Si apunte que pertany a una generació perduda,
segurament hi haurà gent que se sentirà reflectida i altra que es trobarà
inclosa en la definició, com sol passar sovint que es fa una afirmació
categòrica d’este tipus. Jo, realment, cada dia n’estic més convençut, i
l’exemple el veig quan repasse dos dels esdeveniments que haurien d’haver
marcat el nostre caràcter finisecular: el final de la URSS i la unificació
alemanya.
A la dècada dels 80, hi va haver el gran
esdeveniment de la caiguda del mur del qual, si no recorde malament, hi va
haver molt poca gent que no s’alegrara. La gran notícia fou la derrota del
socialisme per part del capitalisme i que, a partir d’aleshores, i amb la
inestimable ajuda de Nixon, una dècada abans, ja només hi hauria un sol món i
se l’anomenaria mercat.
Per eixe temps d’enderrocament de murs i d’unions
fraternals de cara al destí, hi havia un sistema lingüístic que triomfava en
diferents àrees del pensament: em referisc a l’estructuralisme. Ara, però, eixe
sistema intel·lectual es creu superat en la mesura en què s’ha progressat en tots
els altres aspectes més pragmàtics, com per exemple, en les unificacions i la
globalització. L’estructuralisme estudiava les representacions del món tal i
com s’entenien per cada comunitat i la manera en què el grup marcava l’individu
en la seua manera d’entendre el seu voltant però, una vegada que el món va
passar a tindre una sola interpretació, sense classes socials i sense
fronteres, l’estructuralisme ja estava sentenciat.
Ara que pensem a construir murs i a reinterpretar
eixa mena de globalització de la manera més local, però que, a més, s’està
buscant la fórmula per tornar a l’economia anterior a Nixon a fi de reforçar,
en certa mesura, el producte nacional, i que, per descomptat, el futur apunta
cap a una altra divisió del món, a gran escala, en dos pols diferents però
coincidents en gran mesura als d’abans dels 80, només queda per explicar el
perquè.
L’estructuralisme està mort, cridaven a plena veu
els nous intel·lectuals. Però, anem a vore: si estem tornant enrere en totes
les coses que el donaven per superat, per què no ho podem entendre que la culpa
és seua? Doncs, esta podria ser una bona explicació de les noves tendències,
no? La proposta, per tant, pot ser tan simple com que eixa teoria estructuralista
no ens ha abandonat mai. Tot i que hem cregut avançar, sembla que la nostra
manera d’entendre el món encara es tribal, es troba ancorada en l’època en què
ens vam educar i es mou guiada per les experiències d’aleshores.
Pense que no hi ha altra explicació per a un món
democràtic de persones lliures que són iguals en drets i deures, o siga, per a
un món sense classes socials, sense fronteres i amb plena llibertat que, si no
he interpretat malament, és el que hi ha des de la caiguda del mur. Per tant,
tot apunta que encara roman eixe estructuralisme pel nostre subconscient, i
estarà fins que actue la nova generació d’homes (amb plàtan) i dones (amb poma)
lliures, iguals, demòcrates i capitalistes globals per superar-lo.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada