Un dia plujós.
Un home amb barret i paraigua. Sabates de pell obscures i gavardina.
L’equipament, també obscur. No em digueu que no vos agrada la imatge? O deu ser
que només em passa a mi... Sempre m’han captivat eixos vincles estètics una
mica decadents o, si voleu, passats de moda. A més, si hi afegim una mica de
boira i un paisatge gris i verd, ja tenim eixa fotografia idíl·lica
d’Anglaterra.
Però la
decadència du associats altres aspectes que potser no agraden tant, com la representació
del declivi. Però jo insistisc: si es du bé, és realment captivadora, la
decadència! Una volta vaig llegir que, a Bioy Casares, li agradava la roba amb
unes quantes posades perquè, si és de qualitat, és quan realment s’ajusta al
portador i ja ha perdut eixe llustre cridaner. La mateixa sensació tinc amb les
sabates. Casares era un home elegant, com també ho era el seu amic Borges,
professor d’anglés, crec recordar. Ara, eixe professorat és altra cosa: ha
escurat molts plats!
Però Anglaterra
en l’actualitat està passant per una mala època, també de declivi però en
altres aspectes. Ho pense des que va cedir Hong-Kong a la Xina perquè no em
crec que pensaren de manera innocent que els xinesos mantindrien els acords
sense manipular allò firmat. Ara, i després de la pèrdua de la seua plataforma
asiàtica més exitosa, tot sobra. Açò del Brèxit és poca cosa en comparació amb
el poder cedit als comunistes a canvi de no-sé-què, però segur que hi ha qui
pensa –i diu— que també pot incomplir els acords d’Europa, i tot això mentre es
queixa que Xina despulla de competències l’antiga colònia i la seua sobirania
incomplint allò firmat en la cessió.
Personalment, i
com ja he explicat abans, allò que més em dol és que qui ha tingut la paraula
en el recent segon cas –l’europeu— ha estat precisament l’Anglaterra més
allunyada de la meua concepció idíl·lica de la decadència. Respecte a
l’asiàtica, espere que qui decidira sobre Hong-Kong fos una persona ben vestida
i perfumada perquè, si ho van fer de manera elegant, benvinguda siga la desfeta
de l’imperi.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada