Si voleu saber
per què en una gran part d’España no va quallar l’existencialisme, això és ben
fàcil d’entendre. La meua investigació més recent ha estat del tot encarada a
resoldre el dilema que va encetar Heidegger i va continuar Sartre, si transitem
des de l’agnosticisme cap a l’ateisme –el pensament cristià i el catòlic, de
moment, no interessen per a l’objectiu marcat. Eixe problema de fonamentació
filosòfica s’hi pot entendre des la llengua en què es van redactar els textos,
però no des de la de moltes traduccions.
Passaré per alt
Heidegger per arribar aviat a Sartre, de qui he llegit més. I, de Sartre, he de
deixar per a la investigació el seu llibre més conegut i que tracta el tema de
referència: L’être et le néant. Si
traduïm el títol al castellà, tenim El
ser y la nada. Si traduïm el text al valencià ben escrit, tenim L’ésser i el no-res. La clau, per tant,
està en les traduccions.
En francés, hi
ha una diferència clara entre rien, pas du tout i néant, i es fa valer el darrer mot per a l’absoluta absència,
diguem-ne filosòfica. En castellà, a causa de la manca de paraules,
concretament d’indefinits d’este tipus, utilitzen nada per a tot, i quasi sempre malament! Ja sabeu com de difícil
resulta ensenyar això de l’ús del res,
cap, gens.
Nosaltres, però,
fem servir les tres paraules amb total naturalitat, excepte quan les traslladem
de lloc i ens hi apareix la influència del veïnat. Fixeu-vos: No he fet res
(quatre paraules). Si canviem l’ordre, en tenim quatre, també: Res no he fet
(l’ordre de les paraules no altera el resultat). Però, si ho fem en castellà,
en perdem una! Intenteu-ho i voreu! I amb això vull dir que les tres paraules
anteriors no son negadores, ni reductores a l’absència total; són, simplement,
paraules que reduïxen a la mínima expressió allò que acompanyen, però sense
eliminar-ho.
La negació
total, per tant, ha d’estar acompanyada del no.
I, si no és que no, és que sí. Ara bé, en castellà, com us haureu adonat en la
xicoteta pràctica que heu fet, s’ha perdut el no pel camí, i l’ordre de les paraules sí que ha afectat el
producte, i les traduccions. Resulta normal, per tant, que depenent la llengua
a què es traduïsca un text, el significat varie i, com és el cas, es puga
creure que no existix l’absència total perquè sempre hi ha un últim reducte on
ficar Déu. Però crec que Sartre no anava per eixe camí.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada