Costa endinsar-se en el pensament de Wittgenstein; de fet, ja fa un parell de setmanes que hi estic immers, llegint, rellegint, subratllant i apuntant. Els pròlegs que acompanyen la versió de l’edició de referència no m’ajuden massa: ni el de Russell ni el de Terricabras. De moment crec que ja he aïllat la incògnita de major pes i estic en condicions de desvelar-la: Wittgenstein nega el llenguatge.
Pàgina 88, enunciat 4.01: «La proposició és una imatge de la realitat. La proposició és un model de la realitat, tal com nosaltres ens la imaginem.»
Pàgina 79, enunciat 3.202: «Dels signes emprats en la proposició, en diem noms». Enunciat 3.203: «El nom significa l’objecte. L’objecte és el seu significat. («A» és el mateix signe que «A».)»
Pàgina 93, enunciat 4.06: «La proposició només pot ser vertadera o falsa en tant que és una imatge de la realitat.»
Pàgina 95, enunciat 4.11: «La totalitat de les proposicions vertaderes és la ciència natural (o la totalitat de les ciències naturals).» Enunciat 4.111: «La filosofia no és cap de les ciències naturals.»
Per tant, si el nom significa un objecte, una paraula no pot ser un objecte perquè no hi ha una relació amb la realitat, ja que no és més que una correlació de sons (realitat) o de signes (realitat), en els dos casos arbitraris, no naturals. En l’expressió «taula comença per t» el llenguatge fa referència al mateix llenguatge –metallenguatge— que, com que no fa referència a un objecte, sinó que es referix a un signe (paraula), resulta una proposició falsa. A partir d’ací només cal aplicar la lògica perquè, si en l’exemple anterior s’elimina el llenguatge dels elements «vertaders» –només té la funció de significar—, les coses vinculades a esta capacitat humana tampoc mereixen més beneficis. Quin sentit té parlar de coses irreals? El Tractatus logico-philosophicus, per tant, no té sentit; s’ha de callar.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada