ELS DARRERS DIES DE CIUDADANOS: ATENCIÓ ALS MOVIMENTS D’ANTONIO!

Tic, tac... Els dies corren contra el nou partit que aspira a regenerar el món polític, a unificar l’Estat, a protegir l’español de l’assetjament dialectal perifèric per convertir-lo en la llengua de referència mundial i a fer del liberalisme la solució econòmica i política, o siga, la pedra filosofal, que s’exportarà des d’España cap a la esta del món. Però, per saber-ne l’evolució, la clau està a seguir Antonio!

Ciudadanos és un partit polític de referència que va aparéixer arran de la defensa del castellano (español) a Catalunya i que s’ha estés a la resta de l’Estat amb un estrany discurs d’odi a la pròpia cultura –a la gent que l’ampra, millor dit– i  que apel·lava a una regeneració de la dreta –ara es diuen liberals— que no acaba d’arribar perquè el PP, molt més adult i seré, sap com torejar els xiquets de Rivera. Ara, es troba en els darrers moments d’allò que ha estat una flamerada amb pólvora humida.

Si recordeu UPyD, eixe partit polític que va gosar superar el PP quant a utilització del conflicte basc per guanyar vots, el seu moment va durar fins que ETA va aturar la seua activitat. A partir d’ací, ha passat a ser un grupuscle residual i anònim. Ciudadanos, pel que es pot endevinar, està condemnat a seguir-los en la deriva, una volta que el problema català s’apaivague. Si serà a les pròximes eleccions o a les següents, només ho podrem saber observant els moviments d’Antonio Cantó, per si abandona el vaixell amb tots els flotadors col·locats; els companys del seu actual partit han de ser conscients que Antonio és la persona que s’ha de salvar, per damunt de tot i de tots, perquè ha de seguir representant la ciutadania des d’algun escó.

Rivera sempre tindrà l’eixida digna del Partido Popular, de la mà de García Albiol, també situat a la dreta del PP, perquè no se li pot recriminar la seua acció política i, a més, ha de ser recompensat pels treballs prestats durant els darrers anys protegint els interessos populars. Antonio podria entrar, també en este grup i presentar-se per governar l’Ajuntamet de València, ja que els populares ja quasi s’han quedat sense regidors desimputats, o reinventar-se per esta terra com a salvador de l’español en perill, ofegat per un plurilingüisme que resta hores de castellano i adoctrina quan ensenya que la nación española no va nàixer amb els reyes Católicos, com en el seu dia féu Rivera a Catalunya.ºº  

             

Signa un humil ciutadà que va tindre l’oportunitat de saludar personalment Rosa Díez amb dos besos.

TOT O RES: DOS CARES DE LA MATEIXA MONEDA O QUAN ELS OPOSATS NO EXISTIXEN

M'han proposat de publicar la meua tesina. Eixa notícia, en principi bona, ha provocat una mena de desencís i d'atordiment de què vaig eixint-ne a poc a poc. Ja em va costar molta faena reduir-la fins arribar al tamany d'un article per a ara, de nou, deixar-la com estava; ara bé, sempre la puc mantindre en el seu estat primitiu però no voldria deixar passar l'oportunitat d'actualitzar-la. És per esta raó que, tot i que no estiga capficat en el tema, sí que he estat, l'últim any, donant-li voltes al tema.

En una d'estes voltes, i amb la casualitat que s'associa a la constància, vaig ensopegar amb un llibre que feia temps que em voltava i que espere que m'aporte l'esma necessària, i els arguments! L'altra volta ja la coneixeu perquè és eixa que ens envolta i que comporta la revolta, en primer lloc perquè és això, una revolta, quant a revolució, i en segon, perquè es tracta de la re-volta, o siga, la tornada enrere. Parle de Nietzsche.

La genealogia de la moral és un assaig que no decep, com cap d'este escriptor. A l'inici del “Tractat Tercer” hi ha un argument que es repetix durant el llibre i que tracta sobre l'ascetisme i els seus ideals, explicats des de la perspectiva de cada grup d'eremites. Els artistes que s'hi adherixen no els analitza perquè no hi veu un conjunt homogeni. Quant als filòsofs i les persones doctes, diu que en la solitud recerquen eixa espiritualitat més elevada. La lectura que fa de les dones me l'estalviaré. Els sacerdots hi busquen la fe, o el poder, amb l'autorització per exercir-lo. I, entre els sants, que al cap i a la fi és la part que més interessa, diu que hi ha la letargia i el descans en el no-res, com una peculiar forma de bogeria. Al costat del no-res hi ha un parèntesi amb la paraula Déu.

L'espinós subjecte, de Žižek, apunta de refiló alguna idea sobre Kierkegaard, un filòsof que, malhauradament, tinc massa oblidat. Entre els seus apunts, tracta la percepció que té el danés de l'eternitat, reflectida en la imatge de Déu, per esbrinar les idees contraposades de Kant i Heidegger quant al pes de la imaginació en la percepció de la realitat. Per a Kierkegaard, Déu ho és tot, i l'home només s'entén des del seu reflex en Déu.

Per a un, Déu no és res i, per a l'altre, ho és tot! Hi ha gent per a qui eixes grans paraules (Déu, pàtria, amor, justícia...) no són res, i no faria res per elles, mentre que n'hi ha altra, de gent, per a qui ho són tot, i ho faria tot per elles. Després de la reflexió anterior, ara ja sabeu que tant fa tot com res. Allò que diferencia uns dels altres és l'acció, o el fet d'actuar sota el suposat designi d'un ens imaginari, gairebé inexplicable, en este cas, col·lectiu.

Salvador Sendra

TOT NO POT SER POSITIU EN ESTA VIDA

El dret natural, no compta? I el consuetudinari? Òbric este escrit amb les preguntes anteriors perquè, darrerament, estic sorprés de vore que totes les referències que llig o escolte sobre la legalitat tracten el dret com si només n’hi haguera el derivat del positivisme. Esta és una de les raons perquè m’agrada escoltar i llegir el professor Sandel, perquè planteja conflictes que van més enllà d’eixe pobre positivisme legal dels procediments actuals més cridaners.

Recorde que una volta vaig estar llegint un text en què s’explicava que, a bord d’una barqueta xicoteta que navegava a la deriva després d’un naufragi, tres dels seus tripulants van decidir menjar-se el quart: un xic més jove que estava en molt mal estat. A partir d’este exemple, dit professor va esbrinar les actes del judici, les sentències, les causes i les conseqüències; fins i tot les absolucions. Tot este procediment fa que et planteges el dret des de la seua perspectiva més ampla per adonar-te que no sempre les coses enteses com a legals són les més adequades.

A França, el cas que s’està donant recentment és molt interessant, amb tot això dels refugiats, perquè hi ha un home, un ramader i agricultor, que els ajuda a sobreviure i els acull, diga el que diga la justícia i els jutges. Ara, una volta arribats els terminis dels judicis i les sentències, sembla que li estan caient colps per tot arreu perquè no ix molt ben parat, però l’home persistix en la seua tasca. I segurament ho fa perquè es planteja que davant del dret positiu hi ha el dret natural i el consuetudinari. “Sempre havia entés que ajudar algú a sobreviure no podia ser un delicte, més que es tracte d’un immigrant il·legal”, deu pensar l’afectat tot i que no siga religiós.

D’altra banda, i a causa de les darreres notícies sobre Catalunya, hi ha hagut una afirmació que m’ha cridat molt l’atenció perquè s’està repetint constantment que “sense llei no hi ha democràcia”. En certa manera, ens estan dient que una dictadura no pot tindre lleis?, per exemple, però jo recorde que el franquisme també en tenia... La simplificació del discurs, a voltes resulta insultant! Perquè no puc ni pensar que, amb la intel·ligència i la saviesa que demostren, els reductors del discurs estiguen referint-se a les diferències bàsiques entre els fonaments de les societats antigues de Grècia i de Roma. I això em ve a la ment quan repasse l’extens nombre d’intel·lectuals que ha signat el manifest de suport al moviment d’autodeterminació ( http://www.letcatalansvote.org/ ) perquè pense que la llibertat, tant la de l’individu com la dels pobles, haurà fonamentat la presa de les decisions per a l’adhesió i la signatura del text de dites persones, siguen religioses o no.

Salvador Sendra

EL NEGOCI DE LA MASCULINITAT

La dura vida de l'estètica i la cosmètica no és això que ara està apareixent als mitjans de comunicació perquè L'ORÉAL ha acomiadat una dona transsexual (o un home transsexual –perdoneu però mai he sabut com definir eixos canvis) ja que diuen que ha fet comentaris que no encaixen en les línies de la companyia. Puc pensar que este és un sector en auge perquè el canvi sexual no ha d'anar associat a les necessitats del cabell, de la pell, dels ulls o d'altres parts del cos relacionades amb els productes de cosmètica. Per tant, una dona que s'haja operat per fer-s'hi pot utilitzar una colònia de dona però una crema hidratant masculina, per exemple. A més, quasi es pot deduir que esta persona es gastarà dinerets amb els productes pertinents.

Quan es va posar de moda tot això dels metrosexuals, les empreses dedicades a l'estètica van obrir tot un món: homens masculins i consumidors de tota mena de potingues i altres elements relacionats amb un terreny abans femení! Després, hi ha qui pensa que això de les barbes és una contrapartida a la finor imperant, però jo puc defensar la negació: les barbes no han estat de moda per masculines, sinó per negoci. Depil·lacions de cames, de braços, de pits, de celles, de... el pèl es va transformar en l'enemic de l'home modern fins que... fins que els mascles es van quedar calbs!

I, què podien fer les fàbriques amb els sabons, les laques, els fixadors, les cremes hidratants i altres elements destinats a la cura de la cabellera? Doncs, fàcil: van posar de moda les barbes fins que, si més no, s'exhauriren els excedents. Ara, però, entrem en un moment d'incertesa perquè l'home masculí està pelat com una pilota de futbol i, a més, està perdent la barba a causa del nou estil rasurat. A tot això, cal afegir que la resta de pèl del cos ja l'ha abandonat; i és este home masculí i modern, impolut, pelat en la seua totalitat, el potencial consumidor de productes d'estètica que, durant la crisi, s'ha estat afaitant cames, braços, pit i pito pel seu compte i risc.

Cremes depil·latòries, productes hidratants per a després, colònies adequades a cada moment o part del cos, sabons per a la cara, per al cap o per al piu, pomadetes antiarrugues i adequades a cada indret (ulls, galtes, bigot...). M'adone que no tinc la capacitat per seguir ni per inventar res més però, d'altra banda, tot i no poder preveure un futur que vaja més enllà del maquillatge viril, he sabut interpretar el passat i el present. Acabe ací: me'n vaig al gimnàs!

Salvador Sendra

ESTEM Àpunt!

Fa mesos vaig escriure sobre la meua opinió sobre la nova televisió valenciana dient que no estava d’acord amb la decisió d’obrir-la, o de reobrir-la. Si busqueu per este BLOG, hi podeu trobar l’article a què em referisc però, si no voleu fer l’esforç –que entenc perquè amb les pistes que us estic donant...— puc avançar-vos que no tenia gens clara la finalitat ni l’inici del procés. Ara, després d’unes setmanes de desconnexió, he tornat a obrir algun diari i les notícies no són del tot positives: unes qüestionen el procés de selecció dels dirigents, en principi per mèrits, als llocs de rellevància, on hi ha accedit gent fortament polititzada i qüestionada; i altres apunten l’austeritat del procés d’obertura.

Austeritat, austericidi... crec recordar. A més, la despolitització dels organismes més alts del mitjà de comunicació s’havia d’aconseguir mitjançant un concurs de mèrits totalment transparent on els candidats optaren als llocs de treball a partir del seu currículum, en igualtat de condicions, obert i plural, cosa que no qüestione. Doncs bé, sembla que en cap punt de les bases hi havia consideracions sobre el passat dels aspirants, i aquí ho deixe. Casualment, algunes de les persones amb una millor disposició per gestionar l’ens són les mateixes que ja estaven a l’època obscura i en el seu tancament –cosa que deu puntuar com a mèrit—, o almenys això diu alguna notícia a què he pogut accedir.

Quant al pressupost, he de dir que això de barat i bo sona també a ideals d’altra època. Normalment, les coses millors solen costar més diners perquè inclouen un procés de producció i unes matèries primeres de major qualitat. Fer una emissió per complir promeses electorals pot ser contraproduent, pense; i més quan, en certa manera, ja s’han incomplit en els terminis marcats durant la campanya. No obstant això, també he de dir que no tinc televisor, ni me’n pense comprar per celebrar l’esdeveniment pròxim. Caldria, per tant, revisar la seua finalitat quant a qualitat?

Que ens hagen dut a la roïna, que hagen balafiat els diners públics amb sous i despeses del tot injustificats, que la qualitat del producte haja estat ínfima durant molts anys o que no s’haja respectat la finalitat inicial del mitja públic no ha de ser ara una justificació perquè totes i tots sabem que, en l’hipotètic cas de la involució política, tot açò tornarà a ser una realitat, i que ara es pot estar fent el llit a qui després hi jaurà. I l’exemple està en l’elegant i meritòria iniciativa educativa que, per molt avalada que estiga per universitats, institucions, professorat i usuaris, no ha estat exempta de les crítiques, dels recursos i dels entrebancs; els mateixos entrebancs que haguera tingut si se n’haguera fet una de més atrevida, o una copiada d’altres territoris amb llengua pròpia que ja haguera passat els filtres constitucionals.

No sé si m’he explicat bé fins ara però entenc que si, per a tirar endavant qualsevol iniciativa, s’ha de buscar l’aplaudiment de l’adversari, i sabent com es mou dit rival, més val no iniciar-la perquè la resposta ja es pot anticipar. Salut i sort que tingueu –o tingau!

Salvador Sendra

Trump i Putin, un futur encert.

Com que el món és ample, caldrà cercar significat unitari a esdeveniments aparentment inconnexes a diferents regions. Un d’ells és el malestar al si de les institucions nord-americanes per les suposades infiltracions russes al més alt nivell. Se suposa que la recent i victoriosa campanya de Trump front a Hillary Clinton va ser facilitada per ciberatacs russos o que estos proporcionaren material compromès per a la candidata demòcrata. Les diferents agències d’intel·ligència nord-americanes, com ara la CIA o la FBI n’estan convençudes de les ingerències russes. És greu, molt greu, mai els russos des de la caiguda de la URSS no havien estat en posició d’espiar o influir en tan gran mesura contra els Estats Units de Nord-amèrica.

Per altra part, al Bàltic, i fent com qui no fa, per primera volta en la història tenen lloc unes maniobres conjuntes de la marina russa i xinesa. El lloc triat tampoc és banal, la ciutat de Kaliningrad, antigament part de la Prússia Oriental alemanya i només russa des de finals de la II Guerra Mundial. És un territori encerclat per països pertanyents a l’OTAN com ara Polònia o Lituània, ambdós antics membres del bloc soviètic. L’OTAN solia fer per allí maniobres marítimes per demostrar als russos que ja manaven a les portes de Sant Petersburg. Ara, els russos, a més dels xinesos, han decidit tornar la moneda. Rússia i la Xina gaudeixen de major sintonia ara mateix que en qualsevol altre moment de la seua història comuna, sovint enfrontada. Siga a Corea del Nord que a Síria, parlen amb veu comuna, mantenen posicions comunes.

Rússia, malgrat allò que pensaren molts buròcrats europeus, no s’ha vist mai realment temptada de sol·licitar la seua inclusió a l’eurozona, és més, contraataca amb la creació de l’anomenada Unió Econòmica Euroasiàtica, que inclou a més de Rússia, el Kazajstan, Bielorrusia (veí directe de Polònia) o Kirguizistan, junt a la frontera xinesa. Per altra banda, pel sud també inclou Armènia, que es veu bascular entre el veí del sud, Turquia i l’OTAN o el nou poder de l’est i el nord, Àsia i Rússia.

Rússia i Xina volen reeditar una nova “ruta de la seda”, val a dir, crear una extensa zona de comerç que vaja des d’Europa, Rússia, fins a l’extrem d’Àsia, Xina. El creiximent econòmic al món s’espera que provinga d’aquella zona les pròximes dècades.

Trump, un americà, deuria per definició, ser un enemic de Rússia. Contrariament a això i malgrat que li coste la destitució de membres del seu govern i una intensa campanya de desprestigi intern, Trump podria no errar apostant per Rússia i Xina.

Lluís Alemany Giner.

Pego a 1 de setembre del 2017.