NO MOS FAREU PROVINCIANS

Fa un temps, potser algun any, vaig escriure un article que hauria d’estar enregistrat en cada retina. L’obra cimera de la literatura política i històrica es titulava “No mos fareu valencians” i en ell explicava els perquès de la impossibilitat de valencianitzar el sud i, com no, estava basat en estudis inèdits, majoritàriament, i en l’ús de la racionalitat –cosa estranya en l’assaig d’opinió. Ara, però, crec que és l’hora de traure el segon tom, partint d’eixa raresa de paraula escrita abans: racionalitat.

Pertànyer a un grup més enllà de la tribu, de la manera que entenem ara això de les nacions, els nacionalismes i coses semblants, no té sentit al segle XXI. Argumentar el lligam entre l’individu i l’indret on viu des d’una perspectiva històrica, no deixa de ser altra teoria fallida, determinista, ja que la nostra història real es remunta a la nostra vida; la resta és cultura. I és per eixa raó que cal aportar racionalitat a la gent que creu que saber història, per exemple, és el súmmum, ja que la història s’ha d’analitzar en perspectiva, tot i que aviat haurem de tornar a l’antropologia.

La primera aportació de la racionalitat és la de basar-nos en arguments de pes quan no podem fonamentar-nos en estudis propis. Montesquieu explicava que la monarquia es basava en l’honor, la tirania, en la por i la república, en la virtut. Qualsevol argument sobre la nació, o la nacionalitat, o els vincles emocionals amb el lloc on has nascut o has viscut, basat en l’estudi històric, per tant, aviat ensopegarà amb això de l’honor (per no dir relació de vassallatge). No cal ni entrar a exposar la quantitat de vassalls que canviaven de rei quan les condicions els eren més favorables... Barrejar vassallatge i nacionalitat és mesclar oli i aigua, almenys fins al segle XVIII, i depèn d’on s’aplique l’objecte de l’estudi.

I això de la nació (en totes les seues aplicacions) apareix en el període romàntic, de tradició idealista alemanya. Abans d’açò, no se’n pot parlar. Però, malauradament, el punt de partida ensopega a França, on el Romanticisme ha de fotre el camp cap a les foranes per salvar la pell –o el cap— i, amb la Révolution, s’inicia un repartiment racional de l’estat amb un nou element al qual li atorguem el nom de província, prenent la nomenclatura romana. Ara ja podem entendre que les nacions i les províncies naixen alhora: abans, ni existia una cosa ni l’altra, si exceptuem la divisió administrativa romana.

Sentir-se alacantí és tan vàlid i tan digne com sentir-se valencià, i tan vell. Fins i tot des de la perspectiva històrica, o castellonenc –i amb els seus femenins. Cal recordar que, ací, ni va arribar la Il·lustració ni el Romanticisme com a tal, encara que ara en vullguem aplicar els resultats; les monarquies, sí; la república, no; la tirania, sí. L’idealisme ens proposa vore l’espai des d’una perspectiva autonòmica (i molt qüestionable en alguns casos d’autonomies d’una sola província) mentre que el racionalisme ens el fa observar des de la provincial. I no n’hi ha més. Així és la realitat i així vos l’he contada: sense sentiments. Des del segle XXI i per al segle XXI.

Salvador Sendra

CANVIS D’IDENTITAT: DE LA FLORACIÓ AL RELLOTGE

Passar uns dies a la selva no té gaire mèrit; passar eixos dies observant com viuen les comunitats que hi romanen, et pot aportar informació privilegiada, i més encara si es té l’ocasió d’escoltar què diuen, com ho fan i per què. Les societats analfabetes tenen una manera interessant d’argumentar creant les seues narracions, alhora que treballen satisfactòriament les pauses, les incògnites i la saviesa popular, que sovint és del tot innocent.

No obstant això, i cosa que m’atrau molt més encara que observar els animalets, és analitzar la presència dels cicles naturals i la manera en què influïxen en la població. Eixos cicles afecten la vida de les societats que hi habiten en la mesura que Bajtin influïx en mi. Segurament, ells interpretaran la meua vida intentant col·locar-la entre les estacions, les floracions o les collites, mentre que jo intente ubicar la seua entre els capítols de qualsevol llibre del crític rus.

Els nadius de l’Amazonas es queixen que el canvi climàtic ha modificat les estacions –les poques que hi ha a la selva equatorial— i que la vida els ha canviat. I t’ho conten mentre a la casa del costat estan veient la televisió un grup de famílies de la comunitat; i jo m’ho puc creure, o no; i, per suposat, que no m’ho acabe de creure, almenys de la manera en què ells m’ho narren i basant-me en allò que observe. Per exemple, un dia qualsevol, el poble es trobava buit perquè quasi tots estaven a Nauta participant d’un campionat de futbol. Hi havien anat amb les seues barques de motor a passar el dia.

No obstant això, sí que hi pot cabre la doble interpretació, ja que, amb les rareses del clima, allò que ha canviat és la seua percepció del temps que, alhora, es troba influïda per la nova tecnologia i per l’obertura del seu espai vital, més enllà de l’arbreda i de la caça, més enllà de la tribu i la família. Els cicles naturals, a l’Amazonas, han canviat menys que els familiars, ja que l’adolescència es viu, com en qualsevol altre lloc, en una constant adaptació a la realitat virtual. Caçar mones o recol·lectar fruits és ja una cosa del passat, un residu romàntic en gran mesura i, per tant, poc afecta el canvi estacional a la vida del segle XXI.

La dualitat de criteris, segurament la causa la convivència de les dues parts: la que encara viu pendent d’allò que l’envolta i la que viu amb els ulls fora però amb els peus dins del poblat. L’hora de menjar pot canviar per l’hora de la telenovel·la, i la de pescar pel partit de futbol. Allò que et demana el cos o l’estació es troba relegat a un segon terme, però, en els dos casos, marcats per això que coneixem per rellotge i per calendari, allunyats del tot dels cicles naturals més idíl·lics. Realment, tenen un greu problema d’identitat, però quasi es pot afirmar que les societats avancen i s’hi retroben en altres identitats més actuals com, per exemple, sota una bandera, com va explicar l’altre dia el meu company de textos Lluís Alemany.

Salvador Sendra

PARIS, BERLIN O RABAT?

Parlant amb el meu cosí i la seua parella, dissabte, després de dinar, va eixir el tema de la identitat dels pobles, o de les nacions; tant fa. Personalment, per deformació, em considere francés quant a mirada perquè, per tot arreu, hi veig les petjades parisenques. Per contra, l’altra deformació és la germànica, quant a pensament i lectures. De tota manera, este punt de vista és el de hui... demà pot canviar perquè sóc lliure per fer-ho i no he de donar explicacions a ningú.

Quan vam tractar la identitat espanyola, de sobte em vaig quedar sorprés perquè, ací, no hi ha hagut il·lustració; si cal, algun novator o altra gent com Feijoo, Jovellanos o Mayans, preil·lustrats o il·lustrats, tots deixebles del corrent erasmista que va ser ràpidament desactivat, o transformat, en el millor dels casos. La importància de l’estudi de Mestre Sanchis, per exemple, rau en el simple fet de trobar espurnes lluminoses entre la penombra contrareformista, més que a demostrar la possible flama que pren d’estos focus aïllats; afrancesats ―ara podria seguir amb la Guerra del francés i tot això de l’odi i l’enveja. Els estudis de Sanchis reprenen la formidable tesi de Bataillon lligada a recerca de les petjades erasmistes, poc evidents perquè es van transformar o reprimir, i que s’han d’interpretar des dels seus canvis.

En definitiva, es pot concloure que, si repassem la visió afrancesada de Madame d’Staël quan analitza l’Alemanya, la seua tesi es basa en dues parts: la il·lustració teòrica és alemanya mentre que la pràctica és francesa; i les dos interactuen. França fa realitat el somni alemany, podríem dir. La repercussió ―en contra de les tesis de Mestre Sanchis― pren forma de Révolution sota el símbol de la guillotina. A França hi ha una notable reducció de nobles i de privilegis, amb la consegüent separació ―a més del cap del cos― d’eixe important passat medieval de Carlemany que ara tant es reivindica, mentre que, a Alemanya ―recordem que només és teòrica―, la guillotina no actua i el vincle medieval continua viu hui dia.

L’Alemanya actual s’articula sobre petjades de l’Edat Mitjana, com ho són els Länder, representats en la seua cambra territorial i amb poder polític real. A França, la République postil·lustrada elimina tot vincle medieval i s’articula mitjançant la racionalitat provincial. España manté els seus Länder, sense poder estatal real (amb un Senado inútil) i una divisió provincial il·lustrada des de les Cortes de Cádiz. Però, el més greu de tot és que, ací, l’Edat Mitjana va ser àrab, Erasme ens va rebutjar per semititzats, la Il·lustració va passar per les foranes i va tornar El Deseado.

Salvador Sendra Perelló

UNA NOVA DISTRIBUCIÓ DE L’ESTAT

Ara que han acabat les eleccions municipals i autonòmiques es pot dir que la peculiaritat d’estos sufragis ha estat l’aparició d’un nou partit en l’àmbit estatal i l’ampliació de la representació d’un altre. Podemos ha entrat en governs locals i autonòmics, fins i tot en indrets fonamentals com Madrid, Barcelona i València, i Ciudadanos/Ciutadans ha ampliat el seu espai cap a la resta del territori de l’estat ja que només estava a Catalunya. Els resultats d’este segon no han estat a l’alçada de les expectatives... Els del primer, tampoc, però mantenen llocs importants, i això ho maquilla.

Tant l’un com l’altre són partits urbans i urbanites; no imagine un collidor del meu poble votant-los, com tampoc imagine un diputat de Podemos o de Ciudadanos/Ciutadans defensant els interessos d’un ramader, o d’un pescador. No obstant això, si han de governar en algun indret paregut, hauran de saber d’eixes coses, dic jo.

A l’Antiga Grècia, la famosa Atenes de Soló, l’estructura del parlament es guiava per la distinció entre la gent de la muntanya, la de la vall i la de la costa. Tots hi estaven representats i tots hi participaven en la rotació dels llocs de comandament, i ací acabarem demanant un sistema semblant perquè, només cal mirar-los la cara, als emergents. ¿Penseu realment que estes personetes poden endevinar els problemes d’un pescador, d’un agricultor, d’un ramader o, simplement, d’una persona que viu en un poble de menys de 75.000 habitants? Jo, si vos sóc sincer, pense que no.

No obstant això, vull que quede clar que no negue la seua capacitat per aprendre però, quan una persona entra a governar, se suposa que ja sap i que allò que li toca fer és aplicar les coses que ha aprés. No puc entendre el cas contrari, on hi ha qui pensa que s’aprendrà amb el temps però, si es dóna, doncs, fantàstic: que torne quan sàpiga!

Jo visc en un poble de 2.500 habitants i els problemes que tinc són els derivats d’un poble així. Estic fart de vore persones de la ciutat que no entenen res del que ací passa i no puc admetre una aventura com la que podria iniciar-se ara, amb un govern de partits farcits d’urbanites. I a la implantació d’estos partits em remet; i al seu àmbit de vot, també. Per tant, la solució més racional que hi veig és la que aplicà Soló a Atenes, amb la rotació de les assemblees: muntanya, vall, costa. I no cal que versifiquen l’acord. 

Salvador Sendra Perelló