ON PODEM FICAR DÉU? ASSAIG DE FILOSOFIA DEL LLENGUATGE

Si voleu saber per què en una gran part d’España no va quallar l’existencialisme, això és ben fàcil d’entendre. La meua investigació més recent ha estat del tot encarada a resoldre el dilema que va encetar Heidegger i va continuar Sartre, si transitem des de l’agnosticisme cap a l’ateisme –el pensament cristià i el catòlic, de moment, no interessen per a l’objectiu marcat. Eixe problema de fonamentació filosòfica s’hi pot entendre des la llengua en què es van redactar els textos, però no des de la de moltes traduccions.

Passaré per alt Heidegger per arribar aviat a Sartre, de qui he llegit més. I, de Sartre, he de deixar per a la investigació el seu llibre més conegut i que tracta el tema de referència: L’être et le néant. Si traduïm el títol al castellà, tenim El ser y la nada. Si traduïm el text al valencià ben escrit, tenim L’ésser i el no-res. La clau, per tant, està en les traduccions.

En francés, hi ha una diferència clara entre rien, pas du tout i néant, i es fa valer el darrer mot per a l’absoluta absència, diguem-ne filosòfica. En castellà, a causa de la manca de paraules, concretament d’indefinits d’este tipus, utilitzen nada per a tot, i quasi sempre malament! Ja sabeu com de difícil resulta ensenyar això de l’ús del res, cap, gens.

Nosaltres, però, fem servir les tres paraules amb total naturalitat, excepte quan les traslladem de lloc i ens hi apareix la influència del veïnat. Fixeu-vos: No he fet res (quatre paraules). Si canviem l’ordre, en tenim quatre, també: Res no he fet (l’ordre de les paraules no altera el resultat). Però, si ho fem en castellà, en perdem una! Intenteu-ho i voreu! I amb això vull dir que les tres paraules anteriors no son negadores, ni reductores a l’absència total; són, simplement, paraules que reduïxen a la mínima expressió allò que acompanyen, però sense eliminar-ho.

La negació total, per tant, ha d’estar acompanyada del no. I, si no és que no, és que sí. Ara bé, en castellà, com us haureu adonat en la xicoteta pràctica que heu fet, s’ha perdut el no pel camí, i l’ordre de les paraules sí que ha afectat el producte, i les traduccions. Resulta normal, per tant, que depenent la llengua a què es traduïsca un text, el significat varie i, com és el cas, es puga creure que no existix l’absència total perquè sempre hi ha un últim reducte on ficar Déu. Però crec que Sartre no anava per eixe camí.

Salvador Sendra

LA REFORMA DE L’EDUCACIÓ

Hi ha llengües boniques i altres de lletges, així com n’hi ha d’integradores i de desintegradores —perquè supose que es diran així les que no són l’español. A més, ara el Consell, ací, a València, sembla que s’ha entossudit a aprovar un decret perquè a les escoles hi haja trilingüisme: ni mono, ni bi: tri! Per suposat, eixe és el pitjor dels mals que poden assotar una Comunidad on es vivia tan a gust, tan bé... i on es tractaven i se solucionaven els problemes reals de les persones. Ara, sembla que tot és imposició i catalanisme laic!

La imposició de l’estudi de les llengües pròpies és una pèrdua de temps perquè l’alumnat passa les hores aprenent idiomes inservibles i lletjos quan poden aprendre l’anglés i millorar l’español, que són molt més bonics, importants per a la vida diària i necessaris per projectar-se internacionalment. I l’exemple és claríssim si és visiten les autonomies sense llengua pròpia perquè els seus nivells d’anglés i d’español són impressionants, així com la projecció internacional: Murcia, Castilla, Extremadura, Canarias... Perquè t’entenguen bé, quasi els has de parlar en anglés a causa del seu bilingüisme internacionalista. Ací, un conseller il·luminat va introduir el xinés a l’escola amb un èxit desmesurat: només cal passejar al voltant de l’Estació del Nord per adonar-se’n de la seua repercussió. Ara que fins i tot al Valencia CF se’n parla, segur que ho desfaran tot, de nou.

Les famílies han de tindre llibertat per educar els seus fills i els comunistes i catalanistes laics els la coarten sense cap mirament. Les famílies posseïxen tota la llibertat per educar els seus infants com els dóna la gana, a l’escola pública i amb els diners de tots i totes! Què sabran els professionals sobre la manera d’instruir els alumnes? Els pares i els rectors són els més indicats per guiar la joventut cap a la llibertat, i això s’ha d’iniciar des de l’escola pública, i amb diners públics, perquè a la Comunidad Valenciana no hi ha escoles privades on poder escollir una opció diferent: tot és imposició!

I ja, per acabar, només queda per apuntar que eixe intent d’apartar la religió de l’educació pública és una autèntica barbaritat perquè als alumnes no els queda altra alternativa que capficar-se en la racionalitat que du de la causa a l’efecte per resoldre problemes de matemàtiques, de física, de sintaxi o d’estadística quan la vertadera solució és molt més senzilla: per la gràcia de Déu! Els dilemes de la vida, els problemes del dia a dia, no se solucionen de manera racional, sinó amb la llibertat, la religió i la família. No he entés mai què fan els científics ni els metges, ni els enginyers ni els arquitectes, ni a què es dediquen, quan el món necessita de catecisme i d’amor a Déu. A més, tan sabuts que són, encara no han esbrinat els misteris de la Trinitat i la Creació, ni saben que resar ho cura tot, ni que és l’amor qui construïx els ponts, ni que la fe és l’energia que mou el món.

Salvador Sendra

NO MOS FAREU VALENCIANS

Definir algú com a valencià és, simplement, adjudicar-li l’imprescindible vincle amb la ciutat de València. Esta apreciació que sembla d’allò més normal per a qualsevol persona de l’interior de l’àrea metropolitana, és del tot difícil de pair per a qui, com jo, pertany a altres zones de la Comunitat Valenciana. No sóc valencià ni vull ser-ho —i Déu que em lliure!— perquè, afortunadament provinc d’altre lloc, millor o pitjor, però d’altre lloc.

Em podria definir com a comunitari, però, automàticament, pensaria que em referisc a la Unió Europea, o alguna cosa per l’estil. I este és un dels problemes que deriven del mal ús que es fa del poder i del centralisme, tot i que siga autonòmic. Per tant, ni valencià ni comunitari; o siga, sense gentilici autonòmic. Em sent discriminat front als andalusos, extremenys, asturians o aragonesos. Els murcians i els madrilenys estan en una situació semblant a la meua però, si ho mirem bé, es tracta de dos autonomies uniprovincials.

Ja m’han imposat la llengua, ja que l’Estatut d’Autonomia diu que el valencià és la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana, tot i que a València el seu ús siga residual. Però jo, si sóc d’Alacant, per exemple, parle valencià, i si ho sóc de Castelló, també. La febra centralitzadora s’ha apropiat del meu gentilici i del meu idioma, a més de moltes altres coses, com la paella, que m’estalviaré d’enumerar per no desviar el tema.

Jo em negue a sostindre l’apel·latiu de valencià, perquè no ho sóc. Ara, però, hi estic molt més allunyat que abans perquè les Falles són patrimoni de la humanitat, i jo n’he vistes ben poques: al meu poble no se’n planten. Parle valencià, diuen, i ara, al 9 Canal 9, volen fer altra tria —i ja n’han fet alguna abans— per exposar-nos el model de llengua més adequat per a l’època daurada que encetarà en breu: sóc de l’àrea coneguda com a comarques centrals i pronuncie bé. La paella, a ma casa, sempre l’han feta amb cigrons, tot i que en cuinem de tot tipus perquè hi ha moltes maneres de guisar-la i l’any té diverses èpoques, a més, a Almería no sempre hi ha hagut hivernacles... El primer bou embolat que vaig vore, el recorde a la perfecció perquè quan jo era xicotet no se’n feien.

Ara bé, respecte a la inclusió de les perifèries a la comunitària valencianitat, pense que no hi haurà problema perquè les Falles, ara que estan al súmmum de la humanitat, ens han d’integrar a totes i tots, i podrem seguir com estem ara, en esta mena de casal. Hi ha qui proposa que el nom siga País Valencià però, com podreu entendre, jo hi sóc contrari, per progre que parega. Sóc més bé partidari de Levante, o Llevant, per escriure-ho en eixe idioma que es diu valencià, perquè el trobe molt més inclusiu que l’altre. També en val el nom d’Indret Entre Catalunya i Murcia, Castella i Aragó, per si ho volem acotar una mica més. Ara que estem, canviem les províncies per anacròniques? 

Alacantí Borratxo i Fi

Socioligüística i polèmica.

En dates recents, un bon amic i amant també de la llengua, Ferran-Lluís Naya, en detectar per comentaris, fotos o altres que em trobava residint a Romania, em va deixar una frase, que m’ha provocat un parell de reflexions. La frase venia a dir que cóm s’entenia que tinguérem (o exigien ells) que parlar castellà als nombrosos alumnes romanesos del seu institut si el valencià/català, se li assembla molt més i és, per tant, més fàcil d’entendre d’entrada.

La resposta vindrà doncs, per part d’una de les disciplines més menyspreades o a penes entrevista a les facultats de filologia, la sociolingüística, i obrim ara un petit parèntesi explicatiu. He dit abans que dit, comentari em va provocar un parell de reflexions. Per explicar la meva arribada a terres romaneses, ja hi ha l’anterior entrada al blog on explique les sorprenents similituds entre català i romanès, que es podrien resumir –resumint molt això sí- a que parlant en singular, el romanès amb les seues terminacions consonàntiques, s’assembla al català o al francès, però que quan les paraules van en plural ho fa a l’italià; vegem-ho millor amb un exemple, com el català, el romanès fa en singular joc, però al plural ja no hi afegeix una –s sinó una i, joci com a l’italià giochi. Casa per al femení singular, case per al femení plural, de nou com l’italià.

Deixem de banda ara la filologia strictu senso per teòrica i passem a l’aplicació pràctica, val a dir, on les llengües realment se la juguen, al carrer en el dia a dia. I vegem-ho de nou amb exemples. Allà pel 1964, mig segle ja que es diu prompte, Joan Fuster, ineludible figura encara passat el temps, escrivia a Nosaltres els valencians, que les institucions anaven en castellà però que al carrer, el valencià l’emportava de llarg... La filologia ajudarà a comprendre el pas del llatí o millor encara diversos estadis del  llatí cap a les actuals llengües romàniques. T’aprendrà a reconèixer i reconstruir arrels llatines, així, per exemple, aprèn un que de CONSTITUTIO eixiran amb el temps constitución del castellà, constituçâo del portuguès, constituzione de l’italià o constitution del francès i deixem-ho ahí. El que no t’ensenya la filologia com a tal, és l’aplicació (o traves a l’aplicació), de les llengües en la vida real. Fuster parlava doncs, d’un valencià triomfant, vigorós en l’ús a les classes populars. ¿És això realment així? ¿Es pot parlar de que les coses siguen així? He viscut anys siga a València que a Alacant i comunicar en valencià a qualsevol de les grans ciutats del nostre territori es ja hui en dia més l’excepció que la regla. La sociolingüística explicaria per tant la marginalització en l’ús de la llengua, reduïda de cada cop més a pobles, pobles que cada volta seran més i més menuts fins a la pràctica completa desaparició. 

La sociolingüística explicaria a més a més el perquè de la organització lingüística de cada país i les conseqüències que això implica. Vegem-ho de nou millor amb exemples. La realitat demostra que el Canadà, Bèlgica o Suïssa, són estats plurilingües com també ho és el estat espanyol, que no nega la diversitat de parles. Ara bé, cap suís de Ginebra i per tant francòfon, s’emprenya quan va  a Zurich i ho veu tot escrit en alemany, ni l’alemany de Zurich es molesta per que l’aborden en italià a Lugano i es sent igual per tot a casa, amb diferents llengües al seu voltant. Igualment, una persona de Vancouver no titlla de cabuts i renegats als del Quebec pel fet de parlar francès malgrat l’aclaparadora omnipotència de la llengua de Shakespeare en els nostres dies. A l’estat espanyol en canvi, o es parla castellà, que a més a més passa per ser cristiano (i como Dios manda), o s’és menyspreat.

L’estat espanyol, que com el francès, que bé mereix una entrada al blog apart, és de fet, plurilingüe però no cultiva el plurilingüisme. Les així dites “lenguas regionales”, si bé no estan ja perseguides, disten molt de tindre un suport actiu i mal que bé es va fent i deixant fer per tal de que morin sense major pena ni glòria. Que cresca una nova generació de no parlants, que ja no li parlarà la llengua als fills, que si de cas l’hauran sentida de manera parcial i fragmentària només als avis. I ahí parlem de dues generacions, la tercera ni tan sols té el record d’haver sentit al voltant una parla estranya i ja creix en la única llengua “adequada”. Plantem les orelles, només cal una generació per perdre una llengua per sempre més. De nou exemples, per qüestions pròpies, per gust personal, em solc escapar com a mínim una setmaneta per Galícia o el Cantàbric en general. L’asturià o bable, ja és i des de fa molt temps només una qüestió d’aïllats poblets perduts a la muntanya. A les ciutats, a la costa només castellà (i cap ahí anem nosaltres). El gallec, llengua de tots fins a fa no res, ja ha deixat també de ser l’interlocutor per excel·lència. Si un va a Galícia, que no espere sentir parlar gallec al voltant quan para a posar gasolina, fer-se un cafè o sopar. Com a anècdota curiosa del salt i pèrdua lingüística entre generacions, podria apuntar que curiosament he sentit parlar més gallec (o fins i tot basc a Benidorm) a Lloret de Mar, a Girona, que per Galícia. Ciutat de vacances de la Tercera Edat, els jubilats parlen amb total naturalitat la que va ser la  seua llengua i dels seus pares i avantpassats en general. Si els fills o néts d’esta gent ja no parla la llengua, tampoc ho faran les generacions futures i d’ahi, de cap a la extinció lingüística. 

Responent ara a Ferran-Lluís Naya, els romanesos de l’institut de Pedreguer o qualsevol altre, no parlen valencià i es neguen a entendre’l perquè simplement ells estan a España, y en España se habla espanyol. Que el mestre, que és un torracollons, es moleste (i el moleste) en parlar una altra cosa, és problema seu... ¿Qui tindrà raó el mestre o la tele? ¿El mestre o la ràdio? ¿El mestre o Sant Internet?

... A Roses, a l’Alt Empordà, la família d’un parell de bessones romaneses va vindre a buscar-me al final de classes per xerrar un poc atès que les xiquetes li havien dit que el mestre –¡sorpresa!- parlava romanès. Xerrant un poc d’això i allò, em van preguntar d’on era i en respondre que d’Alacant van deixar caure la següent afirmació:

E mai bine acolo, acolo nu se învata cacatul aia de limba catalana 

*(Millor per allà, allà no s’estudia la merda aquella de llengua catalana)

A hores d’ara, hui mateix diumenge 9 de novembre del 2014, la gent es fa al carrer a Catalunya per votar un referèndum sobre la hipotètica independència de Catalunya. Sembla evident que qui no mana sobre sa casa, arrisca de perdre-la. Igual es podria reconvertir l’estat espanyol i acceptar de fet i no només de boqueta el seu plurilingüisme històric. Ara, eixe és un canvi que requereix temps, un canvi de mentalitat a nivell col·lectiu. Un temps que no tenim abans de desaparèixer lingüísticament també dels pobles, com ja ho hem fet de les ciutats. 

Tio canya, tio canya, no tens la clau de ta casa (Al Tall) 

Bucarest a 9 de novembre del 2014

 

 

Lluís Alemany Giner