Πриветствую, россиян!

Durant una excursió a una zona que adjectivaré com a curiosa, al nord de Geòrgia, que es diu Racha, vaig poder comprovar la realitat de la regió. En eixir de qualsevol poble, per qualsevol camí, es veien hòmens armats amb Kalashnikov, vestits com els militars i amb prismàtics. Esta situació em va sorprendre i vaig arribar a pensar que es devia a la proximitat d’Ossètia del Sud, hui sota control rus. Però, al poc de temps, em vaig adonar que estes persones no eren massa guerreres, i que els russos podien fer allò que els venia en gana. D’una banda, hi havia eixe sentiment georgià de pertanyença a una terra diferent de les llindants; d’altra banda, hi havia una estranya sensació d’enyor envers un passat no massa llunyà.

Supose que això són percepcions, les meues i les sensacions que poden tindre els georgians de la zona... A més, em vaig adonar que es tractava d’una societat incapaç d’aportar res al conjunt i que intentava explotar al màxim qualsevol situació per aprofitar-se’n. Per exemple, si hi havia un pont trencat, preferien banyar-se els peus que afegir dos fustes, i això mateix es pot fer servir en el manteniment d’un camí, pel qual s’havia de transitar amb un cotxe de tracció a les quatre rodes perquè ningú no hi tapava un clot. Però els agradava cobrir-se amb la bandereta i vendre un paisatge verge, gairebé inaccessible per la manca de camins.

L’individualisme extrem que vaig presenciar es trencava en la família i amb la famiglia. Semblava que hi havia un rerefons mafiós en cada espai i en cada obra, i més encara en les públiques. Cada dia hi havia camins tallats perquè s’havien de refer, però ningú no posava un tub per on passava un barranc, o una aigüera. Tampoc hi havia voreres. És normal que cada any hi haguera mil reparacions! La passió pels cotxes grans i importats era evident i s’hi culpava al mal estat dels camins. Preferixen comprar-se un cotxe d’importació que tapar dos forats a la porta de sa casa, no siga cas que se n’aprofite de la seua faena de deu minuts el benvolgut veí patriota georgià!

Mentre es queixaven de l’ocupació, servien menjars i licors als russos que passaven les vacances al poble, llogats. Agraïts, els saludaven mentre remugaven per darrere. Si tenen algun camí, alguna carretera, algun ferrocarril o fins i tot el metro de Tibilisi, és gràcies als russos. Ells, i elles, dubte molt que puguen construir mai res de trellat si només es dediquen a resar, a beure i a passejar el kalashnikov, per molt que se’ls ajude. Però, per a què volen tantes armes? I la resposta me la va donar un francés que vaig conéixer per eixa zona, casat amb una georgiana, i que feia més de deu anys que hi vivia, a prop d’Armènia, o siga, al sud.

En preguntar-li sobre això que havia observat, em va dir que les armes eren per caçar –supose que referint-se a la caça major. Em deia que, a les muntanyes del Caucas, hi havia ossos i que als georgians els agradava caçar-ne. Ho feien com un esport, tot i que hi havia qui se’ls menjava. No hi havia cap altre animal en un nombre destacable perquè –em deia—, en els anys que duia passejant per eixes muntanyes, hi havia vist un conill, una rabosa i una cabra! Em va dir, també, que al noranta-u van aconseguir la independència de la URSS i que des d’aleshores s’havien dedicat a matar-ho tot! Imagineu-vos què quedarà. Imagineu-vos com estaran les infraestructures si apliquem els mateixos paràmetres. I, a tot això, els russos i les russes passejant per Geòrgia sense observar cap signe de rebuig aparent; ni tan sols a la frontera d’Ossètia.

Salvador Sendra