ESCANYA

Acabe d’escoltar que Pedrosánchez no ha pogut formar el govern amb Podemas i, la veritat, no m’ha estranyat gens. Ho deien uns tertulianos que parlaven sobre els blocs que formen l’actual Congreso: d’una banda, els progressistes i, d’altra, els conservadors. No sé per què, a Ciudadanos hi ha qui l’ubica en el lloc dels liberals però no ho fa amb JxCat –o com es diga ara perquè estic una mica perdut amb este grup. Per contra, als catalans els situa amb els nacionalistes, i diuen que Esquerra també ho és, de nacionalista, mentre que Ciudadanos, no. I no ho entenc perquè els d’Esquerra diuen que són independentistes, i que no són nacionalistes com ho pot ser el PNB. Al PP, el consideren conservador, però ningú no diu que són nacionalistes, quan sempre estan envoltats de banderes, quasi a l’alçada de Ciudadanos, i, per rematar, diuen que el PSOE forma part del bloc d’esquerres, juntament amb Podemas que, alhora, està format per altres grups, entre ells, els Comuns –que casualment té el mateix significat que el lloc on es va a fer les necessitats; ja sabeu...—, o allò que pot quedar d’Izquierda Unida, si no m’enganye. I tot això sense entrar a definir Bildu –perquè no sé on ubicar-lo, la veritat— ni la resta de partits més xicotets. Però jo crec que tot és més fàcil, per definir els dos blocs: d’una banda, els nacionalistes españoles, i d’altra, la resta de partits. I els únics que poden moure’s, depenent dels seus interessos, són els del PSOE, que ara estan molestos perquè la resta d’españoles no els estimen i han d’ubicar-se entre el puzle –ara, estic pensant a canviar ja de paràgraf.

Escanya és una forma verbal, la tercera persona del singular del present d’indicatiu del verd escanyar que significa ofegar. Quan tens la veu escanyada és perquè sona fluixa i estranya, moltes voltes a causa d’haver-te empassat una mica de menjar pel vedat. I sí, ofegats estem una mica després d’haver-nos empassat tot el culebrón de la formació del Gobierno quan, en el fons, se sabia que no hi havia amor i que la parelleta veu el sexe com una prolongació del propi ego –no sé com m’ha pogut vindre a la ment el títol de l’article ni la relació amb el contingut, la veritat.

Albert, pensa que Pedrosánchez s’ha esforçat molt amb eixe 155 que ara ja ni anomenes, i que ell també és “muy español y mucho español”. No entenc per què no l’estimes una mica més. I que conste que t’ho dic a tu perquè a Casado no li ho puc ni esmentar, ja que ell està això: casado. I no voldria que la senyora es molestara amb el trio, perquè els progres i els liberals veieu la vida d’altra manera. A la prensa abans solia posar: “matrimonio liberal busca chic@ para un trío”. Vinga, va, Albert, participa, home –i ja veus tu com pot acabar una història quan et deixes portar i no atens cap tipus de tècnica d’escriptura.

Salvador Sendra

VACANCES, SOGRA I GASOLINA

Ahir va començar la temporada forta de l’estiu amb totes eixes coses relacionades amb les vacances que se solen entendre com a positives; ja sabeu: les vacances són bones, l’oci és bo... Jo encara treballe però, a més, m’estic plantejant de no deixar-ho mai, o siga, de no agarrar mai més vacances, com feia mon pare i com han fet els hòmens de tota la vida. Ara us ho conte.

Quan estava sopant, a la terrassa de casa, vaig escoltar una discussió ben forta entre una parella heterosexual (xic-xica/xica-xic) en què el mascle cridava a tota veu i insultava la xica. Escriuré els insults més febles per si hi ha infants llegint l’article: “payasa”, “imbécil”. A tot això li afegia “de mierda”. La xica tenia un volum de veu quasi imperceptible però vaig escoltar que parlava valencià. L’home duia un xiquet –masclet, també— dins del carro, dormint que, per suposat, es va despertar. La culpa no podia ser d’altra que de la xica: “ya ves lo que has conseguido, (paraulota) de mierda, despertar al niño!”. Seguit de “me vas a decir tú como tengo que criar a mi hijo, (paraulota) de mierda”. Vaig imaginar de tot sobre la parella i sobre el fill mentre transcorrien la nit i els insults. Al final, i passada la mitja hora de reflexió, les conclusions són les següents: el fill era dels dos; la causa era que la mare del xic volia dormir el xiquet i la dona no li’l va deixar; la sogra –deia ell— va plorar; ell insultava i culpava la xica de tot; la xica parlava fluixet però callava poc, ell va decidir que se separarien; que ella tornaria amb “su madre” i es partirien el xiquet els caps de setmana. Se’n van anar i jo vaig poder dormir, per fi!

Però, al matí, una altra parelleta es va posar a discutir on ho havia deixat l’anterior, a prop del balcó. Estos, sense insults perceptibles però amb contundència per part del xic. També la xica era la culpable i la que parlava amb la veu més baixa. El motiu, contundent, era: “te he paseado por más de veinte bares y no te ha gustado ninguno”, la nit anterior. També van decidir deixar la relació a la porta de ma casa i el xic se’n va anar cap a la platja. També va dir alguna cosa sobre “mi madre”, a l’hora que enviava la parella amb la “suya”.

En ambdós casos, estaven estiuejant a l’apartament de les sogres, i es tractava del primer o el segon dia de les vacances. No vull ni pensar què passarà cap a setembre. Però, vosaltres, parelletes, aneu en compte amb això, perquè ja vos he advertit sobre les conseqüències de barrejar l’oci amb la convivència a casa de la sogra. Per als xics que no conviuen ni estan casats diré que com amb la mamà no s’està enlloc, i per a les xiques, que sí, que és una bruixa, la sogra. Les sogres han de saber que eixes fresques són unes víbores que els han llevat els fills, i als sogres, que el bar té aire condicionat per poder vore còmodament el Tour de France.

Salvador Sendra

L’AMOR

Joan Fuster apuntava en el seu dia, en no sé quin text del Diccionari per a ociosos, que l’amor naix al segle XII, amb els trobadors, al·ludint algun altre autor. Poc després de llegir açò –perquè, què són vint anys quan es tracta d’un tema tan etern com l’amor?— llegint La civilització de l’occident medieval de Le Goff, vaig descobrir que els boscos de l’Edat Mitjana estaven plens de lladres, ermitans, enamorats i cavallers errants. Uns, fugitius, altres solitaris, i altres, decebuts i desesperats perquè l’estabilitat medieval, ptolemaica encara, afectava, també, el moviment social i impedia accedir a l’estimada, normalment d’un estatus superior al del pobre desgraciat. La tria era fàcil: bogeria o exili.

Rellegint el Tirant, a partir de l’assaig de Vargas Llosa sobre les cartes de batalla de Martorell, he observat un canvi substancial i evolutiu que pocs crítics esmenten i, crec jo, és el vertader símptoma del canvi: l’amor és correspost! L’època de Martorell, i en l’espai on vivia, permetia això que abans era del tot impossible, i és eixe ascens social que comporta que un guerrer puga posar-se a l’alçada d’una princesa. Bé mitjançant la batalla, bé a partir de la religió, s’inicia un procés social ascendent que després apuntala la burgesia.

La vertadera modernitat–i cal citar-la així perquè de les altres ja se n’ha escrit molt— és la de l’amor correspost que deixa enrere el cortesà, o fin’amor, i l’impetuós de la pastorel·la, si és que es pot considerar així. A partir d’este moment, els boscos ja han pogut cedir l’espai dels bojos enamorats als lladres i als fugitius, perquè els ermitans mai han estat un problema de pressió antròpica.

Salvador Sendra

ACTA DE LA REUNIÓ DE PABLOIGLESIAS I PERDROSÁNCHEZ

10.22 h. Perdrosánchez obri la porta a Pabloiglesias perquè passe al despatx mentre li posa la traveta per tirar-lo a terra. Paloiglesias es recolza sobre la cadira de l’entrada evitant la fatídica caiguda, que podria estar interpretada com una claudicació, mentre regira i tanca amb força la porta, colpejant el front de Pedrosánchez, que ja es disposava a tirar-lo a terra d’una patada.

10.25 h. Una volta que s’ha superat el primer contacte, seuen un de cara a l’altre. Pedrozánchez demana per telèfon, a la becària, que li duga un cafè curtet amb sacarina, i una mica de gel –diu que és per al cafè però sé de bona mà que el vol per a posar-se’l al front— mentre que Pabloiglesias opta per una til·la, perquè diu que està nerviós, amb tres terrossos de sucre.

10.29 h. Mentre esperen la becària, arreglen una mica el despatx i escampen papers per la taula perquè diuen que la xicona li ho conta tot a Borrell, o a Borreli, o a Borrei, o a Borrel, o a Borrey, o a com li diguen! I Borre(?) ha d’estar sempre content perquè amenaça d’anar-se’n a Ciudadanos. De fet, diuen que li van haver d’arreglar el matrimoni amb Cristina Narbona perquè estiguera satisfet al PSOE perquè a Ciudadanos volien que festejarà amb Leticia Sabater –però açò ja no té res a vore amb l’acta; per tant, no cal que ho llegiu.

10.37 h. Arriben les begudes calentes i el gel, i la becaria, en observar l’escenari, fa com si creguera que han estat treballant, els líders polítics. Però, en dirigir-se a la porta per eixir-ne, la tanca d’una portada i es llança contra Pabloiglesias i li clava les ungles al braç i li mossega un dit, però Pedrosánchez intervé perquè creu que la senyoreta s’està encarnissant amb la víctima, i si li talla l’índex l’inhabilita per firmar, i li aporta l’excusa perfecta per trencar el pacte. Ara que, pensant-ho bé... La xica abandona el despatx arreglant-se els cabells.

10.43 h. Cada polític seu en una cadira i es posa a manipular el telèfon mòbil durant dos hores més. Cap a les 11.30 h Pedrosánchez va al bany a pixar i Pabloiglesias li furta un boli del PSOE.

Nota: Borrell,  Borreli, Borrei, Borrel, Borrey, o com li diguen està content perquè Pabloiglesias és un roigseparatista i un pacte amb ell no agrada ni a Merkel ni a Macron; no per separata, sinó per roig. Això primer, a qui no agrada és a Borre(?).

Firma el text el retrat del Rei Felipe, que ha estat present en tota la reunió

Geòrgia.

En hi ha llocs als quals un hi va un dia i sense saber ben bé perquè (o sí), acaba tornant recurrentment. En el meu cas dit lloc és Turquia, país a cavall de dos continents, un fascinant híbrid d’Orient i Occident.

Visitada amb freqüència la part europea i la capital real, Estambul, a més de la oficial, Ankara, les preferències m’anaren per la costa del Mar Negre i aquelles velles colònies gregues que també conec de Bulgària o Romania. Altre viatge, costa sud, el Mediterrani, tot siga per veure si hi ha un altre Mediterrani més enllà del nostre. Així les coses, i de tan gran com és la Península Anatòlica sempre em quedava per veure l’extremitat nord car en certa manera, la sud la coneixia per Síria i el Líban. Vole a Trapisonda, una vella colònia primer grega i després bizantina i genovesa a la costa, des d’allí Marco Polo s’endinsava cap a la Xina i la immensitat de les estepes asiàtiques o Xenofon pensà haver-se salvat. Hi ha una obra de l’antiguitat que sempre m’ha agradat, l’”Anàbasi” de Xenofon. En ella es conta la història d’un exèrcit mercenari grec que es desplaça a Pèrsia per tal de lluitar contra una de les faccions del multisecular enemic. Mort ràpidament en batalla el seu cap i protector persa, de seguida canvien les aliances i un contingent d’uns deu mil soldats grecs es veuen obligats a lluitar per continuar en vida, per poder un dia tornar a casa i no es tracta d’un mític retorn homèric... Encalçats, avançant per territori enemic i contra tot pronòstic, travessant deserts i nevades cadenes muntanyoses, arriben finalment a veure la mar i s’exclamen: “Thalassa, thalassa”... Mar, mar, la mar, amiga d’un poble mariner per al qual aquesta no era una frontera sinó l’Helespont, o pont dels grecs.

Allò més bell d’arribar a Trapisonda, que bé mereix una visita, són els voltants. Al llarg de la costa, en paral·lel a la costa, la Cordillera del Kaçkar, vora cinc-mil metres. Avançar amb la mar de una banda i els pics nevats de l’altra no té preu. Entre mig, terrasses i terrasses de plantacions de té. L’alta pluviometria de la zona i l’elevada latitud hi creen un microclima propici semblant als dels vessants de l’Himalaia.

Geòrgia m’acull amb bon temps i ho celebre amb bon vi com els mariners de qualsevol època al temps que em regala una visió de la qual ja no em despendré, la de pics nevats a esquerre i dreta. De fet el país és com una mena de triangle obert al Mar Negre per ponent. A l’esquerra l’imponent cordillera del Caucas amb altures superiors als cinc-metres i al sud i al darrere l’Àsia infinita i Rússia. Al sud, Armènia i el Kurdistan amb altra imponent barrera de monts fregant els cinc-mil metres. Monts mítics com ara l’Ararat allà on es diu que després del Diluvi Universal embarrancà l’Arca de Noé... Per a semites, grecs o romans, l’actual Geòrgia per homenatge a Sant Jordi, era la Còlquida, aquell remot territori mític on Jasó amb els seus argonautes cercaren el velló d’or... Jo no sé que hi cerque, tanmateix gaudisc i no deixe que el dubte m’estrague el plaer.

Un avió com un altre, tants ja, un dia com un altre, tants ja també. Viatjant, en ocasions, s’encerta.

Bucarest a 7 de juliol del 2019.

Lluís Alemany Giner

SUBSTITUIR ELS FRACASSATS (I FRACASSADES)

Realment, hi ha un desengany important entre la comunitat educativa sobre el funcionament de les oposicions. I, realment, està massa ben fonamentada, eixa sensació. I, realment, hi ha condicions objectives que adoben el camí del desencís i la desmotivació, com ja va succeir en les darreres, i al col·lectiu del professorat  només li falta això: desmotivació!

Vos imagineu en un jutjat, si haguéreu d’assistir a un judici per alguna causa i el jutge, o jutgessa, tant fa, fora interí?

--Senyor jutge, vosté ha aprovat alguna oposició per exercir-ne?

--No, no, senyor acusat de robatori amb força i intimidació, jo soc jutge interí perquè em van suspendre.

--I com és que està jutjant-me, si, en realitat, vostè no està capacitat per realitzar esta faena?

--Doncs, ho faig perquè hi ha places buides, i ja duc al voltant de trenta anys jutjant així.

--I, si vosté ha suspès l’oposició, com és que seguix treballant?

--Perquè, com que fa molts anys que treballe, des que vaig entrar per una borsa d’urgència sense cap tipus de prova ni procés selectiu, ara tinc molts punts i sempre trie la plaça.

Mireu: això mateix passa en l’educació! Pense que, si una persona no està capacitada per exercir una faena, doncs, això: no ho està. Aleshores, allò millor que pot fer és allunyar-se d’eixa funció, i el govern ha de vetlar perquè així siga. Totes les persones que suspenen l’oposició han de deixar de treballar ipso facto! D’altra banda, el pla per acabar amb la precarietat laboral de l’administració,si no és cobrixen la totalitat de les places oferides, se’n pot anar a fer la mà perquè l’única cosa que farà serà perpetuar la inestabilitat i la indecència,

Segurament, hi haurà molta més gent que puga substituir els interins que han estat rebutjats per eixos tribunals tan equànimes. Aleshores, l’única opció realment correcta és la d’acomiadar els fracassats i reomplir els forats amb nous interins impol·luts. Perquè, si la figura de l’interinatge ja és del tot sorprenent, més encara ho és la del fracassat inútil!

D’altra banda, cal avaluar la figura de l’examinador equànime i ultraqualificat. Perquè, per exemple, si jo soc doctor, o doctora, i he d’estar corregit per un funcionariat que té el costum de treballar a tercer de l’ESO, realment m’entendrà, eixe home/dona, quan expresse allò que he d’exposar en la prova del temari? O es guiarà amb el típic llibret mediocre del professorat amb les preguntes resoltes? Perquè es pot donar el cas que pugues escollir una pregunta de la qual tu eres el vertader especialista i que el resultat haja estat dolent–cosa que ja ha passat— perquè les respostes no s’ajusten al model. Podrà el tribunal analitzar un text en la mateixa mesura que ho fa un especialista en la matèria? La resposta és ben clara : no!

D’altra banda, l’interinat ha de ser conscient de la seua incapacitat i ha de rebutjar la crida de la Conselleria. Quan des dels serveis de personal facen la crida per acudir al centre educatiu que corresponga, aquells interins empestats haurien de prendre consciència de la seua condició i no presentar-s’hi. L’alumnat i el contribuent es mereixen la millor atenció i això només es pot aconseguir amb eixe funcionariat que, a la fi, no és altra cosa que la crème de la crème de cada especialitat.

Salvador Sendra

SOC UNA PERSONA CONSCIENCIADA

L’acceleració climàtica és una evidencia, tot i que jo qüestionaria la paraula «canvi», ja que, si resulta fàcil d’adequar a la parla quotidiana, realment, els fenòmens meteorològics no són un canvi stricto sensu, sinó que més bé acceleren un procés natural d’escalfament. La reducció de la capa de gel, així com l’augment constant de les temperatures en són un exemple, d’esta acceleració.

L’estiu passat vaig tindre el plaer de viatjar durant un parell de setmanes amb un professor de la Universidad Complutense que recollia mostres sobre el retrocés de les glaceres que hi havien estat preparades una dècada abans. Realment, el missatge que transmetien les muntanyes andines era preocupant. No obstant això, també s’hi veien els períodes de xicotetes glaciacions, a partir de les seues restes sedimentàries, que em feien pensar que poden haver uns moments de frescor abans de caure en el vertader abisme infernal.

Em preocupa molt tot açò... I em preocupa mentre escric este article a casa, amb l’aire condicionat connectat i el llum encés perquè fa massa calor per fer altra cosa que no siga eixir a banyar-me a la piscina d’aigua tractada amb tota mena de productes químics, o per prendre un gelat guardat al congelador, al qual li he hagut d’abaixar la temperatura perquè vull que les coses es congelen ràpid.

Després, aniré al garatge amb l’ascensor i agarraré el cotxe per arribar al supermercat del final del carrer perquè, com que òbric les portes amb el comandament, no cal ni que baixe del vehicle que, per suposat, té l’aire condicionat connectat, també. Al supermercat s’està bé. No agarraré la bossa de plàstic perquè contamina. De pas, em compraré una mica de roba d’eixa barata, però moderna, que fan per Àsia, fresqueta, per eixir al xiringuito, que hui està tot il·luminat perquè fan una festa d’eixes hippies. Duré flotadors de plàstic als xiquets perquè juguen a la piscina, o a la platja, i que em deixen tranquil i, si els trenquen, demà, més.

Salvador Sendra