M'han proposat de publicar la meua tesina. Eixa notícia, en
principi bona, ha provocat una mena de desencís i d'atordiment de què vaig
eixint-ne a poc a poc. Ja em va costar molta faena reduir-la fins arribar al
tamany d'un article per a ara, de nou, deixar-la com estava; ara bé, sempre la
puc mantindre en el seu estat primitiu però no voldria deixar passar
l'oportunitat d'actualitzar-la. És per esta raó que, tot i que no estiga capficat
en el tema, sí que he estat, l'últim any, donant-li voltes al tema.
En una d'estes voltes, i amb la casualitat que s'associa a
la constància, vaig ensopegar amb un llibre que feia temps que em voltava i que
espere que m'aporte l'esma necessària, i els arguments! L'altra volta ja la
coneixeu perquè és eixa que ens envolta i que comporta la revolta, en primer
lloc perquè és això, una revolta, quant a revolució, i en segon, perquè
es tracta de la re-volta, o siga, la tornada enrere. Parle de Nietzsche.
La genealogia de la moral és un
assaig que no decep, com cap d'este escriptor. A l'inici del “Tractat Tercer”
hi ha un argument que es repetix durant el llibre i que tracta sobre
l'ascetisme i els seus ideals, explicats des de la perspectiva de cada grup d'eremites.
Els artistes que s'hi adherixen no els analitza perquè no hi veu un conjunt
homogeni. Quant als filòsofs i les persones doctes, diu que en la solitud
recerquen eixa espiritualitat més elevada. La lectura que fa de les dones me
l'estalviaré. Els sacerdots hi busquen la fe, o el poder, amb l'autorització
per exercir-lo. I, entre els sants, que al cap i a la fi és la part que més
interessa, diu que hi ha la letargia i el descans en el no-res, com una
peculiar forma de bogeria. Al costat del no-res hi ha un parèntesi amb
la paraula Déu.
L'espinós subjecte, de Žižek, apunta de refiló
alguna idea sobre Kierkegaard, un filòsof que, malhauradament, tinc massa
oblidat. Entre els seus apunts, tracta la percepció que té el danés de
l'eternitat, reflectida en la imatge de Déu, per esbrinar les idees
contraposades de Kant i Heidegger quant al pes de la imaginació en la percepció
de la realitat. Per a Kierkegaard, Déu ho és tot, i l'home només s'entén des
del seu reflex en Déu.
Per a un,
Déu no és res i, per a l'altre, ho és tot! Hi ha gent per a qui eixes grans
paraules (Déu, pàtria, amor, justícia...) no són res, i no faria res per elles,
mentre que n'hi ha altra, de gent, per a qui ho són tot, i ho faria tot per
elles. Després de la reflexió anterior, ara ja sabeu que tant fa tot com
res. Allò que diferencia uns dels altres és l'acció, o el fet d'actuar
sota el suposat designi d'un ens imaginari, gairebé inexplicable, en este cas,
col·lectiu.
Salvador
Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada