Fa un temps, potser
algun any, vaig escriure un article que hauria d’estar enregistrat en cada
retina. L’obra cimera de la literatura política i històrica es titulava “No mos
fareu valencians” i en ell explicava els perquès de la impossibilitat de
valencianitzar el sud i, com no, estava basat en estudis inèdits,
majoritàriament, i en l’ús de la racionalitat –cosa estranya en l’assaig
d’opinió. Ara, però, crec que és l’hora de traure el segon tom, partint d’eixa
raresa de paraula escrita abans: racionalitat.
Pertànyer a un grup més
enllà de la tribu, de la manera que entenem ara això de les nacions, els
nacionalismes i coses semblants, no té sentit al segle XXI. Argumentar el
lligam entre l’individu i l’indret on viu des d’una perspectiva històrica, no
deixa de ser altra teoria fallida, determinista, ja que la nostra història real
es remunta a la nostra vida; la resta és cultura. I és per eixa raó que cal
aportar racionalitat a la gent que creu que saber història, per exemple, és el
súmmum, ja que la història s’ha d’analitzar en perspectiva, tot i que aviat
haurem de tornar a l’antropologia.
La primera aportació de
la racionalitat és la de basar-nos en arguments de pes quan no podem
fonamentar-nos en estudis propis. Montesquieu explicava que la monarquia es
basava en l’honor, la tirania, en la por i la república, en la virtut.
Qualsevol argument sobre la nació, o la nacionalitat, o els vincles emocionals
amb el lloc on has nascut o has viscut, basat en l’estudi històric, per tant,
aviat ensopegarà amb això de l’honor (per no dir relació de vassallatge). No
cal ni entrar a exposar la quantitat de vassalls que canviaven de rei quan les
condicions els eren més favorables... Barrejar vassallatge i nacionalitat és
mesclar oli i aigua, almenys fins al segle XVIII, i depèn d’on s’aplique
l’objecte de l’estudi.
I això de la nació (en
totes les seues aplicacions) apareix en el període romàntic, de tradició
idealista alemanya. Abans d’açò, no se’n pot parlar. Però, malauradament, el
punt de partida ensopega a França, on el Romanticisme ha de fotre el camp cap a
les foranes per salvar la pell –o el cap— i, amb la Révolution, s’inicia un
repartiment racional de l’estat amb un nou element al qual li atorguem el nom
de província, prenent la nomenclatura romana. Ara ja podem entendre que les
nacions i les províncies naixen alhora: abans, ni existia una cosa ni l’altra,
si exceptuem la divisió administrativa romana.
Sentir-se alacantí és
tan vàlid i tan digne com sentir-se valencià, i tan vell. Fins i tot des de la
perspectiva històrica, o castellonenc –i amb els seus femenins. Cal recordar
que, ací, ni va arribar la Il·lustració ni el Romanticisme com a tal, encara
que ara en vullguem aplicar els resultats; les monarquies, sí; la república,
no; la tirania, sí. L’idealisme ens proposa vore l’espai des d’una perspectiva
autonòmica (i molt qüestionable en alguns casos d’autonomies d’una sola
província) mentre que el racionalisme ens el fa observar des de la provincial.
I no n’hi ha més. Així és la realitat i així vos l’he contada: sense
sentiments. Des del segle XXI i per al segle XXI.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada