Rabets de pansa,
em deia la meua àvia quan se m’oblidava fer qualsevol cosa, tot i que encara
hui me les menge sense l’extremitat però, això sí, no separe les llavors.
Sembla ser que alguna propietat deuen tindre, ja que recorde, de tant en tant,
cosetes del passat –com si ja estiguera jubilat.
Jesús Gil y Gil
era un empresari d’èxit, com se solen anomenar ara alguns lladres. Però, a
banda d’eixa bondat natural, en tenia d’altres: posseïa la gràcia de la
política, i el do de guanyar-se la gent: simpatia, empatia i totes eixes coses.
Tant era això que va dedicar un bon grapat d’anys a governar ciutats; i ho feia
per Andalucía.
Marbella,
Barbate, San Roque, Chipiona, La Línea de la Concepción, Estepona, Ronda,
Casares o Manilva van ser ajuntaments dirigits pel seu partit, però va guanyar
fins i tot a la Ciudad Autónoma de Ceuta!, que equival a una autonomia. Estem
parlant de la dècada dels noranta i de l’inici del segle XX, per tant, no es
pot dir que faça tant de temps.
El pobre home va
acabar condemnat per nombrosos delictes, així com el seu estimat col·lega
Julián Muñoz, que va arribar al cim de la piràmide social quan festejava amb la
tonadillera Isabel Pantoja. Quins
temps aquells en què es netejaven les ciutats del sud d’immigració, de droga i
de prostitució!
Escriure per
escriure, sense més. Tot i això, aprofite el text per recordar a tots aquells
que s’enfurismen i se sorprenen pels darrers resultats electorals això que em
deia l’àvia : rabets de pansa!
Salvador Sendra
PD: altre dia
escriuré sobre el Palmar de Troya; altra joia!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada