d’un monòleg; la música, m’agrada escoltar-la en directe, per no perdre’m; la pintura i la escultura, mentre siguen immòbils... Ara bé, el cinema, de cap de les maneres! I això que ahir ho vaig tornar a intentar i em vaig gitar sense haver entès cap dels dos finals de la pel·lícula: estic realment afectat perquè em considere un inadaptat. Ara, només em cal esperar que avancen les tecnologies i apareguen noves formes de transmissió cultural per vore si hi encaixe.

Salvador Sendra

R-TV: Operació Gladio, terrorisme de la OTAN.

L’Operació Gladio és una de les històries que primer era coses de conspiranòics i després es va comprovar real. L’OTAN va crear un sèrie de grups terroristes, els atemptats que van cometre els van atribuir organitzacions comunistes o d’extrema esquerra. L’OTAN, els exèrcits dels països “democràtics”, els serveis secrets… Una trama que ningú creuria. Gladio és un exemple de la hipocresia dels “països democràtics” occidentals.

Heidegger i el trencament de les inèrcies.

Amb la visió amerada de saviesa popular de tots aquells que no han tingut instrucció, “ma welo” de Murla sempre deixava escapar una frase: “qui peta quan vol també peta quan no vol”...

Amb eixa frase volia dir que a la llarga tots es/ens deformen/mem i que de manera inadvertida se li escapen a un un dia sense voler els pets, val a dir gracietes o secrets, que un no volia comunicar d’entrada. Amb el temps es creeen hàbits i ningú es lliure de deixar-se portar de manera inconscient pels seus hàbits.

Així les coses, ningú pot pretendre ser qui no és, perquè en algun moment aflorarà la seua personalitat i serà descobert. Seguint el mateix raonament inductiu, el món es dividiria entre realistes i somiatruites. Sent els uns incapaços de penetrar l’univers dels altres. Vet ací, alguns exemples, com ara aquell del filòsof presocràtic grec, Tales de Milet i el seu vailet. Es compta que ambdós marxaven de nit per un camí, amb el filòsof absort en la contemplació dels estels, quan tot d’una va caure dins d’un forat. El vailet no pogué deixar de exclamar-se’n burleta que mirava en va el cel aquell que no veu ni el bocí de terra que té al davant.

Aquest mateix raonament s’ha fet servir com a paradigma de crítica política. El Padre Mariana fou un monjo a cavall de Felip II i III, val a dir els monarques, especialment el primer, de major esplendor de la poderosa monarquía dels Habsburg. En la seua monumental “Historia rebus Hispaniae”, val a dir Història de les coses de les Espanyes (en plural, cal remarcar-ho), tracta al normalment lloat Alfons X, anomenat el Savi, de fava, i declara: “de tanto mirar al cielo, se le cayó la Corona”...

No deixa de ser un curiós –o no!- que siga un ministre de Déu el que critique que algú seguisca el seu camí espiritual. La cosa està, en que com allò de les personalitats que afloren, no es poden fer dues coses al mateix temps, i el rei que estudia, no agita la espasa, i el regne estava ple de jueus i musulmans... Parlar de la col·lusió, més bé, paralel·lisme entre Església com a institució i poder, desborda la finalitat d’aquest article.

El cas però més emblemàtic de separació entre realistes (de realitat) i somniadors, l’ofereix la literatura, que més que per a entreteniment, serveix per a oferir models universals. El cas del Quixot i el seu servidor, Sancho Panza. On un veu gegants, l’altre veu molins...

El filòsof Martin Heidegger, en un temps en el que la sociologia ja començava a albirar-se com a una disciplina pròpia, després de segles de Revolució Industrial, caiguda de la noblesa i emergència de noves classes socials com ara el proletariat i ideologies com el marxisme, reprèn l’argument de la dualitat d’arquetips humans... Per a ell ja no es tracta només de gent apegada a la realitat i gent somiadora. Heidegger coneixia segur, car el cita, el cas, l’anècdota de Tales de Milet amb el seu vailet, i molt més que probablement també el Quixot, sent més improbable que coneguera el cas del pare Mariana. Davant l’exclamació del vailet de Tales sogre la manca de realitat del seu preceptor, Heidegger no apunta a la divisió mental entre ells, sinó que afirma que filosofia és allò de que riuen els criats!

Heidegger creia en un ordre nou, i sembla que no va “rebutjar” inicialment amb suficient força el nazisme: la historiografia posterior no li ho ha perdonat.

 

Bucarest a 12 de març del 2016

Fal·làcies, mentides i tergiversacions de Fernando Savater sobre el dret a decidir.

Acabe de llegir un article de Fernando Savater titulat “La ciudadanía amenazada” que s’ha publicat, com no a El País. Eixe article és un exemple de com es poden retòrcer arguments, mitjançant fal·làcies i sofismes, per arribar a una conclusió. Fernando Savater passa per ser un intel·lectual brillant, per tant, els seus arguments passen per ser intel·lectualment potents, respectables, etc., quan sovint no són més que fal·làcies i sofismes. Jo no crec que l’home siga un babau, per tant, quan construeix els seus arguments ho fa a plena consciència. És un altre deshonest o hipòcrita intel·lectual.

Certament tots, al construir arguments, estem esbiaixats per els nostres pensaments, per les nostres creences ideològiques, per la nostra manera de veure la vida o per la nostra experiència. I és evident, també, que podem estar errats i a vegades caure en fal·làcies, si bé mai buscades. Però quan els arguments són tan manifestament erronis, l'enllaç entre les idees tan manifestament dèbil i quan tot es fia a l’autoritat de l'escriptor, que damunt escriu per interessos gens clars, la cosa fa prou fàstic.

Savater a l’article tracte de mantenir la tesi de què la “ciutadania” està sent posada en perill pels “nacionalismes separatistes”. La ciutadania amenaçada, segons sembla, és l'europea, encara que el lligam entre la ciutadania i l’amenaça pels “nacionalismes separatistes” és tan dèbil que no queda clar a quina ciutadania es refereix. L’argument és que des dels inicis de la construcció europea, l'ideal de crear una ciutadania europea ha estat present, per superar el territorialisme dels ciutadans, gairebé sembla que per Savater és el veritable motiu de la construcció europea, la desterritorialització de la ciutadania, d'unificació sota una mateixa llei i no sota l’origen, basar-la ciutadania en drets i obligacions que miren al futur i no una genealogia que mira al passat. Els Estats nacionals van tenir una tasca semblant a aquesta, “Administración común destinada a igualar en obligaciones y derechos a los individuos, liberándolos de la estrechez colectiva de sus orígenes locales”. La ciutadania europea recull això dels Estats i els “nacionalistes separatistes” ho boicotegen, segons Savater. Doncs bé, tot el que diu Savater és absolutament fals. I el pitjor de tot és que ell és conscient de la falsedat.

En primer lloc, la construcció europea no té com a objectiu bàsic la construcció d’una ciutadania europea. Això no és obstacle perquè hi haja pensadors proconstrucció europea o alts dirigents de la mateixa que sí que hagen sentit la necessitat de construir una ciutadania europea. El primer i bàsic fonament de la construcció europea és econòmic, i la llibertat de moviment de treballadors, no és com a ciutadà, persona o ésser humà sinó com treballador, i va en el pac de les llibertats de capital, de mercaderies i serveis. Fixeu-vos bé, perquè tots els termes són purament econòmics. La pretesa unificació desterritorialització sota un mateix Dret, amb uns mateixos deures i obligacions, no és per crear una nova ciutadania europea, sinó per crear un Mercat en benefici de les elits econòmiques, per acabar amb el proteccionisme estatal, per facilitar l’accés a mà d’obra més barata, per no haver d'assumir els costos de moure el capital en fronteres, per poder deslocalitzar les fàbriques o centres de producció si els costos són més elevats a un lloc que a un altre, etc. La reclamació d’una “Europa dels ciutadans” és una reclamació marginal, que no forma part essencial de l’actual projecte de construcció europea.

En segon lloc, l’Estat mai a tingut ni ha nascut per cap de les funcions que li atribueix Savater. L’Estat modern naix quan els reis tracten d’acabar amb la fragmentació del poder i l’unifiquen. S’imposen sobre els nobles, deixen de ser un primum inter pares, per ostentar la sobirania absoluta, esdevenen el Leviatan de Hobbes. Volen acabar amb les diferències no per alliberar-los de “la estrechez colectiva de su origen local”, ans al contrari per uniformar-los, en la cadena de poder, un Déu, un Rei per designi Diví, un sols poble que governar. Més endavant, la burgesia crearà l’ideal de la nació per assolir el poder en nom del poble, i s’apropiarà del poder polític per defensar els seus interessos de classe. L’Estat contemporani naix amb un sufragi censatari, només votaven els que tenien un determinat nivell de renda. Eixos eren els que exercien la ciutadania. No hi ha cap intent de superar “las estrecheces” ètniques ni de cap tipus. Al contrari, el romanticisme porta a nacionalisme ètnic: Alemanya i Itàlia s’unifiquen; l’Imperi Austrohongarés es desfà, naixent nous Estats; etc. La majoria dels Estats actuals es creen a la segona meitat del s. XIX i durant el s. XX. És a dir, els Estats es creen sobre una base nacionalista o en termes de Savater, sobre un origen local.

Finalment, l’intent d'obtenir estats propis pels “nacionalismes separatistes” –sembla que els “nacionalismes estatalistes” no posen en dubte la ciutadania europea, ni el Front National, UKIP, ni Alba Daurada, etc.- no es fan d’esquenes a Europa, ans al contrari, si prenem com exemples els dos intents més recents, Escòcia i Catalunya, cap d’ells reclama la construcció d’un Estat propi fora de la UE. L’afirmació que fa quan diu: “Algunos territorios piden un referéndum para determinar si siguen o no en el Estado, pero en el que sólo votarían quienes ellos determinasen previamente que son “catalanes” o “vascos”: o sea que habría que aceptar de antemano lo que se pretende determinar con la consulta.” És lo més lògic del món, un Estat es conforma per la gent que viu a un territori, ¿o a cas no és això el que passa a tots els Estats del món? ¿A cas el president de França o el de Alemanya no el voten els ciutadans que abans s’han determinat com francesos o alemanys dins les fronteres d'un territori? Un nou Estat ha de nàixer per la decisió de la gent que viu a un territori, i prèviament s’ha de determinar qui viu i qui pot ser votant per la creació d’eixe nou Estat.

Savater tindrà tot el prestigi que se li vulga donar, però no és més que un deshonest i hipòcrita intel·lectual.

Òskar "Rabosa".

FOMENTAR EL DOGMA

Les persones, realment, som molt simples i pensem, relacionem i argumentem des de la perspectiva que ens dona el temps, entenent per eixe temps les vivències, les lectures, l’experiència i els dogmes que s’hi agrupen al llarg del seu transcórrer. D’altra banda, la memòria s’entén com l’indret on s’acumula tota esta informació i, si més no, es pot dir que és selectiva. Recerquem en este lloc els fets concrets o, en el cas de les lectures, la fem servir com una mena d’índex en el qual esbrinem els llibres i els documents que ens han dut a realitzar les reflexions pròpies. La barreja de tot, ens dóna la qualitat de ser diferents i, si es pot dir així, únics i humans.

Estos dies són durs perquè l’assumpte de la immigració ha tornat a ser notícia en la seua versió més dràstica i dramàtica. Les fronteres d’Europa es tanquen i només roman obert una mena d’embús amb el forat prim tapat. Una gran part dels dirigents del continent estan molt preocupats perquè hi ha pressió a les fronteres orientals, provocada pel trànsit de gent que fuig dels territoris afectats per la guerra, que són molts si incloem la postguerra, la repressió, la tirania i la fam. D’altra banda, sempre s’ha dit que «com a casa no s’està enlloc» i, qui ha de partir, ho fa a desgana.

Recorde Hesíode i la seua visió del viatge... Ell s’aferrava a casa i al camp, més que fóra erm, per no haver d’eixir a buscar-se la vida a la mar, a les colònies o en el comerç, i lluitava a la seua manera per reivindicar eixa visió del món mentre, des d’un altre punt de vista, Homer ens descrivia l’abans i el després d’una guerra que tots coneixem; ja sabeu: els grecs lluitaven a les costes de l’actual Turquia per amor, o això deien. El final de la història de Troia ens arriba des de tres vessants principals: la d’Homer, la de les tragèdies sobre Agamèmnon i la posterior de Virgili. En totes elles hi ha els viatges perquè, per a obtenir el substrat de qualsevol aventura, hi ha d’haver moviment.

Virgili relata a l’Eneida la dura travessia d’Eneas des de la seua terra fins a l’actual Roma. Recorde que va haver d’escapar de Troia, fugint de la massacre, amb el seu pare al braç perquè l’home estava ja major i no podia valdre’s dels seus mitjans. D’ací cap allà i d’allà cap ací, Eneas va arribar a l’actual Itàlia i la seua descendència va fundar Roma. Els romans se sentien còmodes amb la ascendència troiana que els donava tot allò que necessitaven per argumentar una procedència mítica i, perquè no, divina. Ara tots ens sentim els escollits amb la reivindicació cristiana que solem recordar per estes dates.

Les grans cultures, com l’egípcia o la mesopotàmica, han tingut molt de pes en la formació d’això que som ara, i el Mediterrani, més que un espai de divisió, ha estat sempre una via de comunicació: fenicis, grecs, romans, àrabs... Per terra, però, també hi va arribar altra part important de la nostra història, com ho és el cristianisme, el rastre del qual es pot seguir pels territoris del Pròxim Orient. Fins i tot ens hi han transmés aquells textos clàssics perduts al continent durant els segles més foscos i que ara, gent com jo ha tingut el plaer de llegir, com els del mateix Aristòtil. Els bàrbars sempre han estat els altres, els de més al nord ―podeu recordar els aspectes de la caiguda de l’Imperi Romà―, i hui dia ens ho estan demostrant, de nou.

Personalment, pense que allò que realment perilla és la nostra civilització, però el motiu no és extern, per l’arribada de gent, sinó que és intern, a causa del desconeixement de la pròpia identitat. I la resposta continental està sent un clar símptoma del declivi i de la ignorància, com ho demostra, per exemple, el fet de separar la filosofia de l’educació per, així, fomentar el dogma, quan tots sabem que la racionalitat és l’únic camí comú.

Salvador Sendra

Salut i negoci: un binomi malaltís.

Un dels temes de debat, que últimament està més candent, és el de la salut i la privatització de la gestió dels serveis públics de salut, i per una altra banda de com actuen les grans farmacèutiques. No vull entrar en fer una compilació de males pràctiques del sector privat en temes de salut, ja que trobareu un munt d’informació per poc que vos poseu a buscar per la Xarxa. Des del meu punt de vista, el problema és conceptual, podríem dir ontològic. El que pretenc demostrar és que és inhumà i deshumanitzador deixar la salut en mans privades.

La lògica neoliberal ha imposat un pensament únic i s’ha carregat qualsevol alternativa que contradiga eixe pensament únic. Per una banda, respecte de la gestió privada en els sistemes nacionals de salut, impera la lògica de les privatitzacions neoliberals (i no de la liberalització encara que ambdós termes es gasten indistintament), on allò que és públic i funciona bé –el que funciona mal no ho volen perquè no tenen oportunitat de negoci- es diu que és ineficient i per tant s’ha de privatitzar. Respecte del tema de les farmacèutiques hi ha tot un entramat d’interessos que faria excessivament llarg al post, però breument, i en la lògica neoliberal, ha d’haver-hi un sistema de patents perquè siga rentable investigar i, per altra banda, com és una cosa que el mercat pot regular, els Estats no tenen per què destinar recursos a investigació –llevat que siga ciència bàsica o malalties que no els siga rendible a les farmacèutiques-.

El concepte clau per entendre la impossibilitat de tractar la salut com a negoci, és el de reificació. Aquest és un concepte que ve a definir bàsicament dues situacions: per una banda, la de tractar a les persones i les relacions personals com objectes; per una altra banda, la de donar a objectes característiques pròpies de les persones. Així, un exemple de les primeres seria tractar el treball –i els treballadors- com a mercaderia, com quan es parla de “capital humà”, costos laborals, productivitat, etc., el treball i els treballadors formen part de l’estructura de l’empresa com ho són els béns de capital, com les màquines. Un exemple de què suposa donar a objectes característiques humanes és el mateix tractament del mercat com a guia de l’activitat humana, com ordenador de les relacions econòmiques i humanes, la mà invisible del mercat.

Òbviament, la reificació, quan es deixa “en mans del mercat" la salut, és evident des dels exemples típics del marxisme, com els que hem vist abans. Els metges i els científics passen a vendre el seu treball, el seu treball passa a estar sotmés a “la llei del mercat”, i per tant, productivitat, costos, oferta, demanda, etc., passen a ser qüestions prioritàries, per davant de l’atenció al malalt o al pacient. I a més a més, el mercat déu guiar les relacions entre tots els actors. Són la recerca de l’interés propi, l’ànim de lucre, la maximització del benefici, la reducció de costos, etc., els factors que passen a guiar la “indústria de la salut”. És per això, que els hospitals gestionats privadament, com el Marina Salud, tenen com a prioritat donar altes mèdiques com més prompte millor, no fer totes les proves mèdiques que siguen recomanables per descobrir la malaltia del pacient en primera instancia sinó les mínimes indispensables i després ja es veurà, etc. Però açò és típic de qualsevol “mercat”, però hi ha més quan el mercat regeix la salut.

La deshumanització per reificació prové de tractar a les persones malaltes o amb problemes de salut com a mercaderies. Quan ja no importa el malalt sinó els diners que es poden treure de la seua malaltia, quan ja no importa la deguda atenció al malalt sinó que és més important el que pugen els costos d’atendre’l, quan la investigació mèdica ja no destinada a curar persones sinó a fer-los malalts crònics, quan la prevenció passa a segon ordre, etc. Açò és el que fa que la salut com a negoci siga inhumana, les persones deixen de ser-ho passant a ser mercaderies, i a més, li afegeix especial crueltat a aquesta deshumanització perquè parlem de persones vulnerables, persones que han perdut la salut. Quan les persones són tractades com a coses, en aquest cas mercaderies, els desproveeixen de tota dignitat, deixen de ser Éssers humans. Quan deixen de ser Éssers humans el que passe amb elles poc importa. L’exemple més clar, i més sagnant, és els dels afectats per la Talidomida, famílies destrossades per un “medicament” que va donar grans beneficis econòmics a la farmacèutica que el comercialitzava, els afectats mai han sigut tractats amb dignitat; el negoci farmacèutic era més important.

Però què importa tot això als socis capitalistes? Ells han invertit uns diners esperant una renda, i com més alta siga millor. Per això trien uns gestors, que com més beneficis obtinguen més agraïts tindran als socis i més cobraran. Aquesta gent només veu diners, euros o dollars, i els importa una merda si el seu hospital o el seu medicament a salvat vides o no, si han provocat més malalties que les evitades, si les persones han tingut l’atenció deguda o no... Ells també estan deshumanitzats, enlluernats pels diners. L’únic que importa és que si els beneficis d’enguany són un 10 o 15 per cent més elevats que els de l’any passat. És per això que el Negoci de la Salut pot tenir bona salut, però la Salut amb Negoci sempre acabarà malalta.

Cap societat sana pot deixar que les persones que la componen, i menys els més vulnerables, perden la seua dignitat. Cap societat sana pot deixar que la Salut de tots siga el Negoci d’uns pocs.

Òskar "Rabosa".

DECEBEDOR HOMENATGE AL SOCI DEL BARÇA

Deu anys, quinze, vint, vint-i-cinc: per fi! I com passa el temps... Les bodes de plata amb el club de la seua vida, que n’haurien de ser trenta si es comptaren els que s’han d’esperar per entrar en tan il·lustre institució. Però tot no és tan bonic com sembla i, amb el temps, arriben les decepcions. La primera, però, és el mateix president, tot i que només siga per la seua mediocritat.

La festa, per a qualsevol soci del Barça, és la victòria de l’equip. La funció del club és agradar i afavorir els socis, que són el seu fonament i la seua raó d’existir. El Barça no ho fa bé i no agrada a causa de la mediocritat del president Bartomeu. Laporta era el preferit de quasi tots i Bartomeu, el d’uns pocs de l’àrea metropolitana, i diuen les males llengües que esta és la raó de la data de les darreres eleccions... Ara bé, una volta escollit el president, la funció hauria de ser la mateixa: agradar els socis.

Els vint-i-cinc anys de pertànyer al Barça són importants i així ho hauria de saber el club. A l’hora d’atorgar els distintius, no estaria millor fer-ho un dia de partit, amb grups reduïts, i premiar-los amb algun detall? Els socis del Barça, senyor Bartomeu, no són només els de la seua àrea d’influència! Que jo sàpiga, n’hi ha per tot arreu, i treballen i tenen família, i van als partits quan poden, o així intenten organitzar el seu temps, a principi de cada temporada. Atorgar les condecoracions un bon divendres a migdia, sense més, a una gent que arriba a Barcelona des de qualsevol indret del món, és simplement un insult a la intel·ligència i a la educació.

En el cas d’organitzar un esdeveniment com el present, un dia de partit, al Camp Nou, cada quinzena, el premi seria triple: el partit, l’emblema i la possibilitat d’anar-hi. La gent treballa, i viu on menja i dorm, i no precisament a Barcelona perquè, si no recorde malament, el Barça recerca(va) la diversitat i la internacionalitat. El cap de setmana és quan es disposa d’eixe temps per a l’oci futbolístic, i ja es compta amb el temps des de principi de temporada. La resta, depén del joc, del rival i de la sort però, la lliga, l’organitza el calendari.

El soci de lluny no és important per al president Bartomeu per dos raons: la primera, perquè no l’ha votat i, la segona, perquè és el gran castigat. L’home gran, el líder, sap guanyar i governar. El club creix quan es preocupa més per les persones que no pels números. La mediocritat és tot el contrari: complexos i rancor. Si Bartomeu fóra un president com cal, sabria agradar a qui fa vint-i-cinc anys que paga, riu i sofrix, a qui viu lluny i a qui viu prop, a qui l’ha votat i a qui no. Però, un detall cada dos dècades i mitja que no vaja més enllà del bon gust, de l’educació i d’una mínima dosi de classe, tampoc és massa demanar.

Finalment, només queda per recordar que en este quart de segle n’han passat molts, de presidents, i de tota mena, mentre els socis han seguit en el seu lloc i en la seua tasca, i que en els vint-i-cinc anys que queden per tornar a recollir la següent insígnia, en passaran altres tants, i l’actual ja no hi estarà. Quan tornen a citar-me al Camp, per a la següent festa, al 2041, me’n recordaré de Bartomeu com a allò que no haguera hagut de ser mai, per mediocre i per acomplexat. Eixe dia hi haurà partit i tindrem una entrada com ens mereixem; eixe dia hi haurà el detall i el sentiment que ens deuen a qui, a les bones i a les no tan bones, fem el club que hui es governa a disgust de la majoria forana, perquè som el Barça!

Escrit de Salvador Sendra a petició d’un soci del Barça

PER QUÈ A LES FILIPINES? QUIN MISTERI!

Hi ha hagut una notícia, a la premsa, que m'ha reconfortat i, a l'hora, m'ha reconciliat amb el ser humà i amb la seua existència. Sembla que, a les costes de Filipines ─no tan a la costa, ja que hi ha una distància de 65 milles─ uns pescadors han trobat un vaixell a la deriva; un veler, per a ser més exactes. Les veles de la nau estaven esgarrades i el casc semblava una mica deteriorat, com s'aprecia a la foto que acompanya la notícia. Possiblement, estes peculiaritats van fer que els pescadors s'aproximaren al vaixell i que hi entraren per saber-ne més.

La foto del seu interior era d'allò més curiosa, ja que hi havia una persona asseguda a taula amb una espècie de ràdio al costat, però eixa persona estava morta; momificada! El vent de la mar i els anys van transformar el cadàver en una mómia, cosa que encara fa més interessant la troballa. Viatjava sol, creuen advertir els investigadors, i era alemany. Un alemany als mars del Sud, o als oceans... Un vaixell amb les veles trencades i una mómia al seu interior, navegant sense rumb, a la deriva, durant anys i anys.

