El soroll
constant suposa una mena de batec, previsible i suau, que té la funció d’un metrònom
sobre el qual construïm la melodia de les idees i dels pensaments. L’aire marí,
la brisa dels mesos de bon temps, ajuda en gran mesura a mantindre la ment
desperta mentre el pescador composa la simfonia de la vida sense tindre
consciència d’allò que hi ha darrere. De tant en tant, es recull el fil i es
torna a llançar, just abans de canviar d’acte: de l’allegro a l’allegretto.
La mirada
perduda i serena del pescador té una explicació d’allò més lògica, com he
descrit abans. El transcórrer del temps no importa perquè està acompanyat de la
llibertat amb què els pensaments li acuden a la ment, a voltes lentament, a
voltes en massa, regits pel constant ritme de les ones: redones, fuses o
semifuses, silencis... I, de tant en tant, un peix que guarda o retorna a
l’aigua depenent de la grandària o de l’espècie. No m’he fixat mai en el menjar
que punxen a l’ham, si són cucs o són peixets.
Pense que
prompte aconseguiré una canya i seré un pescador més, tranquil, alié,
desplaçat. Eixe temps que dedicaré a escoltar les ones i a anticipar-m’hi per
ordenar, a cada moment, els pensaments que m’acudiran en massa a la ment mentre
fixe la mirada a l’horitzó, o en qualsevol vaixell que navegue pel meu camp de
visió, esdevindrà l’autèntic moment etern en què compondré la simfonia de la
meua vida i l’esborraré en acabar. Duré pastissets de mel per llançar-los a la
mar: pescaré sirenes.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada