Les persones,
realment, som molt simples i pensem, relacionem i argumentem des de la
perspectiva que ens dona el temps, entenent per eixe temps les vivències, les lectures, l’experiència i els dogmes que
s’hi agrupen al llarg del seu transcórrer. D’altra banda, la memòria s’entén
com l’indret on s’acumula tota esta informació i, si més no, es pot dir que és
selectiva. Recerquem en este lloc els fets concrets o, en el cas de les
lectures, la fem servir com una mena d’índex en el qual esbrinem els llibres i
els documents que ens han dut a realitzar les reflexions pròpies. La barreja de
tot, ens dóna la qualitat de ser diferents i, si es pot dir així, únics i
humans.
Estos dies són
durs perquè l’assumpte de la immigració ha tornat a ser notícia en la seua
versió més dràstica i dramàtica. Les fronteres d’Europa es tanquen i només
roman obert una mena d’embús amb el forat prim tapat. Una gran part dels dirigents
del continent estan molt preocupats perquè hi ha pressió a les fronteres
orientals, provocada pel trànsit de gent que fuig dels territoris afectats per
la guerra, que són molts si incloem la postguerra, la repressió, la tirania i
la fam. D’altra banda, sempre s’ha dit que «com a casa no s’està enlloc» i, qui
ha de partir, ho fa a desgana.
Recorde Hesíode
i la seua visió del viatge... Ell s’aferrava a casa i al camp, més que fóra
erm, per no haver d’eixir a buscar-se la vida a la mar, a les colònies o en el
comerç, i lluitava a la seua manera per reivindicar eixa visió del món mentre,
des d’un altre punt de vista, Homer ens descrivia l’abans i el després d’una
guerra que tots coneixem; ja sabeu: els grecs lluitaven a les costes de
l’actual Turquia per amor, o això deien. El final de la història de Troia ens
arriba des de tres vessants principals: la d’Homer, la de les tragèdies sobre Agamèmnon
i la posterior de Virgili. En totes elles hi ha els viatges perquè, per a
obtenir el substrat de qualsevol aventura, hi ha d’haver moviment.
Virgili relata a
l’Eneida la dura travessia d’Eneas des de la seua terra fins a l’actual Roma.
Recorde que va haver d’escapar de Troia, fugint de la massacre, amb el seu pare
al braç perquè l’home estava ja major i no podia valdre’s dels seus mitjans.
D’ací cap allà i d’allà cap ací, Eneas va arribar a l’actual Itàlia i la seua
descendència va fundar Roma. Els romans se sentien còmodes amb la ascendència
troiana que els donava tot allò que necessitaven per argumentar una procedència
mítica i, perquè no, divina. Ara tots ens sentim els escollits amb la
reivindicació cristiana que solem recordar per estes dates.
Les grans
cultures, com l’egípcia o la mesopotàmica, han tingut molt de pes en la
formació d’això que som ara, i el Mediterrani, més que un espai de divisió, ha
estat sempre una via de comunicació: fenicis, grecs, romans, àrabs... Per
terra, però, també hi va arribar altra part important de la nostra història,
com ho és el cristianisme, el rastre del qual es pot seguir pels territoris del
Pròxim Orient. Fins i tot ens hi han transmés aquells textos clàssics perduts
al continent durant els segles més foscos i que ara, gent com jo ha tingut el
plaer de llegir, com els del mateix Aristòtil. Els bàrbars sempre han estat els
altres, els de més al nord ―podeu recordar els aspectes de la caiguda de l’Imperi
Romà―, i hui dia ens ho estan demostrant, de nou.
Personalment, pense
que allò que realment perilla és la nostra civilització, però el motiu no és
extern, per l’arribada de gent, sinó que és intern, a causa del desconeixement
de la pròpia identitat. I la resposta continental està sent un clar símptoma del
declivi i de la ignorància, com ho demostra, per exemple, el fet de separar la
filosofia de l’educació per, així, fomentar el dogma, quan tots sabem que la
racionalitat és l’únic camí comú.
Salvador Sendra
