Quan s’estudia
francés, hom s’adona que hi ha un ús curiós de certes paraules que, per a
nosaltres, passen totalment desapercebudes, tot i que les tinguem en el
vocabulari, perquè no les emprem quasi mai. La paraula snob n’és una que, tot i procedir directament del llatí, forma un
acrònim, ja que està formada per la unió de dos mots diferents i es pronuncia
com si es tractara d’una paraula normal. Snob
esdevé de la unió de sine i de nobilitate.
En el col·lectiu
de l’individu imitador, tota esta acció pot resultar cridanera, coratjosa o,
fins i tot, triomfadora, perquè l’snob
es mou entre dos mons: el món terrenal, del qual se sent superior, i el món
celestial “ideal”, del qual se sent inferior. Del primer, que sol ser el lloc d’on
partix, es d’on vol separar-se per arribar el segon, però el viatge no sempre
és gratificant, i menys encara quan es té pressa perquè la vida és curta i, de
vegades, intensa. La personalitat tampoc ajuda, ja que, des del moment que la
persona es decanta per la imitació, explicar la resta ja sobra.
Urdangarin era
un xicot esportista, però sense més. La infanta era una infanta, però amb tot.
Els dos mons s’unixen i, per una tendència natural, el xic s’eleva per
situar-se a l’alçada de la xica, però de la pitjor manera possible: imitant. La
noblesa, tot i haver-la adquirida per contacte, deu ser alguna cosa més que un
simple mot, però el xic només es fixa en tot allò que l’envolta sense atendre
la seua essència. Per suposat, tampoc entén que la seua posició d’snob el situa en una posició diferent a
la seua dona, al seu cunyat, a la seua dona o, fins i tot, a Jaime de
Marichalar.
Personalment,
pense que el càstig judicial ha sigut exemplar perquè li haurà resultat
entenedor i encara és jove per poder penedir-se’n la resta de la seua vida. Per
al món terrenal, ara és un fracassat, i per a l’ideal, simplement no és.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada