PER QUÈ LA ‘SIMFONIA VII’ DE SHOSTAKÓVITX ÉS INSUPERABLE?

Divendres, tornant  de la faena, de camí cap a casa, escoltava una part de la Simfonia V de Shostakóvitx mentre conduïa. En arribar a la porta, vaig romandre una estona més al cotxe fins que en vaig tindre suficient per fer-me’n una idea més extensa.

No recorde on era el concert, però crec que van dir que a Madrid. El presentador va introduir la peça amb un llarg parlament en què es plantejava la vàlua de dita obra des del punt de vista de les circumstàncies del compositor. Per fer-ho, es va plantejar el dubte sobre si l’obra era realment interior, honesta, o es trobava estretament relacionada amb eixes circumstàncies que l’envoltaven, i situava l’acció en un context de pressió lligat a la dura crítica que va rebre l’autor a l’estrena del seu concert anterior.

La base de dits comentaris era un article, anònim, publicat en un important diari rus, on es titllava l’obra de burgesa, d’acomodada i de supèrflua, que exposava una manera de vore el món del tot allunyada de la Rússia lluitadora i revolucionària. Sembla ser que el compositor tenia raons fonamentades per sospitar que l’autor de dita crítica era el mateix Stalin!

El presentador va argumentar que la pressió a què es va sotmetre Dmitri va fer que temera per la seua vida, ja que el tot poderós mandatari el qüestionava i el posava al centre de la diana dels russos dolents, i no cal dir que Stalin era home de poques bromes... La tensió va comportar que Shostakóvitx es plantejarà una més que probable deportació o, com va ser el cas, un judici per alguna causa relacionada amb la traïció que acabara amb una condemna pitjor encara.

Després d’un temps d’inactivitat, supose que causada pel judici i l’interrogatori, la sort li va eixir a camí: el jutge va estar condemnat per traïció i el seu cas es va aturar. Així, va poder dedicar-se de nou a la composició i es va centrar en la Simfonia V. El resultat de l’obra va ser molt positiu, tant per a la crítica com per al públic, en la seua estrena. I és per eixa raó que el presentador madrileny no podia endevinar, a partir de la partitura, el nivell d’honestedat de l’obra. Era realment allò que el compositor volia crear?, o era, per contra, una música dissenyada per agradar al règim? No se sap, o, en tot cas, és una reflexió que requerix d’una bona dosi d’improvisació. Alguns entesos diuen que s’hi percep una quantitat alta d’ironia, ja des dels primers compassos, així com un sentiment patriòtic una mica forçat –creat a propòsit per revifar l’esperit. Jo no ho puc jutjar, ni vull; primer, perquè no estic en la pell de Shostakóvitx i, segon, perquè no conec la seua obra amb la profunditat requerida. No obstant això, em quede observant l’èxit de la peça, que ja en tinc prou!

En la Simfonia VII el dubte s’esvaïx i tot queda al descobert. Durant el setge a Leningrad, a la Segona Guerra Mundial, el sentiment de la població no deuria diferir massa del de l’autor mateix, perquè supose que l’angoixa de qualsevol rus per tot allò que estava sofrint la ciutadania assetjada pels alemanys era la mateixa que per a Shostakóvitx. És per esta raó que els dubtes sobre l’honestedat o sobre les circumstàncies que poden qüestionar la Cinquena estan del tot eliminats en la Setena.

A l’Estètica de la creació verbal, Bajtin, en el capítol dedicat a la “Forma espacial del personatge”, tracta sobre la dificultat per transmetre la interioritat de qualsevol autor sobre el seu personatge, ja que tot retrat queda mancat de la visió holística perquè sempre queda algun punt de vista per recrear: actitud, pensament, situació, relacions personals... I cada aspecte pot afectar la psicologia del mateix personatge. Però, tot açò es pot traslladar a una crítica sobre la honestedat d’una peça musical? Doncs, crec que sí, perquè si allò que hem d’esbrinar, com en el cas de Shostakóvitx, és el punt irònic, la dosi de sàtira o la quantitat d’exageració que s’hi introduïx sense que l’autor ens avance res sobre el tema, la nostra crítica necessitarà saber amb exactitud quina era l’atmosfera que envoltava l’autoria, mentre la componia, i com hi afectava, a banda d’altres característiques més recorrents i internes.

Per eixa raó crec que, en la Simfonia VII, Shostakóvitx és del tot honest, ja que no hi ha cabuda per a cap altra opció, i no cal posar en dubte els detalls genials que la nodrixen: l’atmosfera que l’envoltava coincidia –no se si era la primera volta que passava amb una intensitat semblant— amb el sentiment col·lectiu de la resta de la població russa i, per extensió, amb el dels seus governants. Per tant, i deixant de banda altres elements que es podrien considerar com a més tècnics, relacionats amb la mateixa composició, sí que hi ha el lligam que extrau tota mena de dubte sobre la peça, la reacció del poble i la dels seus governants. No cal en la Setena cap interpretació del missatge subliminar, ni de la lletra menuda o la ironia, ni sobre la necessitat de salvació o d’agradar al públic: la fusió entre el músic, el poble i els comandaments la donaven els mateixos fets, i la peça ho transmetia.

Salvador Sendra