Llig amb avidesa El canon occidental, de Harold Bloom. I
ho faig com aquell que se sap davant d’una cosa excepcional, si més no, per la
desimboltura i l’atreviment amb què el crític americà obri la caixa dels trons
de la literatura. Perquè eixe apartat sempre ha estat lligat a les opinions més
conservadores, ja és motiu suficient per endinsar-s’hi i per observar-ne les
peces escollides per l’elaboració del llistat d’una persona culta i polèmica.
Primerament, i al
pròleg, l’autor em captiva a partir de la interpretació que hi ha dels llibres
de l’Antic Testament, si més no, de la seua autoria; cosa que no vos pense
contar perquè crec que heu de ser vosaltres qui esbrineu la font. De seguit,
entre en una etapa de lectura sense gaire intenció, quan elabora el llistat de
les peces més importants de la literatura occidental i l’explicació de la tria.
Seguisc llegint...
La tercera part ─jo l’anomene així, tot i que no
coincidisca amb els capítols─ ja se centra a encarar la figura de Shakespeare,
part central i indiscutible del cànon. Els arguments que fa servir Bloom són,
bàsicament, dos: l’ús del llenguatge i la implicació aconseguida amb els seus
personatges ─supose que en les obres de teatre. De la primera part, no puc
opinar perquè no l’he llegit mai en anglés, tot i que Bloom sí que opina de
l’ús del llenguatge que contenen els llibres d’altres llengües que ha llegit
traduïts a l’anglés.
El teatre de Shakespeare l’he vist en major mesura, tot i que he
llegit alguna peça, i, segons el crític, és la representació pura dels anhels i
les passions humanes. I és per esta raó que llegia el capítol de referència amb
una certa incredulitat que no arribava a explicar-me; era com si no s’adreçara
a mi, per mediterrani o per parlant d’una llengua ─o dos, o tres─ romanç. Em
vaig posar a revisar les obres de teatre i el llibre de referència, de nou!
Ara, ja puc dir perquè sentia eixa indiferència.
Bloom concep la creació dels grans clàssics a partir de la superació
d’obres anteriors, d’altres autors, cosa que fa que el gran artista cresca
encara més. Ho aplica a Dante, a Cervantes, a Tolstoi, etc. Però, i aquí ve la
troballa, no ho aplica a Shakespeare, cosa que no arribava a entendre perquè,
si no és així, per què ho usa en la resta d’autors? És com si canviara la norma
depenent de l’escriptor a qui l’aplica. A mi, que sóc un gran amant del teatre
clàssic, sempre m’ha estranyat la manera amb que han situat l’anglés al zenit
del gènere, a tanta distància de la resta, si a mi no m’ha resultat mai tan
excepcional.
Però tornant als antecessors de Shakespeare, l’autor en cita només un,
de tan poca rellevància que ni el recorde però, per contra, no cita cap de
tràgic grec, quan ha citat Aristòfanes per comparar-lo amb Molière. Williams,
per tant, hauria de ser comparat a Esquil, a Sòfocles o a Eurípides, però no ha
estat així. Segurament, eixe oblit de Bloom és la causa del meu estupor a
l’hora de realitzar l’anàlisi dels arguments argüits pel crític, perquè jo sí
que comparava, de manera inconscient, el teatre de l’anglés amb les tragèdies
gregues de referència.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada