L’AMOR

Joan Fuster apuntava en el seu dia, en no sé quin text del Diccionari per a ociosos, que l’amor naix al segle XII, amb els trobadors, al·ludint algun altre autor. Poc després de llegir açò –perquè, què són vint anys quan es tracta d’un tema tan etern com l’amor?— llegint La civilització de l’occident medieval de Le Goff, vaig descobrir que els boscos de l’Edat Mitjana estaven plens de lladres, ermitans, enamorats i cavallers errants. Uns, fugitius, altres solitaris, i altres, decebuts i desesperats perquè l’estabilitat medieval, ptolemaica encara, afectava, també, el moviment social i impedia accedir a l’estimada, normalment d’un estatus superior al del pobre desgraciat. La tria era fàcil: bogeria o exili.

Rellegint el Tirant, a partir de l’assaig de Vargas Llosa sobre les cartes de batalla de Martorell, he observat un canvi substancial i evolutiu que pocs crítics esmenten i, crec jo, és el vertader símptoma del canvi: l’amor és correspost! L’època de Martorell, i en l’espai on vivia, permetia això que abans era del tot impossible, i és eixe ascens social que comporta que un guerrer puga posar-se a l’alçada d’una princesa. Bé mitjançant la batalla, bé a partir de la religió, s’inicia un procés social ascendent que després apuntala la burgesia.

La vertadera modernitat–i cal citar-la així perquè de les altres ja se n’ha escrit molt— és la de l’amor correspost que deixa enrere el cortesà, o fin’amor, i l’impetuós de la pastorel·la, si és que es pot considerar així. A partir d’este moment, els boscos ja han pogut cedir l’espai dels bojos enamorats als lladres i als fugitius, perquè els ermitans mai han estat un problema de pressió antròpica.

Salvador Sendra