L'última connexió que es recorda, d'este home, és de 2009. Des d'aleshores, no se'n sap res fins a la troballa dels pescadors. A la meua ment, de sobte, apareix L'holandés errant, de Wagner, que navegava sense rumb pels oceans fins que, cada set anys, si no recorde malament, tornava a terra per embarcar-se de nou poc després, i així successivament. L'amor era l'única cosa que podia detindre la deriva del mariner i tornar-lo humà; però un amor vertader i fidel. Amb cada fracàs, l'holandés salpava, de nou, cap a la deriva eterna.

Però el cas present és el d'un alemany que desapareix set anys fins que se'l troben momificat, a l'oceà Pacífic. I les mómies són la clara representació d'aquell que vol detindre el temps per romandre sempre present. L'amor, però, en este cas sembla que ha estat situat en el lloc contrari perquè, si fem valer l'exemple de l'Edat Mitjana, era en els boscos i els indrets més feréstecs on es trobaven aquells que havien estat tocats per la sageta de Cupido en un lloc i una època on no hi havia cabuda per als sentiments.

A l'alemany, segurament li faran una autòpsia on s'esbrinarà què és allò que li provocà la mort. Com en la resta de casos, les causes seran físiques; ja sabeu: el cor, algun verí, un accident... Nosaltres, però, que som persones il·lustrades i amants de Wagner, sabem ja el motiu, sense haver d'esperar cap resultat ni cap analítica perquè, les sagetes de Cupido, és ben sabut que no deixen cap empremta. 

Salvador Sendra

ANOMALIES

Els regals de Nadal més interessants són, precisament, aquells que tenen efectes retardats. La il·lusió que fa rebre’ls en una data tan assenyalada combina a la perfecció amb la possibilitat de gaudir-los en èpoques posteriors, ja allunyades dels excessos i de l’acumulació nadalenca. S’agraïx, realment, quan et regalen unes entrades que gaudixes, tranquil·lament, un parell de mesos després, al Palau de la Música, per exemple.

El Concert per a violí i orquestra número 3 de Camille Saint-Saëns és una peça clàssica si es compara amb la moda Wagneriana que s’imposava a la seua època. En escoltar-lo, vaig revisar la data de la seua creació, i la de l’estrena, i vaig comprovar que és posterior a la guerra Francoprussiana. Saint-Saëns és un compositor peculiar i interessant, entre altres coses per la seua llibertat creadora, separada del romanticisme imperant i, d’altra banda, per posseir una ferma creença religiosa, allunyada de les tesis revolucionàries franceses.

Madame Staël, al seu llibre De l’Allemagne, apunta la relació dels il·lustrats alemanys ―com a teòrics― amb els revolucionaris francesos ―molt més pràctics― i la manera en què s’observava l’alçament del poble des de l’altra banda de la frontera del Rin. Napoleó capgirà tota esta afinitat popular però, alhora, sembla que assentà les bases per a la posterior deriva imperial germànica, tot i que es diferencien notablement en la vessant cultural i nacional. La guerra entre estos dos territoris acabà separant-los definitivament fins a fa quatre dies.

La força del Romanticisme alemany és inqüestionable i n’és un exemple. A França, però, la contraposició musical l’encarna Saint-Saëns per les dos raons que he esmentat abans: classicisme i catolicisme. Una aposta atrevida en les dos vessants i un exemple a tindre en compte, si es contextualitza degudament. A mi, personalment, em va agradar el concert i, enguany, puc aventurar que estic gaudint Camille en gran mesura, ja que tampoc em va decebre l’òpera Samson et Dalila.

A França, la Il·lustració ha passat a ser un pilar fonamental de l’evolució cultural i nacional, així com la Revolució. De cap altra manera s’entendria que, en l’indret on l’Edat Mitjana ve ser més intensa i més extensa ―només cal passejar uns mesos per la seua geografia per adonar-se’n―, les directrius romàntiques per excel·lència passaren més inadvertides. I és per eixa qüestió que, en les dates de referència, la reivindicació de la creença és una anomalia intrínseca en la mesura que el classicisme ho és extrínseca.  

Salvador Sendra