Vostés recorden
quan, fa uns anys, per l’inici de la crisi, es deia això que calia tornar a les
essències del capitalisme per poder eixir de tota eixa espiral catastròfica que
es veia vindre? La majoria dels polítics del moment van optar per fer servir
estes paraules i els pobres ciutadans-votants, vam pensar que eixa era la
solució més adequada per a una forma d’entendre el món que ens havia dut tants
beneficis. Ara podem pensar que tot era un deliri causat per una sobredosi de
mediocritat.
Pensar en l’estupidesa
d’esta afirmació ens situa en una cruïlla interessant; d’una banda, es pot
intuir que tornar als inicis d’este sistema ens pot ser útil i, d’altra banda,
ens pot transmetre que el retorn a la situació primària es pot fer d’una manera
artificial i induïda. Les dos coses, però, ho tenen difícil per sostindre’s i,
mirades en perspectiva, poden fer riure. Weber, a 1901, ja pensava que l’essència
d’eixe capitalisme s’havia perdut abans de la I Guerra Mundial, cosa que
significa que unes crisis han estat més violentes que altres, i que n’han hi
hagut moltes.
Per a Weber, la
cosa ha funcionat mentre el sistema ha estat motivat per l’esperit. Una volta
que esta força ha minvat, el deure professional ha quedat desvinculat de la
seua figura ideal i, per tant, el progrés ha romàs fins ara com una simple raó
econòmica, o podríem dir que tècnica. Weber ho transcriu de la següent manera:
«especialistes sense esperit, gaudidors sense cor». Jo, personalment, pense que
s’ajusta en gran mesura a la realitat. El seu autor, en altre temps, haguera
estat considerat un profeta!
Al segle XXI,
una persona que es considere hedonista ha de ser conscient, per damunt de tot,
que necessita del cor per a gaudir de la vida i de l’esperit per a realitzar
qualsevol professió o tasca perquè, si no és així, difícilment podrà mantindré
la dignitat més d’una setmana, si seguim les directrius de Weber però, i si el
mateix autor retorna a la mentalitat de la Il·lustració per a fonamentar eixe capitalisme,
on és que hem d’ubicar el cor i l’esperit? Personalment, sempre havia entés que
eixes coses pertanyien al Romanticisme i, per això, només puc pensar que el punt
de vertader interés per al sociòleg alemany és el moment del trànsit entre
ambdós períodes.
Per ara, sembla
que ja hi ha qui ho ha començat a promoure amb la tornada a les fronteres
proteccionistes dels estats-nació i, casualment, esta gent és la que ara
preocupa als qui pensaven en eixa refundació capitalista; segurament a causa de
l’escassa il·lustració dels partidaris perquè, pel que puc endevinar, s’ha de
ser il·lustrat per esdevindré romàntic.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada