Xe, ja estem a l’any nou! Quin canvi, no? Totes les penúries i les desgràcies s’han quedat enrere i ara encetem una etapa meravellosa d’èxits i de propòsits que es realitzaran sense gaire esforç; com aquell que diu, per inèrcia. Les xarxes socials ja bullien a les tres de la vesprada amb els millors desitjos i felicitacions. A tot això, em crida l’atenció l’ús que es fa del substantiu felicitat en plural, felicitats, per això de felicitar. Jo creia que eixe plural era del tot inconsistent, ja que la felicitat sol ser singular, però qui sap res hui dia?
No m’explique per què ens retrauen la intolerància al fracàs. Ser un fracassat no està tan malament, si t’atures a pensar-ho: el noranta-huit per cent de la població ho és, i no passa res. Jo mateix, ho soc i m’ho reconec. He fracassat en tot allò que m’he proposat o, allò pitjor encara, si en algun cas ho he aconseguit, és perquè la proposta ha estat d’una mediocritat tan evident que fins i tot jo –un fracassat com jo— he pogut assolir-la. Ara bé: puc trobar la felicitat amb totes les credencials que duc damunt?
La resposta es troba en la ridícula errada lèxica que assenyale en el primer paràgraf, que no deixa de ser un calc lingüístic d’un altre idioma. Les felicitats ens alliberen de la penúria perquè, tot i no existir, les usem per felicitar: «moltes felicitats», recordeu! La felicitat ens és del tot impossible, perquè som uns pobres desgraciats. Moltes felicitats, tot i que no existixen –i ho sabem— ens tapen els ulls i ens permeten pensar que menjar un entrepà quan es té fam és ja una de les felicitats. Per a mi, això és menjar, sincerament. Desmembrem la paraula en un ridícul plural perquè no ens parega tan aliena i perquè ens permeta poder optar-ne a una ínfima part.
Ara, per no començar l’any amargant l’existència de qualsevol lector feliç, posseïdor d’alguna de les ínfimes felicitats, canviaré de tema i tractaré el que primerament m’havia proposat, que és dir-vos que l’any passat, i gràcies al cúmul de desgràcies que ha marcat la data, vaig romandre a la Comunidad, com qualsevol bon ciutadà i, per tant, vaig poder vore la televisió, que feia més de deu anys que no la veia. Si hi havia alguna desgràcia que fins ara no m’havia afectat, ara ja les tinc totes! El trauma ha estat terrible: no m’ho esperava. Quina merda, per l’amor de Déu! Una de les meues felicitats deu ser la de no tindre televisor.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada