Una cosa és
expressar-se i una altra comunicar-se. Per realitzar la segona tasca, cal que
hi haja a l’altra banda algú que parle el mateix idioma o, si més no, que
l’entenga. Però cal apuntar-hi dos detallats. El primer és que allò que has de
comunicar s’adeqüe a una complexitat major que la merament expressiva –fins i
tot Tarzan es comunicava amb la mona, amb la nóvia i amb la resta dels
animanls. El segon, que els detalls de la transmissió de dita informació siguen
compresos i apreciats pels destinataris o interlocutors.
Per aconseguir
els detallats esmentats abans, cal que el llenguatge siga precís i que no es
perda en ambigüitats ni embolics, tot i que també són part de la comunicació i,
a voltes, es consideren finalitats en si mateix. Però, allò que queda clar és
que per comunicar-se cal un llenguatge comú que tendix a perdre’s en
l’abstracció. Perquè l’expressió no figurativa, o la conceptual, o la
descriptora d’universals, requerix de moltes oracions subordinades, si és
escrita, però, què passa quan es pinta o es tracta de música?
El soliloqui és
allò que realitza aquell que empra un llenguatge propi. Recordem que una cosa
és expressar-se i l’altra comunicar-se. Els gossos, per exemple, entenen els
senyals però són incapaços de desxifrar els símbols –a les gosses també els passa.
Cridar en el desert, o en la selva, com Tarzan, deu ser bo per reduir l’estrés
però és d’una simplicitat majúscula. Potser, amb un llenguatge entenidor i algú
capaç de desxifrar-lo hi ha prou per a un humà mínimament complex, tot i que hi
ha persones que s’expressen millor amb crits i moviments: gent de poques
paraules. Però una persona desenvolupada amb normalitat des de xicoteta, en el
cas que vullga expressar-se amb un llenguatge propi, ho hauria de tindre en
compte, tot açò del xifrat, i si li ve en gana, aplicar-ho. Entendre o no un
missatge no sempre és culpa del receptor.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada