Wittgenstein –i ara sí que el deixe descansar una temporadeta— tracta la filosofia com un exercici ordenador d’idees: una tasca intel·lectual que clarifica l’activitat dels pensaments. Diu que no pot situar-la a l’altura de la ciència; per damunt o per davall, però no a la seua altura. Personalment, crec que hi està encertat, i d’això poden prendre nota els positivistes i altres pensadors creadors d’això que es denomina ciència social.
Ja vaig esbrinar en un article anterior que si s’atenia la llei de no-contradicció, i als enunciats de Wittgenstein, parlar o escriure sobre el llenguatge era del tot improcedent. Supose que, a causa d’eixa rigorositat intel·lectual, extraure la filosofia del pensament de les coses que interessen és una necessitat, i cal reduir-la als àmbits de reflexió i d’intimitat. La mateixa sort hauria de córrer l’art, incloent-hi la música.
No és important parlar de coses que no tenen importància perquè entrem aviat en el camp de l’especulació i, per tant, sovint resulten irresolubles. No s’ha de parlar d’estes coses perquè «d’allò que no es pot parlar, sobre allò s’ha de callar», i no està la persona per perdre el temps!
Imagineu els inicis del llenguatge, si aplicàrem esta rotunda cita. A l’hora de caçar búfals, de menjar, de cardar o de dormir, els nostres avantpassats parlarien sobre els darrers avanços científics, sobre la força que prendria el llançament de la seua sageta o de les possibilitats que la seua descendència heretara els ulls blaus fent servir la teoria dels pésols –perquè ja existirien, supose.
Si haguérem de parlar dels suposats a què ens deriva la màxima wittgensteniana, a les coses que són del nostre món (de la realitat), no sé com s’ho hagueren apanyat eixos avantpassats per aprendre a parlar, perquè res d’allò que hi deien s’ho valia per parlar. Resar, cantar, explicar un món que arribava fins on ho feia la visió, narrar els somnis, invocar la sort en la caça... Cap de les coses que he descrit són parlables, per a una ment realment analítica, perquè hi ha al darrere la por, la sort, els esperits, el principi i el final, la menció d’altres narradors: xerrameca i prou!
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada