J

Em pregunte sovint quanta gent hi hauria voltant Jerusalem, fa uns dos mil anys, dedicant-se a predicar sobre altres vides molt millors de les presents aleshores. Ara, i sense entrar a analitzar el contingut del Nou Testament, ni de les cartes de sant Pau, entenc que sota el mantell de fortalesa i llibertat que es pregonava, hi havia una síndrome creada per la feblesa i la repressió. Segurament, el nombre de profetes que amania cada vetlada de Jericó, de Jerusalem o de qualsevol altra ciutat de la zona era molt major del que podem imaginar, i més variat.

Però, com sol passar sovint, aquell exemple que perviu no té perquè ser el millor, ni el més conegut, ni el de major repercusió, sinó aquell tocat per la vareta del destí. Una volta enterrat, i com passa al Purgatori, la planeta de cada ànima dependrà dels resos que reba, i així li deguera succeir a Jesús, amb el seguiment que se li féu molt després del seu comiat. Ara bé, això, que ho diga jo no té cap rellevància, ni importància perquè és un tema molt tractat i conegut.

Altra cosa és la història de J que vaig poder conéixer llegint Bloom. Perquè, entre altres coses, Harold és una persona formada i amb gran reputació, cosa que significa que escriu sobre certeses, estudis o teories ben meditades. I per a Bloom, J és la persona que inicia la llegenda bíblica, creant els llibres de l'Antic Testament: Gènesis, Èxode i Números. Supose, de nou, que ell sabrà de què escriu, perquè sota el símbol de J, diu que s'amaga Betsabé, la mare del rei Salomó.

Revisant la Bíblia, t'adones ràpid de l'atractiu de la història de Betsabé i de la manera en què es descriu l'assassinat del seu marit, dut a terme pel mateix rei David, amb la finalitat de quedar-se amb la dona (Samuel 11, 3 i ss.). Una dona de la tribu hitita serà, doncs, la instigadora del grans llibres en què es basa el cristianisme i, de retop, la Torà! Una història d'una dona que desmuntaria l'altra gran aposta crítica, la feta per Freud, on es defensava un Moisés egipci que va salvar el poble d'Israel i el va guiar pel desert per erigir-se rei de l'exili.

La imatge dolça de Jesús, ja tornant al Nou Testament, passada i repassada abans i després de ser escrita per aquell que es diu Marc, encara manté les formes tiranes de l'antic Déu en la mesura que l'Antic Testament conté les petjades de J. L'episodi de la figuera (Marc 11, 12-14) n'és un, de passatge, que demostra que sota eixe Jesús mitificat hi havia un humà de l'època però, i si amb el temps se sabera que sota el nom de Marc hi ha una senyora? No sé, no sé... però ja estic impacient per llegir algun valent que propose la teoria.

Salvador Sendra