Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris existencialisme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris existencialisme. Mostrar tots els missatges

divendres, 22 de febrer del 2019

QUAN EL LLENGUATGE NO PRESTA, LA INTEL•LIGÈNCIA ES BASTA


La profunditat de la reflexió apuntada en la publicació anterior, en què s’intentava esbrinar la ubicació de Déu una volta llançada la proclama de l’existencialisme ateu de Sartre, encara no ha estat detallada rigorosament perquè, entre altres coses, es tractava del capítol 1. El primer pas estava engegat, i ara ve el segon.

Darrere de l’explicació basada en el llenguatge, hi ha la lògica que, com s’hauria de saber, és una de les branques de la filosofia, tot i que una mica oblidada. Entre la seua tasca, s’hi pot trobar la depuració d’alguns dels aspectes del llenguatge fent servir uns pocs aspectes bàsics que ningú no sol qüestionar. Entre ells, s’hi troba el principi de no contradicció.

La fórmula de dit principi és un enunciat molt simple: ¬(A^¬A). Una cosa no pot ser eixa cosa i la contrària, i crec que això ho firmaríem tots, i totes. Si es dona el cas d’eixa possibilitat, significa que és una falsedat. Ara bé, si apliquem dita premissa a la dissertació de l’article anterior sobre el concepte castellà de lanada, ja tenim el resultat del segon capítol perquè Déu és fals!

Si usem l’enunciat no existe nada, per exemple i hi canviem l’ordre, queda nada existe: es perd la negació (no) i, com van dir, nada passava a ser positiu. Com es va demostrar, la relació entre l’existencialisme ateu i el no-res, en castellà, no es podia donar perquè sempre quedava el reducte de la substància primera, o d’allò irreductible, on ficar eixe Déu. Ara, però, si hi apliquem la lògica més bàsica, hi podem vore que no suporta la més mínima tensió, dita negació. Ni tan sols el títol del llibre de Sartre té sentit. Recordeu: El ser y la nada.

El no ... nada negatiu elimina el nada positiu i, per tant, la proposició és falsa perquè, repetisc, no es pot ser una cosa i la seua contrària. La realitat d’aquells que no han pogut endinsar-se en l’existencialisme de referència a causa de la impossibilitat idiomàtica, hagueren hagut de fer servir el principi lògic més bàsic per arribar a la mateixa conclusió, i no fiar-se només d’allò que hi ha escrit. Quan el llenguatge no presta, la intel·ligència es basta!


Salvador Sendra

dimecres, 20 de febrer del 2019

ON PODEM FICAR DÉU? ASSAIG DE FILOSOFIA DEL LLENGUATGE


Resultado de imagen de existencialismo
Si voleu saber per què en una gran part d’España no va quallar l’existencialisme, això és ben fàcil d’entendre. La meua investigació més recent ha estat del tot encarada a resoldre el dilema que va encetar Heidegger i va continuar Sartre, si transitem des de l’agnosticisme cap a l’ateisme –el pensament cristià i el catòlic, de moment, no interessen per a l’objectiu marcat. Eixe problema de fonamentació filosòfica s’hi pot entendre des la llengua en què es van redactar els textos, però no des de la de moltes traduccions.

Passaré per alt Heidegger per arribar aviat a Sartre, de qui he llegit més. I, de Sartre, he de deixar per a la investigació el seu llibre més conegut i que tracta el tema de referència: L’être et le néant. Si traduïm el títol al castellà, tenim El ser y la nada. Si traduïm el text al valencià ben escrit, tenim L’ésser i el no-res. La clau, per tant, està en les traduccions.

En francés, hi ha una diferència clara entre rien, pas du tout i néant, i es fa valer el darrer mot per a l’absoluta absència, diguem-ne filosòfica. En castellà, a causa de la manca de paraules, concretament d’indefinits d’este tipus, utilitzen nada per a tot, i quasi sempre malament! Ja sabeu com de difícil resulta ensenyar això de l’ús del res, cap, gens.

Nosaltres, però, fem servir les tres paraules amb total naturalitat, excepte quan les traslladem de lloc i ens hi apareix la influència del veïnat. Fixeu-vos: No he fet res (quatre paraules). Si canviem l’ordre, en tenim quatre, també: Res no he fet (l’ordre de les paraules no altera el resultat). Però, si ho fem en castellà, en perdem una! Intenteu-ho i voreu! I amb això vull dir que les tres paraules anteriors no son negadores, ni reductores a l’absència total; són, simplement, paraules que reduïxen a la mínima expressió allò que acompanyen, però sense eliminar-ho.

La negació total, per tant, ha d’estar acompanyada del no. I, si no és que no, és que sí. Ara bé, en castellà, com us haureu adonat en la xicoteta pràctica que heu fet, s’ha perdut el no pel camí, i l’ordre de les paraules sí que ha afectat el producte, i les traduccions. Resulta normal, per tant, que depenent la llengua a què es traduïsca un text, el significat varie i, com és el cas, es puga creure que no existix l’absència total perquè sempre hi ha un últim reducte on ficar Déu. Però crec que Sartre no anava per eixe camí.


Salvador Sendra