Aquests darrers dies he estat llegint el llibre de Gene
Sharp titulat “De la dictadura a la democràcia” un llibre que diuen per ahí –premsa
i demés- que era el manual dels líders independentistes. Certament, el vaig
descarregar fa molt de temps, però no l’havia llegit fins ara. Manca d’interés,
tot i que el venien com el llibre del “no-va-més” de la lluita política no
violenta.
El llibre no diu res que qualsevol persona amb un mínim
sentit de l’estratègia no siga capaç de pensar. A vegades em sembla un poc il·lusori i naïf, i que Sharp en realitat no ha estat mai a cap dictadura per
lluitar contra ella. No obstant això, no cal tampoc haver-hi estat per escriure
el llibre perquè el que diu és de caixó.
El llibre el vaig acabar diumenge, i hui dimarts fa dos
anys de l’intent de referèndum per la independència a Catalunya. I clar, m’ha
vingut al cap que eixe era al llibre de capçalera dels líders de la “revolució”
catalana. Sincerament, si això és veritat, crec que els líders de dita “revolució”
o tenen un problema de comprensió lectora, o no saben planificar estratègies, o
que finalment, sempre hi ha més “petits napoleons” que estadistes.
No crec que Oriol Junqueras tinga problemes de comprensió
lectora, però sí que, des de la seua ètica catòlica, aspira a ser un màrtir de la
“revolució”, el seu sacrifici serà la redempció de Catalunya. Puigdemont,
tampoc n'ha de tenir, però li pot ser també l’heroi de la independència, un clar
exemple de com es pot perdre el nord per afany de protagonisme. Dels Jordis, és
evident que En Cuixart és un autèntic líder, capaç d’arrossegar masses, com qui
no vol la cosa, en una revolta no violenta.
Respecte a la planificació d’estratègies, està clar que
des de l’àmbit polític han sigut nefasts. Han improvisat. Han segut del més
innocents. Com xiquets que volen jugar a jocs de major, i al final amb dos bateculs,
se’ls passa la tonteria. Millor
planificat estava l’estratègia des de l’àmbit de la societat civil, que s’hauria
d’haver recolzat de forma adequada amb l’estratègia política. No obstant això,
al no haver-hi una plena unió en quan a estratègies polítiques i des de la
societat civil, el procés corre perill de perdre's en el no-res.
El gran problema, es vulga o no, és d’egos, de qui
lidera, de qui es quedarà amb la glòria si s’aconsegueix la independència, o
com es repartirà eixa glòria. Junqueras, amb la seua falsa humilitat, ja va
voler un pla alternatiu al que va presentar Mas, que sobre el paper era un full de ruta perfecte, però que a la pràctica
hauria estat molt difícil de portar. Tanmateix, haguera segut un bon inici de camí.
Puigdemont tan prompte com va arribar al Palau de la Generalitat va ser posseït
per un esperit messiànic, incompatible amb el d'Oriol Junqueras, que vol
liderar mitjançant el martiri redemptor del poble català.
Gene Sharp diu que per fer caure un règim calen uns 10
anys –encara que hi ha que cauen en menys temps- si la lluita es sostinguda i
hi ha una bona estratègia. Els polítics del procés ho volen tot ara, com els
xiquets i els mil·lenistes, i no han pensat que la lluita va per a llarg.
Ara bé, a banda de tenir Gene Sharp com a ideòleg de capçalera,
no estaria mal que ajuntaren a la lluita no violenta, allò que ja fa XXV segles
ens va ensenyar Sun Tzu. Però clar, si ja no poden aplicar Sharp com per a
demanar-los a més a més que apliqne a Tzu.
Òskar "Rabosa".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada