Estic fart de la
gent motivada! No entenc per què tot ha de girar al voltant dels sentiments si
la tasca que s’ha de realitzar requerix d’una acurada formació i d’un rigor
d’aplicació. Tampoc entenc per què l’explicació de la pertinença a un grup o a
un bàndol, la majoria de les voltes s’assimila a elements irracionals: amor,
odi, color, sentiment... Jo no tinc sentiments! I què? I tot açò ho causa la
lectura d’un article en què una professora deia que qualsevol mestre/a, si
perdia la motivació, hauria de deixar la faena. No sé si els faran cap control
antidopatge abans de publicar les cagades pedagògiques que se solen llegir
però, si no ho fan, ho haurien de fer. I buscant l’article en qüestió, allò més
graciós és que me n’he trobat uns quants!
Senyoreta,
qualsevol docent, allò que ha de saber fer és la seua faena; i bé. Demanar a
una persona que ha de d’introduir la racionalitat (matemàtica, gramàtica,
ciència) en els cabets de les criatures que té al seu càrrec que faça servir per
a eixa finalitat una fantasia com és això de la motivació, en la seua tasca
diària, és del tot inusual, i només està l’abast de la mediocritat de qui ho
pregona. Les motivacions solen resultar de la visualització d’una finalitat a
curt termini o, com a molt, a mig. L’aprenentatge és una faena amb un objectiu a
llarg termini i allò que s’ha de tindre clar és què es vol assolir, però, per
arribar-hi, cal de formació, de seriositat i, com no, de pràctica. Tot no és
educació física, per sort.
La motivació és
una mena de dopatge i no es deu mesclar amb altres elements de la tasca diària,
molt més rigorosa, ja que allò per què es formen els professionals és per
ensenyar. Altra cosa és que els infants, molt més primaris, puguen estar
motivats, però, repetisc, aconseguir-ho és una faena del docent, i no una
il·luminació —subratlle la paraula faena. Voler que un mestre, o una
mestra, actue correctament perquè té un incentiu il·lusori és poc menys que un
disbarat! L’incentiu és, simplement, realitzar una faena de la millor manera
possible, o siga, ben feta.
Hem arribat a un
punt en què la gent creu que tot és una cursa de gent depilada que vestix roba
de colors ben vius i que crida quan intenta parlar. Els objectius tampoc són
arribar a una meta, ni abaixar el temps transcorregut per acabar el trajecte.
Però, no m’haguera indignat tant que esta motivació l’exposara una persona
aliena a la docència perquè, al cap i a la fi, desconeix la tasca. Això mateix
dit o escrit per una mestra, com és el cas, em provoca vertigen i desassossec. Finalment, —si no ho dic rebente— allò que necessita de
motivació és obrir un periòdic i posar-se a llegir bajanades!
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada