En una pel·lícula italiana sense majors mèrits que
vaig veure fa ja un grapat d’anys i que he majorment oblidat es mostrava una
escena d’algú recentment separat gaudint de la seua retrobada llibertat
encadenant llaunes de cervesa assegut al sofà passada la mitjanit mentre
esguardava estúpids reality shows i
exclamava: “Chi è il coglione que guarda queste cazzate a queste ore?”... Val a
dir, qui és l’idiota (el colló) que veu aquestes bobades (en italià, literal,
vergades) a aquestes hores.
La resposta, tristament evident, ell mateix. Tan
idiota com per a ignorar que s’autoinsultava en posar dit preguntat. La cosa va
més enllà perquè “il coglione” sóm gairebé tots. Els reality show són programes de màxima audiència i estan dissenyats
expressament per generar la major quantitat de polèmica possible.
A Anglaterra recentment es clausurà l’emissió d’un
programa on losers anaven a un estudi
de televisió a mostrar les seues misèries en directe junt amb un presentador
agressiu i incisiu i un públic prèviament alcoholitzat (fet reconegut) i per
tant, enardit per atacar a la pobra víctima que el dia que, per fi, pensava que
anava a eixir per la tele, el dia que, finalment, coneixeria la glòria, seria
per la banda negativa i per obrir pas a l’escarni, el suicidi i la mort. Un de
tants concursant no pogué aguantar la ridiculització i se suicidà poc després.
El programa fou clausurat i els telespectadors més que lamentar la mort d’algú
lamentaren la manca de la seua dosi setmanal d’àcid moral. La pròpia víctima,
segurament, era un de tants que havia fustigat prèviament a gent que com ell,
passà abans pel programa. Andy Warhol deia que tots tenen dret a com a mínim
quinze minuts de glòria, siga ella efímera o fatal...
Per ací més a prop, una mare de dos fills se
suicidà fa poc en circular pel seu àmbit laboral, una fàbrica de camions vora
Madrid, un vídeo sexual protagonitzat per ella mateixa uns anys enrere per a
una parella diferent de l’actual. Per als condicionants, actes i conseqüències
exactes commine a llegir l’excel·lent anàlisi d’Oskar Rabosa, http://rabosa-diblogacions.blogspot.com/2019/06/un-video-un-suicidi.html
Després d’ésser rumorejada o obertament insultada
per la majoria, la dona decidí acabar amb tot llevant-se la vida. “Chi è il
coglione che guarda queste cazzate?”, la resposta, de nou, és tots. Uns per
avidesa sexual, altres per poder tindre algú a qui linxar, ofegar les seues
misèries sentint-se superiors en ser ells qui ataquen en comptes de ser
atacats. Creiem ser evolucionats, tots tenim telèfons d’última generació i
declarem llegir i molts tenir estudis universitaris, però a l’hora de la
veritat sóm el mateix home de les cavernes que lluitava contra els llops, etern
enemic fins i tot ara que a penes en resten, o contra els fills dels seus
competidors, per tal d’imposar la seua pròpia descendència. Soterrem tot amb
imatges, vídeos, cançons per youtube, whatsapps, i tants altres, per al
capdavall no ser més ni ningú que uns cavernícoles. Els insultem a ells, són
antics, no moderns com nosaltres, però és fals, nosaltres sóm ells.
El morts no ressusciten, el programa britànic
clausurat no reapareixerà en escena, com les oronelles del poema de Bécquer,
cert, eixes exactes no tornaràn, però sí un altre. Un altra persona acceptarà
ésser humiliada en directe en un nou programa i una nova dona acceptarà ésser
filmada en una nova gravació comprometent i un nou personatge indigne ho
airejarà tot...
Al seu for interior tots creuen tenir raó, així
les coses, es justifica allò que digué Sartre: l’enfer c’est les autres... Sí, nosaltres, cadascú de nosaltres, sóm perfectes, l’infern són els altres i l’infern
és també allò que portem adins nostre. Cada un amb la seua pròpia bèstia
interna. Hi haurà nous morts.
Lluís Alemany Giner
Bucarest a 15 de juny del 2019.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada