Doncs, això... A France Culture em va cridar l’atenció les crítiques que va
rebre un pianista, de qui ara no recorde el nom, per dir que, quan interpretava
el Concert per a piano i orquestra número
2 de Rakhmàninov, se sentia angoixat. Sembla que la gent creia —i sol
creure— que eixa peça es va compondre quan Serguei havia superat la depressió
que li va provocar la incomprensió de l’anterior simfonia. Jo no n’estic segur
i, per eixa raó, ho deixe caure.
Rakhmàninov era un gran compositor i un millor intèrpret. El Concert per a piano i orquestra número 2 és
una peça difícil perquè el seu autor tenia unes característiques especials, i
així ho va exposar a la construcció musical, i potser és ací on es troba la
causa de l’angoixa del pianista francés. Però, d’altra banda, eixa depressió es
pot deure a la mateixa peça, en el contacte amb el piano sota el pols dels
dits. El contingut d’una obra que s’escriu després d’una mala època pot ser —i
ha de ser, en este cas— una mena de superació.
Quan ixes del forat, supose que la llum et cega. Quan has de crear des de
la llibertat, i véns de la penombra, supose que el teu tema és l'obscuritat,
perquè és allò que coneixes i des d’on has ordit el present. Superar l’època,
per tant, és tornar a vore-la amb altres ulls i no, com creuen els crítics de
referència, evitar girar el cap. Si s’opta per esta segona postura, la realitat
és ben diferent perquè demostra que allò que es tracta és, simplement, intentar
oblidar una part del passat.
Però, clar, tornant a Canal 9 i a la seua qualitat, s’ha de tornar a pensar
eixa època que ja creiem superada i, si sobrevivim al record, plantejar-nos
realment si ens atrau la idea de tornar a aventurar-nos a reviure-la. Jo, com
en el cas del pianista, opte per pensar-la des del present i, sense complexos,
dir que no la necessite perquè, segurament, si la revisc, recaic!
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada