En hi ha llocs als quals un hi va un dia i sense
saber ben bé perquè (o sí), acaba tornant recurrentment. En el meu cas dit lloc
és Turquia, país a cavall de dos continents, un fascinant híbrid d’Orient i
Occident.
Visitada amb freqüència la part europea i la
capital real, Estambul, a més de la oficial, Ankara, les preferències m’anaren
per la costa del Mar Negre i aquelles velles colònies gregues que també conec
de Bulgària o Romania. Altre viatge, costa sud, el Mediterrani, tot siga per
veure si hi ha un altre Mediterrani més enllà del nostre. Així les coses, i de
tan gran com és la Península Anatòlica sempre em quedava per veure l’extremitat
nord car en certa manera, la sud la coneixia per Síria i el Líban. Vole a
Trapisonda, una vella colònia primer grega i després bizantina i genovesa a la
costa, des d’allí Marco Polo s’endinsava cap a la Xina i la immensitat de les
estepes asiàtiques o Xenofon pensà haver-se salvat. Hi ha una obra de
l’antiguitat que sempre m’ha agradat, l’”Anàbasi” de Xenofon. En ella es conta
la història d’un exèrcit mercenari grec que es desplaça a Pèrsia per tal de
lluitar contra una de les faccions del multisecular enemic. Mort ràpidament en
batalla el seu cap i protector persa, de seguida canvien les aliances i un
contingent d’uns deu mil soldats grecs es veuen obligats a lluitar per
continuar en vida, per poder un dia tornar a casa i no es tracta d’un mític
retorn homèric... Encalçats, avançant per territori enemic i contra tot
pronòstic, travessant deserts i nevades cadenes muntanyoses, arriben finalment a
veure la mar i s’exclamen: “Thalassa, thalassa”... Mar, mar, la mar, amiga d’un
poble mariner per al qual aquesta no era una frontera sinó l’Helespont, o pont
dels grecs.
Allò més bell d’arribar a Trapisonda, que bé
mereix una visita, són els voltants. Al llarg de la costa, en paral·lel a la
costa, la Cordillera del Kaçkar, vora cinc-mil metres. Avançar amb la mar de
una banda i els pics nevats de l’altra no té preu. Entre mig, terrasses i
terrasses de plantacions de té. L’alta pluviometria de la zona i l’elevada
latitud hi creen un microclima propici semblant als dels vessants de
l’Himalaia.
Geòrgia m’acull amb bon temps i ho celebre amb bon
vi com els mariners de qualsevol època al temps que em regala una visió de la
qual ja no em despendré, la de pics nevats a esquerre i dreta. De fet el país
és com una mena de triangle obert al Mar Negre per ponent. A l’esquerra
l’imponent cordillera del Caucas amb altures superiors als cinc-metres i al sud
i al darrere l’Àsia infinita i Rússia. Al sud, Armènia i el Kurdistan amb altra
imponent barrera de monts fregant els cinc-mil metres. Monts mítics com ara
l’Ararat allà on es diu que després del Diluvi Universal embarrancà l’Arca de
Noé... Per a semites, grecs o romans, l’actual Geòrgia per homenatge a Sant
Jordi, era la Còlquida, aquell remot territori mític on Jasó amb els seus
argonautes cercaren el velló d’or... Jo no sé que hi cerque, tanmateix gaudisc
i no deixe que el dubte m’estrague el plaer.
Un avió com un altre, tants ja, un dia com un
altre, tants ja també. Viatjant, en ocasions, s’encerta.
Bucarest a 7 de juliol del 2019.
Lluís Alemany Giner
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada