Són les onze de
la nit, ha mort Rita Barberà este matí i m’he hagut de posar a escriure perquè
he escoltat per la ràdio una notícia realment interessant: unes formigues de
les illes Fiji recapten llavors d’un determinat vegetal i les planten perquè
cresquen les herbetes per, així, poder alimentar-se amb els seus fruits quan
torne a ser l’hora. Ja havia escoltat altres voltes la seua dedicació ramadera,
però esta, mai.
Allò que sorprén
de la notícia és que esta pràctica es realitza des de fa uns tres milions d’anys:
molt abans que ho fera qualsevol ser humà! A més, a tot açò s’ha d’afegir que les
altres potes necessàries per a la inclusió neolítica són el magatzematge del
menjar, al formiguer, i la pràctica de la ramaderia, i això també ho fan les
formiguetes amb els pulgons. Ara, si els investigadors volen acabar de
lluir-se, només han de comprovar el seu treball en grup i l’organització social
del cau.
Nosaltres encara
estem al neolític, diuen per aquí, i no els falta raó. De les dos èpoques que
es coneixen, esta és la segona, tot i que encara hi haja una minoria de gent
que visca en la fase anterior: la dels picapedra. Sempre s’ha dit que quan hom
està bé, no cal moure’s, i potser eixa és la raó del suposat retard. Mirant-ho
bé, crida l’atenció que hi haja formigues que visquen en un estadi superior al
d’alguns humans.
Però jo no vull
pensar així perquè sóc una persona de món i sempre he defensat que els humans
som humans perquè cantem, ballem i resem; la resta de coses no ens afecten en
la nostra humanitat. I estic segur que si poguera conéixer dos tribus —una de
cada costat del món— que no hagueren tingut mai contacte amb la resta d’humans,
les dos farien estes tres coses. La resta de facultats són possibilitats
humanes, o capacitats, però no són elements unificadors mentre que les jo dic,
sí que ho són. Hui, ja avançat el segle XXI, m’atrevisc a dir que la
racionalització és una quimera, si la plantegem en termes globals.
Les formiguetes
deuen tindre rituals, segurament, però no crec que posseïsquen cap déu formiga,
ni que tan sols siguen politeistes. De parlar, ho dubte. No obstant, en els
llibres de l’escola no diuen res d’això de cantar, ni de resar, per referir-se
al neolític. Quina cosa eixa que hi ha dies que em fan sentir enveja.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada