NO MOS FAREU PROVINCIANS

Fa un temps, potser algun any, vaig escriure un article que hauria d’estar enregistrat en cada retina. L’obra cimera de la literatura política i històrica es titulava “No mos fareu valencians” i en ell explicava els perquès de la impossibilitat de valencianitzar el sud i, com no, estava basat en estudis inèdits, majoritàriament, i en l’ús de la racionalitat –cosa estranya en l’assaig d’opinió. Ara, però, crec que és l’hora de traure el segon tom, partint d’eixa raresa de paraula escrita abans: racionalitat.

Pertànyer a un grup més enllà de la tribu, de la manera que entenem ara això de les nacions, els nacionalismes i coses semblants, no té sentit al segle XXI. Argumentar el lligam entre l’individu i l’indret on viu des d’una perspectiva històrica, no deixa de ser altra teoria fallida, determinista, ja que la nostra història real es remunta a la nostra vida; la resta és cultura. I és per eixa raó que cal aportar racionalitat a la gent que creu que saber història, per exemple, és el súmmum, ja que la història s’ha d’analitzar en perspectiva, tot i que aviat haurem de tornar a l’antropologia.

La primera aportació de la racionalitat és la de basar-nos en arguments de pes quan no podem fonamentar-nos en estudis propis. Montesquieu explicava que la monarquia es basava en l’honor, la tirania, en la por i la república, en la virtut. Qualsevol argument sobre la nació, o la nacionalitat, o els vincles emocionals amb el lloc on has nascut o has viscut, basat en l’estudi històric, per tant, aviat ensopegarà amb això de l’honor (per no dir relació de vassallatge). No cal ni entrar a exposar la quantitat de vassalls que canviaven de rei quan les condicions els eren més favorables... Barrejar vassallatge i nacionalitat és mesclar oli i aigua, almenys fins al segle XVIII, i depèn d’on s’aplique l’objecte de l’estudi.

I això de la nació (en totes les seues aplicacions) apareix en el període romàntic, de tradició idealista alemanya. Abans d’açò, no se’n pot parlar. Però, malauradament, el punt de partida ensopega a França, on el Romanticisme ha de fotre el camp cap a les foranes per salvar la pell –o el cap— i, amb la Révolution, s’inicia un repartiment racional de l’estat amb un nou element al qual li atorguem el nom de província, prenent la nomenclatura romana. Ara ja podem entendre que les nacions i les províncies naixen alhora: abans, ni existia una cosa ni l’altra, si exceptuem la divisió administrativa romana.

Sentir-se alacantí és tan vàlid i tan digne com sentir-se valencià, i tan vell. Fins i tot des de la perspectiva històrica, o castellonenc –i amb els seus femenins. Cal recordar que, ací, ni va arribar la Il·lustració ni el Romanticisme com a tal, encara que ara en vullguem aplicar els resultats; les monarquies, sí; la república, no; la tirania, sí. L’idealisme ens proposa vore l’espai des d’una perspectiva autonòmica (i molt qüestionable en alguns casos d’autonomies d’una sola província) mentre que el racionalisme ens el fa observar des de la provincial. I no n’hi ha més. Així és la realitat i així vos l’he contada: sense sentiments. Des del segle XXI i per al segle XXI.

Salvador Sendra

MIDDLE MIDDLE

I ja no middle, sinó middle middle, és com se sent la major part de la societat; o se sentia...

Anys enrere, vivia a Alacant i visitava algunes voltes el meu cosí i la seua esposa, al carrer San Mateo, un barri també middle situat al middle de la ciutat nova, una volta desenvolupada. El meu cosí i la seua esposa són universitaris i treballen com a funcionaris, en este cas, d’educació. Podem dir, a més, que els seus pares tenen propietats, ja pagades, i fins i tot estalvis. Pense que en eixe moment, estaven mirant de canviar-se de casa i traslladar-se a un xalet als afores de la ciutat, amb piscina i vistes, en una tendència natural per a la gent acomodada o per als més ossats inversors.

En una de les visites, em van comentar que eixa setmana havia passat per casa un xic que es dedicava a fer entrevistes, en este cas per a una entitat bancaria coneguda. La intenció del visitant era la d’interrogar sobre la classe social a què se sentien inserits els ciutadans de la ciutat i, per a extraure les conclusions, preguntaven sobre el nivell d’estudis, els ingressos fixos, les aficions, la hipoteca, les vacances, els idiomes, els estalvis... Els meus parents van contestar, quan arribaren a la pregunta clau sobre la classe social a la qual se sentien integrats, que s’identificaven amb la classe treballadora. El xic, commogut, els va demanar de passar i els ensenyà el resultat de les enquestes, assenyalant que eren els únics que havien contestat així. Cridava l’atenció, però, que la mitjana del nivell d’estudis era molt baixeta, les aficions massa bàsiques, els ingressos escassos o irregulars, el monolingüisme i les hipoteques altes.

La pràctica totalitat dels ciutadans del barri se sentien de classe mitjana; però no sols de classe mitjana, sinó de classe mitjana, mitjana... O siga, del centre del centre... O siga, d’una classe totalment inexistent, almenys per eixes contrades ―si no em creieu, podeu passejar pel barri, o per la plaça Manila; vosaltres mateix! I ara, si coneixeu la ciutat, podeu pensar com ha pogut arribar a la desfeta en què s’hi troba. La població alacantina, com supose que ha passat a la resta del país, estava totalment despolititzada i la demagògia i el discurs fàcil i buit era allò que valia. El major desgraciat era de la classe mitjana més mitjana, i dic això de desgraciat amb tot el sentit de la paraula gràcia.

Ara, uns anys després, veig que la ciutadania encara no s’ha adonat de la seua situació real, i qui ho ha fet és perquè el bany de realitat ha estat més bé una dutxa freda. A EEUU, però, hi ha la dura situació que afecta l’important sector de classe mitjana, també despolititzada i desidealitzada, i es viu com una desfeta per a l’estat perquè la societat perd el camí de l’ascens social, mentre que ací no es mirava més enllà de l’adossat, el BMV i la setmana a la neu. Els americans tenien l’opció de progressar que ara se’ls nega, mentre que, per a l’español, el middle middle ha estat sempre més un objectiu que un lloc de pas. Es podria dir que eixa extrema centralitat és l’eterna adolescència que ara veiem al Facebook.

Salvador Sendra

Una meravellosa República independent d’Ikea a Alacant.

Les multinacionals aporten inversions, llocs de feina, riquesa, i tota mena d'avantatges econòmics, però a més satisfan una demanda social, creen felicitat, allà on van. S'ha d'estar boig per rebutjar tot el que una multinacional ofereix als llocs on decideix instal·lar-se. Els governs deuen buscar el benestar dels ciutadans i, per tant, facilitar que les grans multinacionals, que tants beneficis socials i econòmics aporten, s’instal·len còmodament.

I això és el que vol fer Ikea a Alacant. Un centre Ikea amb un macrocentre comercial, una inversió de 250 milions, crear 4.000 llocs de treball, i sobretot, la joia que suposa per als consumidors tenir un Ikea a prop de casa. Tots els de la província podran estar feliços, perquè a Alacant tindran un Ikea amb macro centre comercial en el qual gaudir i trobar la màxima felicitat. Com no, l’anterior govern del PP els ho posava amb safata d’argent. Qui no accepta una oferta que no es pot rebutjar?

Però resulta que no tot el món està d’acord amb els avantatges que suposa una inversió, sempre hi ha “queferosos”. I a Alacant també n'hi ha. Resulta que els comerciants d’Alacant no s’oposen a què s’instal·le Ikea, però sí al macrocentre comercial. El PP els intentava torejar com fora, però entre “passe i passe”, han hagut eleccions. De les eleccions ha eixit un nou govern “tripartit” (P$x€, Guanyem i Compromís). I aquests que són esquerrosos, antiliberals (bé el P$x€ fa com si fóra), i tot això. Ara diuen que no al meravellós projecte original d’Ikea, que s’ha de reformar, que no es pot fer un projecte sense el consens, que les reivindicacions dels comerciants s’han d’escoltar i coses així.

Ikea, com totes les multinacionals, són, com deien en el seu espot publicitari, una república independent. Ells no es sotmeten a normes estatals, ells estan per damunt del bé i del mal. ¿Com no? Creen riquesa, fan pujar el PIB, donen satisfacció als consumidors... Mouen els diners, la sang del món capitalista en el qual vivim. I com és obvi, defenen el seu interés general, l'interés general dels seus accionistes, i aquest interés general és generar beneficis sense important els mitjans emprats. No poden per tant sotmetre's a les condicions que els impose qualsevol govern, estatal o local, antiliberal i anticapitalista o plegar-se a les exigències d’un grapat de comerciants locals quan ells juguen a la Lliga mundial dels Diners. Només faltaria! La Llei dels mortals no és per a ells, les decisions polítiques dels mortals no els afecten. Ells són una república apart que està per damunt dels Estats, de governs, de Lleis i de mortals.

Com ells, Ikea, són el bé, i fan un bé econòmic i social, ells deuen posar les regles del joc, i si no ho accepten, se’n van. Si se’n van d’Alacant, es perdran 4.000 meravellosos llocs de feina, una inversió de 250 milions, els consumidors no tindran un centre d’Ikea on ser feliços. Els polítics no podran presumir de crear llocs de feina, ni de fer pujar el PIB, ni fer feliços als consumidors de la província, que hauran d'anar a València o a Múrcia i fer un munt de kilòmetres per ser feliços. A més a més, començarà una campanya, de fet ja ha començat, dels adalils del neoliberalisme contra el govern que impedeix que les esplèndides inversions. Diran d'eixos governants que són el dimoni als mitjans d'informació. Els culparan de l’atur, de preferir tenir “un secarral a un magnífic Ikea”, com ja fan a libremercado.com.

Els representants d’Ikea ja va els va molestar que el tripartit alacantí deixara entrar a la premsa a una reunió. ¿Què vol dir això de reunions públiques? ¿Com es poden fer negocis seriosos amb càmeres i periodistes davant que després ho contaran tot a tot el món? Inadmissible! S’alçaren de la taula i se n’anaren. Després volen posar condicions. ¿Qui s’han cregut que són per posar condicions? Inadmissible! Les condicions per a Ikea les posa Ikea. I qui vulga els beneficis que Ikea aporta a la societat, que els agafe amb les seues condicions i qui no que sofrisca els mals de les plagues d’Egipte.

Catalunya no serà independent perquè és la gent del poble que reclama un Estat propi, però Ikea és una República Independent d’Accionistes perquè tenen el Poder. El tripartit d’Alacant o es sotmetrà o patirà les conseqüències. Aquesta és una gran guerra, on el capital (en aquest cas Ikea) no pot perdre.

 

 

Òskar "Rabosa"