Ja fa un temps
que vaig començar a atendre una persona que va trucar a la porta de la consulta
per sol·licitar la ajuda d’un eminent professional com jo. Per eixa raó, per la
professionalitat, entendreu que no dec apuntar res més sobre la clientela; ni
tan sols el gènere, ja que posaria en dubte la meua ètica, i els terapeutes en
necessitem, i molta, per ser realment creïbles.
A la xica en
qüestió li calia esbrinar el fil de la seua felicitat. Ella se sentia una desgraciada
i a Sedaví –el poble on viu i on ha nascut— la gent li semblava molt més feliç.
Dubtava de la seua acceptació enmig de tanta felicitat. Jo, després de
preguntar algunes cosetes sobre el potencial econòmic de la senyoreta, vaig
decidir apujar la meua tarifa un 47,2% el primer mes, i el 89,6 la resta, i
Alícia va acceptar el tractament indefinit que li vaig proposar.
Sembla que això
de la infelicitat li ve de menudeta, de quan estudiava a l’escola de la Virgen
del Dolor en què, a partir d’un dia encara indeterminat, va deixar de
relacionar-se d’una manera oberta amb la resta de la gent. I seguint un
interminable fil difús i retallat sembla que vam reconstruir del tot eixe
desitjat camí de la felicitat, cosa que la va fer sentir molt millor i, a més, més
lliure, ja que es va desfer d’una gran part de la feixuga càrrega econòmica
familiar. Però, va valdre la pena.
Una volta
lliure, com un ocellet que acaba d’eixir de la gàbia per primera volta, i
després d’haver assumit que era una dona feliç, tot i que pobra, o siga, més
feliç encara –perquè els pobres són els únics que tenen el dret a creure’s
feliços— va tornar a la consulta bastant atabalada. Em va dir que no li valia
la felicitat si la resta de gent no s’adonava que estava davant d’una persona
feliç i que allò que hauria de fer jo era traslladar el consultori a Sedaví per
anar tractant-los un a un, a poc a poc, fins assolir eixa finalitat tan
preuada.
Realment, per a
què et val ser feliç si la resta de gent no se n’adona? L’ocellet lliure acabat
d’eixir de la gàbia, sap volar amb llibertat? Haguera pogut dir-li que s’obrira
comptes a Facebook, a Instagram o a altres xarxes socials, però, amb eixa
teràpia tan simple, com s’haguera desfet de tants euros amb tant poc de temps?
La meua tasca ha estat rigorosa, impol·luta i imprescindible.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada